Un tribut i cinc reflexions

"Per sort, l’arbre del cava, que segons de quin angle es mira pot semblar corcat i eixorc, és també ple de branques ufanoses"

Quan vaig tenir a la copa el Recaredo Tribut, segona plenitud, 1996 vaig tancar els ulls i vaig afinar al màxim els meus sentits. No vaig pensar res: tot era sensorial. Una estona després, com sovint em passa amb aquells vins que sé que recordaré tota la vida i que inciten a la reflexió, vaig pensar algunes coses. Coses com aquestes:

 

El vi té un 20% de chardonnay. Vet aquí! Chardonnay! I jo dic: que ningú no s’avergonyeixi ni demani perdó per fer o haver fet un gran vi amb chardonnay! Ni amb cabernet, ni amb cap de les varietats que abans en deien "nobles" (amb una reverència injustificada) i ara en diuen "foranes" (amb un menyspreu també injustificat). Per molt que ens agradi, ara com ara, estimar per damunt de tot  les nostres varietats més antigues, proclamo el meu respecte per aquells que van fer, en un espai de temps concret, amb varietats no autòctones, obres memorables. (Tete Montoliu no era menys admirable quan improvisava sobre el Theme for Ernie que quan ho feia sobre La dama d’Aragó.)

 

Un vi com aquest enderroca tots els tòpics de paper maixé que, fent-nos mal a nosaltres mateixos, hem anat associant amb el cava. Calia realment fer creure al públic que el cava no és vi, que és jove i efervescent, barat i només apte per a la xerinola, que no té ni anyada ni longevitat, que s’ha de beure amb una (ridícula) flauta...? Em fa molta por que —ara que el món del cava amenaça implosió— ens toqui rebre les conseqüències de tots aquells despropòsits. Per sort, l’arbre del cava, que segons de quin angle es mira pot semblar corcat i eixorc, és també ple de branques ufanoses.  

 

Després d’aquesta copa, jo ja no sé on és el límit superior dels vins espumosos del Penedès. Potser no hi ha límit. En tot cas, em produeix admiració la visió i la confiança que van tenir els creadors/criadors d’aquest vi, unes virtuts sense les quals no s’hauria pogut arribar a aquesta segona plenitud.

 

No m’he d’amagar de dir que el celler del carrer Tamarit és la nineta dels meus ulls, però la millor notícia és que hi ha un grup prou sòlid de cellers que tenen, a les fondàries de les seves caves, ampolles extraordinàries —jo ho crec i, en alguns casos, ho sé segur. Que surtin a la llum! Que no morin als cementiris! Que enlluernin el món!

 

I la darrera reflexió és de respecte per una generació que no ha gaudit mai dels favors mediàtics —ni els ha perseguit.  Oblidem tanta faramalla de les "nissagues de poder" i retem tribut a les "nissagues de la feina ben feta", a les "nissagues del respecte a la terra" i a les "nissagues de l’excel·lència"!

 

[Per escriure sobre un vi que pertany a una llarga tradició he buscat la companyia d’una copa d’un cava que viu ara la seva primera anyada i que em sembla que explora camins nous i prenyats de futur: Vinya del Rascarà 2013 d’en Ton Mata i l’Encarna Castillo.]

 

 




Comentaris

envia el comentari