Això fa pudor...

"Recordo força bé el dia que, sense voler-ho en aquell moment o com a mínim sense ser-ne conscient, em vaig passar al club dels amants dels vins naturals"

Per als “no fans” dels vins naturals, ja que no m’agrada anomenar-los “detractors”, el tema de l’olor és una de les coses que més els tiren enrere, que provoca més rebuig. I és comprensible, quan una cosa creus que fa mala olor, la faci o no, el teu instint normalment la rebutja, per tant el pas següent, que seria tastar allò que segons tu fa mala olor, es presenta com quelcom més que impossible...

 

Recordo força bé el dia que, sense voler-ho en aquell moment o com a mínim sense ser-ne conscient, em vaig passar al club dels amants dels vins naturals. Potser seria exagerat dir això. Ho podem deixar en que vaig xalar amb un vi sense sulfits afegits, 100% natural, biodinàmic, radical, agosarat, trencador, revolucionari...malgrat que en aquell moment, us ho confesso, no pensava res de tot això, només vaig pensar que feia olor de sidra i que tenia un gust molt peculiar, molt. Em trobava en la millor de les companyies,  en un dels meus restaurants predilectes del delta de l’Ebre, concretament a Poblenou del Delta. I vet-ho aquí que per acompanyar un suquet i una bullabessa se’m va ocórrer demanar un monovarietal de chenin blanc. Em va cridar l’atenció que un vi de la DO Conca de Barberà tingués aquesta varietat no autòctona com a  única protagonista. El cambrer, cobrint-se les espatlles, ens va avisar que aquell no era un vi “convencional”,  diferent del que segurament estàvem acostumats a tastar. Però com que ens agrada el risc, vam dir que cap problema. I sí, la sorpresa va ser majúscula. Era diferent. Molt. Jo no podia evitar pensar en la sidra quan el vaig olorar, en herbes salvatges, mullades probablement, i en altres aromes que m’era impossible identificar. Si tot sovint  em costa definir el pas olfactiu no us explico el que em va passar en aquell moment. I quan el vam tastar, allò ja va ser espectacular! En boca era molt fresc, voluminós, carnós, desbordant, la cosa se’ns escapava de les mans, només sabíem que estava quelcom més que bo, havíem descobert el que s’ha convertit en un dels nostres vins de capçalera d´un dels nostres celler de capçalera: Els Bassots, d’Escoda-Sanahuja.

 

Després en van venir molts més, però he de reconèixer que primer vam tirar pel camí en teoria conegut i l’opció d’anar tastant més vins d’aquest celler es va imposar. I quan vam obrir una ampolla del magnífic “Nas del gegant” ens vam trobar amb EL gran tema, amb aquell rebuig que certes olor de molts vins naturals fan que molts enòlegs, o senzillament molts aficionats al vi sentin d´entrada un rebuig que fa difícil empatitzar amb el producte que tenen al davant. Jo recordo bé que la sensació de fortor va ser molt acusada en aquest cas, fins i tot diria que feia una certa olor a “peus”, i no sóc més precís perquè no cal, acompanyada d’un record a sotabosc humit amb possibles regalets animals que no et feien precisament exclamar que estaves davant d’una de les experiències olfactives de la teva vida. Allò era una mica complicat, però bé, la confiança en l’elaborador era màxima, així que pit i collons i cap avall. La sorpresa va ser espectacular. No recordo un contrast tan acusat com aquell. El vi era deliciós, amics, de traca i mocador. Fresc, vibrant, llarg, rodó, magnífic. I si entrem en referències més altes del mateix celler, com Coll del sabater o Les Paradetes el tema del pas per boca ja és brutal, millorant també el pas olfactiu, no tan brusc com en el cas del mencionat Nas del gegant, que per cert en la seva versió rosada adquireix uns matisos espectaculars, en nas és fabulós i en boca del millor que he tastat mai en rosat.

 

Cert que parlo d’un dels referents inexcusables, ineludibles, del panorama dels elaboradors catalans de vins naturals, juntament amb el seu amic Laureano Serres, un altre imprescindible del ram. Joan Ramon Escoda possiblement és dels més compromesos amb el tema, dels més fidels i dels que porta més temps, però també trobem nous valors com els de l’Anna Martí del Celler Ca n'Estruc, que ha fet per mi un dels millors vins blancs del país, el BI, un xarel·lo excepcional que passaria tots els filtres dels més exigents enòlegs i sommeliers i que el gran públic no notaria ni de bon tros que estem davant d’un vi natural sense sulfits. En el seu cas estem davant d’una evolució espectacular d’un vi que en la seva anyada 14 el podies posar al costat del millor blanc d’un Escoda-Sanahuja, tan en nas com en boca, i que en la següent havia fet el cim en pla Kilian Jornet. La transformació era tan fantàstica que el posava al costat del que per mi fa els millors blancs de casa nostra, en Joan Rubió, on la presència de sulfits afegits és molt minsa en uns quants i nul.la en gloriosos casos com el del fabulós “Tiques”, flamant millor blanc de la Guia del 2018.

 

Aquests vins, els de l’Anna i en Joan, sí passarien el filtre d’una enòloga que vaig conèixer a la recent Vella Terra, la que em va fer venir al cap que li havia de dedicar unes línies a l’assumpte, perquè de fet va ser ella qui va posar el dit a la llaga: hi ha certes olors, certs records a vinagre, certes fortors que hi ha gent a la qual senzillament els hi és igual, no els hi importa, però que per a d'altres marca la línea vermella que impedeix directament entrar a valorar si estem o no davant d´un bon vi. Si no fa bona olor, entenent la paraula “bona” com a quelcom gratificant per als nostres sentits, ja directament no es tasta. I aquesta persona m’ho va corroborar dient-me que havia estat incapaç de tastar un vi francès perquè feia “olor de lleixiu”. Un vi que, per cert, jo havia tastat i havia trobat deliciós i que, naturalment, no havia notat la suposada olor de lleixiu ni per casualitat. De fet jo havia dirigit a una bona amiga cap a aquell estand i hi va anar acompanyada de la seva amiga enòloga...un tema, doncs, definitivament de sensacions.




Comentaris

envia el comentari