La dèria recuperativa té oblits sorprenents

És fàcil constatar que estem en plena època de recuperació del món vinícola dels nostres avantpassats, varietats de raïm arraconades durant dècades, mètodes d’elaboració que ja ningú feia, retorn al ciment i al fang, fermentacions espontànies, ús dels animals a les feines de la vinya, i unes quantes coses més, això sí, amb una visió més clara i fonamentada, i amb uns mitjans tecnològics i uns coneixements tècnics que aquests avantpassats no haguessin pogut ni imaginar.

 

Penso també que val la pena destacar que tot això no seria possible sense una complicitat més o menys explícita per part del consumidor de vi, i pel fet de que cada vegada volem més novetats i més immediatesa, encara que sovint en un principi hi hagi més pressa que encert a l’hora d’implantar segons quins elements i procediments. Però com en tots els àmbits humans els començaments són sempre una mica caòtics, i és el temps qui acaba destriant l’elaborador rigorós de l’oportunista.

 

Tot el que he comentat fins ara és només per introduir un fet que em sorprèn, des del meu gust personal: com és que en plena dèria recuperativa –que accepto de bon grat- no hi ha una tendència en la recuperació de tipologies de vi que s’han anat menystenint durant els darrers quaranta o cinquanta anys per part de consumidors i elaboradors.

 

La revifalla del consum i la qualitat de vermuts i ratafies no ha anat acompanyada d’una major presència i demanda de vins rancis i vins dolços, tot i que aquests darrers semblen més ben valorats que els primers malgrat que el seu consum sigui encara molt minoritari, potser per la fal·lera d’alguns de que el sucre no és bo per la salut, obviant que els sucres naturals del vi dolç són més saludables que el sucre refinat dels pastissos i els refrescos.

 

Actualment es fan vins rancis -dolços o secs- més amables, menys eixuts en boca i més suaus que els de dècades precedents, però la seva imatge sembla que els desqualifiqui com a copa de mitja tarda, de postres, o de moments de reflexió personal.

 

Un tomb per les comarques tarragonines ens mostrarà una bona colla de bons vins rancis d’estils variats a preus sorprenentment discrets. Què fa que ningú els posi en valor?. En general no és pas per manca de qualitat, com es pot constatar consultant “La Guia de Vins de Catalunya” o els vins guardonats als “Premis Vinari”. També és cert que el nom de “ranci” és potser poc afortunat i que molta part de la població associa “ranci” a “vell”, “defectuós”, o “desagradable”. Algú s’atreveix a buscar-li un nom més atractiu que permeti potenciar el consum dels bons vins rancis del nostre país?

 

La Cooperativa Sant Josep de Bot -a la Terra Alta-, De Muller –a la DO Tarragona- i una bona part dels cellers de la DO Montsant fan aquest tipus de vi des de fa unes quantes generacions. També a l’Empordà es fan alguns bons vins rancis, però de moment el seu consum va més lligat a la cassola que a la copa.

 

El vi ranci forma part de la nostra cultura i la nostra gastronomia, i si dediquem una mica de temps buscant-ne segur que trobem el tipus de ranci que encaixa en el nostre gust personal.

 




Comentaris
Jordi Tomàs
Moltes gràcies pel consell. Prenc nota, sempre m'han agradat els vins dolços i ara els buscaré a millor coneixement de causa.

envia el comentari