El joc de Domènech, Colau, Rabell i companyia

"O s’és independent o no se n’és, o es vol la llibertat de Catalunya o no es vol. La resta és emprenyar la gata"

Tot i que l’independentisme, afortunadament, ha fet miques l’ambigüitat que aixoplugava la política catalana més immobilista, encara hi ha polítics, expolítics i tertulians de premsa, ràdio i televisió –espanyolistes encoberts– que eviten definir-se amb relació a la llibertat de Catalunya. Pensen –realment s’ho creuen?– que la indefinició els fa superiors a la resta de mortals, gent primitiva, ignorant i eixelebrada que maduraria si escoltés les doctes pontificacions dels ambigus. Xavier Domènech, Ada Colau o Lluís Rabell en són el retrat més viu –cal ser molt, molt miserable per dir, com va dir Colau, que cal que els presos polítics surtin de la presó “per donar la cara”. Això sol ja hauria d’apartar aquesta dona de la política per sempre més–, però n’hi ha d’altres que, sense tenir responsabilitats polítiques, es passegen d’emissora en emissora dient-nos que a Catalunya hi ha dos blocs, els del sí a la independència i els del no, i que ells, naturalment!, no estan en cap dels dos, sinó tot al contrari.

 

D’acord amb aquesta posició, els indefinicionistes tenen per costum repartir fuetades indistintament. Són els autèntics ni-ni. És a dir, que si hom els pregunta sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya sempre comencen amb aquestes paraules: “Nosaltres no estem ni a favor dels independentistes ni dels no independentistes”, o “Jo no sóc ni independentista ni no independentista”. I tot seguit, com qui es mira el partit des de la llotja, blasmen les dolenteries del bloc del no –només les que són tan òbvies que no es poden amagar– i després, ràpidament, afegeixen: “Però també hi ha moltes coses que el bloc del sí no ha fet bé”. I és que, és clar, a Catalunya només els indefinicionistes fan les coses bé. Com les mestres de P3, que en veure dos infants discutint els diuen “nens, no us baralleu”, ells sí que en saben i estan per damunt del bé i del mal. Tot consisteix a no fer absolutament res. Si no fas, si no et defineixes, mai no t’equivoques i sempre podràs dir “jo ja ho deia”. Ignoro quina autoritat acadèmica els ha lliurat el màster en coaching, però s’ha de reconèixer que són uns coach infal·libles.

 

Amb relació a la llibertat de Catalunya és molt positiu gaudir d’un coach com Domènech, Colau o Rabell, perquè els seus savis consells són ideals per combatre l’estrès. L’immobilisme no s’estressa mai. En té prou d’aprendre’s de memòria algunes frases de manual. La favorita és aquesta: “Cal dialogar/pactar”. És tan maca, fa tan progre repetir-la a tort i a dret, que el qui la diu sempre queda bé. En versió més llarga hi trobem aquesta altra: “El que han de fer els dos blocs és asseure’s al voltant d’una taula i parlar”. La pregunta que no responen mai és: “Com es pot parlar i pactar amb algú que no vol fer-ho?” Què ha de fer una dona que es vol separar del marit, posem per cas, quan aquest no vol sentir parlar de separació i l’apallissa si ella, en veure tancada la porta a pany i forrellat, gosa fugir per una finestra? Amb un coach com Domènech, Colau o Rabell, o tot l’estol de tertulians indefinicionistes que imparteixen saviesa a Catalunya, a la dona en qüestió se li recomanaria que no fugís, que acatés les lleis de l’amo –perdó, del marit– i que, per anys que passessin, seguís intentant fer una separació pactada. “Cal pactar, Laieta, cal pactar”.

 

El problema és que si la Laieta ha decidit separar-se és justament perquè ha pres consciència que la seva vida està amenaçada en aquell marc de convivència. Sap del cert que aquell home no sols no canviarà mai –mai!–, sinó que tampoc no la reconeixerà mai com una igual amb els mateixos drets que ell. No hi ha viaranys alternatius. Sempre, sempre, sempre serà així. Doncs bé, la docta medicina dels indefinicionistes és resignació cristiana i, tot pidolant-pidolant, mirar de portar algun peixet al cove. Això del peix al cove no ho han inventat els indefinicionistes d’avui, no cal dir-ho; els d’abans ja se’n servien. Però, ves quins tombs que fa la vida, ara resulta que és el catecisme de la progressia catalana. Tanmateix, tot s’entén molt millor si analitzem l’expressió “nosaltres no som ni independentistes ni no independentistes”. L’antònim d’independentista no és “no independentista”. L’antònim d’independentista és “dependentista”. Passa, però, que és una paraula tan lletja que ningú no la vol, perquè deixa molt retratat. Sentir dir algú que és “dependentista” sobta força i, en el millor dels casos, fa pena, perquè implica el reconeixement d’una submissió vocacional. Per això tots els dependentistes s’han comprat un uniforme de camuflatge que té algunes variants, com ara “unionista”, “legalista”, “constitucionalista”... Sonen bé, oi, aquests mots? El marit de la Laieta també és unionista, està encantat amb la seva pròpia llei, la llei que encadena la Laieta per a tota la vida.

 

Diguem les coses pel seu nom: o s’és independentista o s’és dependentista. No hi ha terme mig. O s’és independent o no se n’és, o es vol la llibertat de Catalunya o no es vol. La resta és emprenyar la gata. Deixem, per tant, de fer nostre el llenguatge dels indefinicionistes i de parlar càndidament per boca seva. Trist camuflatge, el de la indefinició. L’indefinicionista, el ni-ni per excel·lència, és molt més transparent del que es pensa, es defineix evitant definir-se.

 




Comentaris
Diguem les coses pel seu nom: o s’és nació o s’és regió
A Catalunya li ha tocat ser una regió d'una nació anomenada Espanya. Alexandre, si haguessis començat per aquí t'haguessis pogut estalviar tot el discurset absurd. Canviant de tema: per a quan el trio Ramon (Cotarelo) i els Víctor (tu i Cucurull)?. Rialles assegurades.
un català
Un plaer poder llegir-te
Josep BR
Article clar i català que deixe el cul a l'aire a tots aquests trepes pocavergonyes i miserables.
Gabriel
Desgraciadament si la Colalu i companyia segueixen sense definir-se, els independentistes seguirem sent la minoria majoritaria. Es a dir, tornem al "dia de la marmota" o sigui a la pantalla anterior. O es fa un referendum encara que sigui no vinculant, no ens en sortirem.
Pepi
Per fi algú que li diu les coses clares als comunets, d'ara en endavant dependentistes. Gràcies
Narcís ( nostra llibertat nacional no n'és un capritx .. n'és pura defensa pròpia o supervivència- pervivència - vivència .. altra cosa n'és viure-hi com una planta i, per si no fos prou, esperant que nostre botxí vulgui regà'ns-e o no , vulgui assecà'ns-e o no, vulgui . . . arrencà’ns-e o no! )
N'és obvi que qui no és ' independentista ' ( si més no, a hores d'ara .. i què dir-ne amb el munt d'anys escoltant i rebent tota mena de bestieses i d'abusos ' legals ', respectivament ! ) és pro la " supeditació/ subordinació/ subjugació " i, allò pitjor, serfs .. esclaus! PD: si nostra nació ( o origen, història, llengua/ idioma/ llenguatge, cultura, usos i costums . . ) no n'és lliure, com pot ser-ho sa població, com poden ser-ho llurs habitants?
Arizona
La meva mare escoltava el consultori de l'Elena Francis, aquella que sobretot recomanava "aguantar" el matrimoni i mantenir la submissió de les dones. Els comuns fan aquest paperot
Racs
Jo penso que els Comuns no s’amaguen, son clarament defensors de l’Espanya plurinacional amb un sistema federal o confederal. Per tant d’independentistes, res de res. La seva estratègia es focalitzar-ho tot en lo social, per posposar el debat nacional per a millor ocasió... o sigui mai.
Anna Armendares
Gracies Sr. Alexandre. Molt ben explicat , ha deixat ben retratats als dependentistes. Ja tenim la paraula i el cpncepte precis.
catala progresista
millor que un trio jo faria un quintet d'humor comic i absurd els victor cucurull i alexandre el espot, el cotarelo i vice farto junqui, podrian anar per les espanyes, amb pomada que a algu li sortiria urticaria, contant xistes i dient bajanades, les rialles segurament es sentirien fins als limits de la via lactea i mes enlla hahahahha.
Pau
No crec que s'hagi de plantejar la qüestió independentista en termes excloents i aqui rau el problema: que s'obïen, els matíssos; doncs quan se simplifica tot a "o s'és o no s'és", oblidem altres models territorials com el federalisme, confederalisme, l'Estat lliure associat (vegi's Puerto Rico); i que van tots ells més enllà del de "una, grande y libre".
Bepanthol
Com li pica al català-progressista-cavernícola. D'això es tractava. Doncs a gratar.
Jordi
Tan la Colau com Domèpoca són iguals mouen el cul en totes direccions
Sandra
Ara resulta que no hi ha més opció que declarar-se espanyolista o independentista, això es una bajanada. Com a catalanista de tota la vida, puc assegurar que existeixen altres maneres de fer i que no comporten necessariament una DUI exercida de qualsevol manera, ni una conformitat amb la situació actual de Catalunya dins Espanya. Que siguem nosaltres mateixos els que ens obliguem a escollir un "bàndol" entre aquestes dues úniques postures tan distants es lamentable.
Llum
El Pau "obvia" que per "federar-se" o per "confederar-se" amb algú, primer has de ser lliure i independent. Com salten els dependentistes quan se senten atrapats. Darrera de tot "federalista" hi ha sempre un espanyolista que vol dissimular: tots espanyolets i amb passaport espanyol. Eso es sagrado.
Uffff! Com li cou a la Sandra que li treguin la màscara. La Sandra no ha volgut mai la independència de Catalunya perquè és més espanyolista que La Aceituna Española. Per això diu que és "catalanista". Que curiós, Arrimadas, Albiol, Iceta, Colau... diuen exactament el mateix, diuen que són com la Sandra: "catalanistes". Huà, huà, huà. S'ha sentit ben retratada i, claro, claro, claro, ha saltat. Au, a la papereria, a comprar una nova careta de cartró.
Jordi
Algun article a la vista sobre el joc de Puigdemont, Junqueras, Rovira i Tardà?
Gongylus
Fa molt temps que empro la paraula "dependentista" per referir-me als contraris a la independència de Catalunya. L'article de Víctor Alexandre és exacte. O s'està o no s'està prenyada. No hi ha terme mig.
at
efectivament Sr. Alexandre, la colaua es una miserable
Observador
"Huà, huà, huà"? Qui riu així?
Argentona
El Victor es únic deixant en pilota picada els botiflers. Per això li tenen tanta rabia. Son dependentistes Victordependents.
Corresponsal de guerra
Com us envejo als que teniu la sort de veure el món e blanc i negre
David
No entenc què figuri que no es defineixen. Clarament son contraris a la independència. Dante Fachin sí que no es defineix i això li ha costat el càrrec.
Si Alexandre té raó ....
Catalunya és Espanya. Si et vols independitzar és perquè ets dependent (és el que diu Alexandre). Per tant si Catalunya es vol independitzar d'Espanya és perquè depèn d'Espanya. I si depèn d'Espanya és una regió d'Espanya. O sigui que Catalunya és Espanya.
Nec Plus Ultra
Gràcies per l'article, quan vénen maldades més val saber de qui et pots refiar i de qui no... Cum in verbis nulla ambiguitas est, non debet admitti voluntatis quæstio
Pau
Llum, disculpa la falta d'ortografia. En tot cas, no tolero que se'm titlli despectivament ni de "dependentista" ni d'"espanyolista" (ni ho sóc, ni estic "atrapat") més encara quan si en alguna cosa he cregut durant tota la meva vida és en aquest país dit Catalunya. Malauradament si es trenca cert monolitisme ideològic passes a ser, segons el criteri d'alguns, "dels altres". Jo, només vull fer palès que hi ha diversos models territorials o formes d'entendre un país, tots i totes respectables.
Jaume
Jo hi afegiria, o estàs amb la república o estàs amb la monarquia borbònica. Així de senzill.
Llum
Pau, tot un dependentista, sí senyor!
Els deixes retratats, Alexandre
L'espanyolista que depèn del Víctor, és propietat del Víctor.
Pau
Mira Llum, jo ja sé el que sóc. Tanmateix arriba un punt en què dic, i si ho fos què? Quin seria el teu problema? Doncs si vols creure-ho, endavant! Au!!!
Peret
Aquest mitjà de plural té el mateix que jo de capellà. Ho he comprovat fent un comentari "fake", que ha rebut massivament vots positius. Que fàcil és manipular a les masses sobretot quan la doctrina és el sectarisme. Vaja, com un pastor amb les ovelles!
Llum
Sí, Pau, tu saps el que ets. I tant, que ho saps! Per això et fa ràbia que et descobreixin: català dependentista. Patètic.
a Peret
Contràriament als espanyols, que estan convençuts que lo seu no és nacionalisme. A por ellos! No, gens adoctrinats.
Pau
És divertit: avui en un altre fòrum m'han dit "nazi" per defensar la llengua que ara mateix estic emprant. Per l'altre extrem em titllen de "patètic". Ràbia per això? En absolut! Quan provenen d'extrems que de tant polaritats s'acaben atraient, els greuges contra mi m'encanten!!!
Llum
El Pau encara vol que li pengem una medalla per parlar català a Catalunya. Que necessiti presumir ja ho diu tot. I és que ell és tan, tan, tan catalanista, que a més de tocar campanes no vol que la "seva" Catalunya sigui lliure i independent com Suècia, Holanda o el Japó. Una Catalunya lliure, aggghhh! quin fàstic! Aggghhh, quin extremisme més immund! No hi ha major extremista que un "catalanista-espanyolista", com el Pau. Quina empanada mental que porta el tio, tu.
No ets el
centre del món, Pau. Tinc 77 tacos. Vaig passar de adoctrinada (llavors si que era cert) per la Falange española Tradicionalista de la Juntas de ofensivas nacional sindicalistas (FET de las JONS) a començar a veure que en Franco era un dictador de la pitjor espècie, a ser "autonomista" després "federalista", després "confederalista" (com Suissa) a veure que no hi ha res a fer, i fer-me independentista directament . Tot un procés. Suposo que estàs pel mig... Si no, ets directament unionista
Àlex
M'ha arribat, ara, tot just, un whats remetent-me a aquest fenomenal article. Quina clarividència de'n Alexandre! Col·locant a cadascú al lloc que li pertoca i d'on mai n'han sortit. Dependentisme pur, amb tota la ressonància del terme!
Pau
Ai, doncs perdoneu, estava equivocat. Agraeixo que gràcies a les aportacions m'heu fet veure que no he deixat mai de ser un dependentista-unionista, atrapat, rabiós, patètic, extremista i inmund. S'obre un profund període de reflexió a la meva vida que requerirà temps. Així que, per aquí no em trobareu. Espero que l'experiència en aquesta interacció hagi estat tan constructiva i divertida com la meva. Adéu!!
Llum
Adéu, Pau. Aprofita per anar-te'n ben lluny. Allà on puguis respirar la nafatalina de l'espanyolisme i on no t'hagis d'emmascarar com et passa aquí, que et tenim ben presa la mida i ja no et serveix.
Francesc Castella
Diguem les coses pel seu nom: Com es pot ser tan miserable ?

envia el comentari