Un verdejito i un riojita

La senyora ha demanat "un verdejito fresquito" i com que no n'estava prou, de fresquito, li ha demanat a l'horroritzat sommelier que li posi glaçons a la copa. Ell se l’ha mirada com si li estigués demanant tortura física. Ha vacil·lat. En tota la seva carrera no ha tirat mai glaçons a la copa d’una senyora. Però ella no ha tingut pietat. "Tres", li ha aclarit. Jo, que era a la barra, me l’he mirat i li he fet un gest d'ànim amb la cara. Amb els ulls li deia: "va, atreveix-te...! Si no ve d’aquí...!". Ell, llavors, que és l’home que ha destapat els borgonyes més delicats per als turistes russos més rics, m’ha mirat amb pànic. Com ho havia de fer, allò de servir-li els glaçons? Amb les mans, com qui preparés una caipirinha o cerimoniosament, com els xarcuters de botiga cara, que agafen el pernil dolç amb pinces? 

 

Ha optat per la cerimònia. Li ha dipositat els tres glaçons al got, i, tot seguit, amb el dolor de la protagonista d’Història d’O, ha servit el vi. Els glaçons han fet "crec, crec". "Fot-li una rodanxa de llimona...!", li he xiuxiuejat jo rient. I ell, del tot superat per les circumstàncies, m’ha mirat amb ulls de boig i ha mormolat: "És capaç de voler-la...". Com que li tremolaven les mans, he estat jo qui li ha dit a la dama: "Una mica de llimona? Hi dona un gust molt refrescant". La llimona ha estat acceptada i el sommelier se n’ha anat al lavabo un moment. Suposo que a plorar. 

 

Llavors ha arribat el marit, que ha demanat "un riojita que esté bien". Jo mateixa, que vaig al bar de vins cada dia, i ja em tenen confiança, li he servit. Aquest cop no hi ha hagut glaçons, cosa que ha calmat el sommelier, quan ha tornat, però s’ha produït un altre fenomen. El del senyor que sap que, perquè el vi s’obri, s'ha de centrifugar la copa. I vinga a centrifugar. I vinga a donar-li voltes. I quin no parar de rotació i translació. Ara en el sentit de les agulles del rellotge, ara en el sentit contrari. Mentre es mirava el mòbil, mentre escoltava la dona, mentre feia un cop d’ull al diari. El sommelier estava alteradíssim. "Per què no deixa quieta la copa?", m’ha preguntat, exasperat i febril. I com que jo he temut que agafaria el ganivet de tallar pernil i els reduiria a encenalls, he agafat les regnes de la situació. "Ja els cobro jo, tu torna al vàter", li he dit. I a ells: "Són deu euros cada copa". No han protestat. Ell ha centrifugat per últim cop, s’ha fet la clàssica taca a la camisa i ha xarrupat. Ella ha llepat els glaçons. Han pagat i han dit que els havia agradat molt. 




Comentaris

envia el comentari