La veritat és que no érem uns experts en vi...

 

JOHN: Bunburista? Què vol dir bunburista?
ALGERNON: Tu, per poder venir a Londres quan vols, t’has inventat un germà. Doncs bé: jo, per poder-me escapar de Londres quan em ve de gust, m’he inventat un amic que es diu Bunbury, que està molt malalt i viu al camp. Val tot l’or del món, aquest amic meu. Gràcies a ell, per exemple, aquesta nit podré sopar amb tu i escapar-me del compromís que tenia amb la tia Augusta.

La importància de ser Frank, O. Wilde.

 

Un bon dia, uns quants estudiants de filosofia, filologia, història, belles arts... vam decidir muntar un grup de ponències quinzenals en pisos d’estudiants on, l’element principal era el vi. El grup va estar en funcionament quatre anys ben bons. Vam escollir el nom del grup a partir d’una obra d’Oscar Wilde, La importància de ser Frank. En aquesta obra, un dels protagonistes va inventar- se un amic imaginari que l’excusés dels seus compromisos amb la seva tia Augusta i així, poder sortir del brogit de Londres quan li venia de gust. Aquest amic es deia Bunbury i tenia una salut molt delicada, per això, Algernon havia d’anar tot sovint a visitar-lo al camp. Nosaltres també vam voler ser amics de Bunbury. Les trobades tenien lloc a Barcelona, però un cop a casa l’amfitrió, ens oblidàvem de la ciutat. Cada nit algú diferent era l’encarregat d’exposar un tema, el que més li interessés en aquell moment. En Jordi es recorda que “vam parlar d'Adorno, de la Divina Comèdia, de poesia mexicana, del buit en la pintura xinesa, de física quàntica... Hi havia un amor incondicional al saber.”

 

La primera consigna per estimar una cosa és fer-ne ús, viure-la, passar-hi estones i explotar-la fins arribar a conèixer-la. Això és el que vam fer, aquell grup d’estudiants escampats de diferents facultats, amb el vi. Alguns l’estimaven ja d’entrada, d’altres, ens en vam enamorar a poc a poc, a base d’anar obrint ampolles. Tal com recorda en Pol, “A Bunbury el vi significava el tiquet d'entrada i l'ofrena a la comunitat.” L’Albert recorda el vi “com a tòtem al voltant del qual l’amor, el coneixement, la formació personal i les fredes nits d’hivern anaven passant”.

 

La importància del vi per la comunió de les ànimes ja es destaca històricament en obres tan conegudes com El banquet de Plató o la famosa expressió llatina In Vino Veritas que, s’atribueix a Plini el Vell. El vi permet que se’ns reveli l’alétheia, la veritat d’ allò que se’ns mostra. Crea un espai perquè hi hagi una comunicació especial; la veritat apareix mitjançant el diàleg. Així és com el vi facilita una elevació de l’esperit que fa que, aquest, connecti amb el logos. Tal com deia Heràclit: <<Quan no és a mi, sinó al logos a qui s’escolta, és savi convenir que tot és un>>.

 

La veritat és que no érem uns experts en vi, però no és tan important saber-ne com, voler-s’hi aproximar. Beure vi és una activitat i, com a tal, només té sentit en l’acte de beure. Fora teoritzacions i misticismes al respecte, com tot art, només es pot assolir amb la pràctica. I doncs, encara que sigui sense haver-ne après els noms, que no és bonic notar-hi les varietats i els contrastos? Hi ha tants sabors que ens esperen allà dins embotellats...

 

És per això que cal perdre la por a destapar una ampolla, a provar-la i a jutjar-la un mateix, al marge de les crítiques que se n’hagin fet. Em pregunto per què la majoria de la gent que es reuneix ho fa només amb cervesa. A cas tothom hi entén? Jo crec que no. De què es tracta doncs, a l’hora de beure? Només aprendrem a beure vi, bevent-nos-el. Cal fer aquesta acció una vegada rere l’altra, i no defallir en aquesta tasca tan preciosa com saborosa. 




Comentaris

envia el comentari