La ratafia es desperta

Després de dècades en què la ratafia havia perdut visibilitat i el seu consum quedava reduït a un petit nucli de nostàlgics, sembla que des de fa uns anys ha revifat amb força de la mà d’una colla d’entusiastes d’arreu del nostre país, que -amb aquesta tradicional beguda com a estendard- volen recuperar l’elaboració casolana de licors (clàssics i innovadors) com una manera més de tornar-se a connectar amb la terra i mantenir aquesta nostrada tradició.

N'és una bona mostra el "Sobretaula": Primer Congrés d’Esperits Casolans i Artesanals de Catalunya", organitzat per la la Confraria de la Ratafia i El Celler de Can Roca, dins de la 35a Festa de la Ratafia a Santa Coloma de Farners.

Veig amb molts bons ulls aquest retorn a la producció casolana de ratafies i altres beuratges espirituosos basats en la botànica local o forana i en receptes basades –o directament replicades- en antigues fórmules en perill de desaparèixer, tant com estic identificat en la preparació casolana de conserves i confitures amb els productes de temporada.

Macerar, infusionar, percolar i decoccionar (paraula no normativa) herbes i espècies que s’incorporaran a una base hidroalcohòlica –amb sucre o no-, no representa cap més perill que la decepció que poguem tenir si el resultat no acompleix les nostres expectatives, sempre –és clar- que no haguem fet imprudències emprant herbes potencialment perjudicials per a la salut.

Considero per tant una bona iniciativa potenciar la conservació, difusió i producció d’aquests licors d’origen remeier popular, que formen part del nostre antic patrimoni gastronòmic i medicinal.

Hi ha però una cosa que em desagrada profundament -sorgida i difosa per la curiosa moda dels gin-tònics estrafolaris- que és el mal ús de la paraula "botànic".

Un botànic és un professional de la botànica, malgrat la irracional afició d’alguns bartenders, ratafiàires i suposats entesos en aquestes matèries a fer servir la paraula "botànic” en comptes de "components vegetals" o "herbes" –que era el nom tradicional de tots els ingredients vegetals-, i als que sembla que inventar-se nous significats de paraules ja ben definides –si és degut a una barroera transposició de l’anglès, encara millor- els dóna una categoria superior a la gent que procurem emprar correctament l’idioma amb que ens van parir.

Si tant els agrada diferenciar-se en el llenguatge els proposo que inventin paraules noves, però m’agradaria que no canviessin el significat de les nostres paraules ja existents. L’idioma és un dels patrimonis més preuats que tenim, i un dels més fràgils.

Àngel Garcia Petit és enòleg i professor del curs d'especialització en sommelier als Jesuïtes Sarrià Sant Ignasi de Barcelona


 




Comentaris

envia el comentari