!–akiadsense–>
En tinc un record clar. Era a finals dels 90. Jo devia tenir uns 10 anys quan escoltava per primera vegada música en català. Inesperadament coneixia un grup de nom estrambòtic alhora que evocador: Sopa de Cabra. Poc després, la banda es dissolia i, ja adolescent i amb totes les cançons apreses, no vaig poder escoltar-los mai més en directe. Després d’una dècada d’aturada, els Sopa van tornar. Era l’any 2011. Ara, al 2019, i 20 anys després d’escoltar per primera vegada cançons mítiques com ‘L’Empordà’ o ‘Si et quedes amb mi’, entrevisto Gerard Quintana (Girona, 1964). El cantant de Sopa de Cabra actuarà en la gala de lliurament dels Premis Vinari, que se celebrarà el proper 11 d’octubre a l’Auditori de Vilafranca del Penedès. Des de Monvínic, a l’Eixample barceloní, ens explica que en l’última etapa de la seva vida el seu pare havia treballat en representació de vins del Penedès i que, per tant, “el vi sempre era present a casa”. A més, els Sopa van decidir fer un vi per commemorar els 30 anys de la banda -el ‘Bona nit malparits’, del celler La Vinyeta-, tal i com havien fet abans grups com Whitesnake o AC/DC, entre d’altres. Amb ell parlem de vins, de música i també de la situació política que viu Catalunya.
Sí. Volíem fer alguna cosa especial per la commemoració, però que no fos un foc d’encenalls. Amb tot el salt que hi hagut en matèria de vins a l’Empordà, amb cellers molt bons, i l’avinentesa amb la gent del celler, vam decidir fer aquest vi. Però va ser molt interessant arribar a la conclusió que la millor manera de celebrar-ho era fer un bon vi. I també ens va ajudar a conèixer-nos a nosaltres mateixos.
Per què?
Perquè ens preguntàvem com havia de ser el vi. És evident que no som un grup novell, per tant no podia ser un vi jove. Malgrat la primera idea de fer un vi que es pogués beure a qualsevol moment del dia, vam anar a parar a un vi que necessita taula i plat. Però perquè la banda era així… Va haver-hi un diàleg molt interessant entre el que havia de notar la gent al paladar, i que això fos coherent i coincident amb el que som nosaltres.
Però vi i rock no han estat mai especialment associats. En canvi, sí cervesa i rock, o whisky i rock.
És cert que hi ha aquest tòpic, perquè als 60, 70 o 80 el rock anava pràcticament associat a un bourbon, o a qualsevol whisky. Hi ha cançons que parlen d’aquestes begudes destil·lades, i també artistes vinculats, com Keith Richards o Janis Joplin. I, per tant, nosaltres reproduíem allò que ens havia fascinat. Però quan vas aprenent que no t’has de sotmetre als dogmes ni a les idees estereotipades i comences a buscar el que ets i vols, és genial! I això també té a veure amb el recorregut vital.
Què vol dir?
Que recordo, per exemple, que una vegada em vaig beure amb uns amics un vi de la collita del 1964, que és l’any que vaig néixer. Tenia uns 20 anys, i no era molt conscient del que estava fent. Amb aquella edat, i sent jo, hagués estat millor obrir una cervesa. El vi ens va durar cinc minuts, i ara segurament l’allargaríem tot el dia, com a mínim. Seria el centre del dia, no seria una anècdota més.
!–akiadsense–>
A vostè l’han acusat d’intrusisme en el món de la música i també de la literatura. Ningú s’ha queixat que els Sopa tinguessin un vi propi?
Jo sempre he fet el que no em toca. Necessitem tenir a tothom etiquetat. Jo era un noi que estava estudiant, i em vaig posar a cantar. I després de portar 30 anys cantant vaig escriure una novel·la. Però en el món del vi no m’ha passat, perquè no tinc la vanitat ni l’ànim de ser un entès. M’agrada descobrir i anar aprenent. No soc cap intrús perquè només soc un aprenent.
El vi ha aconseguit entrar als camerinos de Sopa de Cabra?
Sí. Quan érem joves, el camerino era d’una manera, i ara és d’una altra. El vi fa sang, t’acompanya en el ritual i, fins i tot, t’alimenta. De fet, hi ha altres tipus de beguda que ja no hi són, com els destil·lats. Ara tenim vi al camerino, i normalment del lloc on actuem. Això és un gran avantatge, perquè així descobreixes el vi i què implica, és a dir, el tarannà de la terra.
Gerard Quintana és més de vi blanc, negre, rosat, o un bon cava?
M’agrada més el vi negre. Els vins blancs també, i, en funció de quin sigui l’acompanyament, són molt millors, però prefereixo una certa densitat i un cert fons, i assaborir-lo.
Els vins que es fan entre Blanes i Cadaqués són la seva debilitat?
Els vins de l’Empordà han pujat moltíssim. S’han anat fent un lloc, i diuen que anirà a més. Sopa de Cabra farà 35 anys i hem vist molts processos. Hem viscut el progrés d’una denominació d’origen com el Priorat. Recordo que a finals dels 80 anàvem a tocar per allà, i bevien vi de garrafa. I ara Priorat no té res a veure, no l’identifiques amb aquella etiqueta, sinó al contrari. I crec que els vins i cellers de l’Empordà estan en plena evolució.
Quina cançó de Sopa de Cabra li va bé a un vi blanc, a un rosat i a un negre?
[S’ho rumia]… Amb un vi blanc, ‘El Far del Sud’. A un rosat li aniria bé ‘Si et quedes amb mi’. I per un de negre, ‘L’Empordà’.
Quins ‘Camins’ li queden per recórrer al vi català?
Està bé que la pregunta sigui amb aquesta cançó, perquè no és un camí, sinó que són camins. El vi ha marcat la nostra civilització, i si no ens carreguem el planeta, hi ha 2.000 anys més de camins pel vi català, i ocupant un espai cada vegada més qualitatiu. Perquè hi ha la decisió, la capacitat i la voluntat per fer-ho.
!–akiadsense–>
Creu que els catalans han fet amb el vi català una evolució semblant a la que han fet amb el país?
Té molta relació, per la consciència de país, de territori, de proximitat, de donar valor al que tenim quan se li intenta treure valor al que som. Aquesta autoreflexió hi és present. Em sembla que el vi ens pot donar moltes lliçons. No som un país per optar per un model quantitatiu, o industrial. El progrés que han fet les denominacions d’origen catalanes buscant l’especificitat i el seu espai, també en el món, és un exemple pel cinema, la música, etc.
Digui’m, de què ‘anava ben torrat cap al migdia en Siset’?
Mai no ho vam dubtar: de vi. De cervesa era impossible. Podria ser d’alguna barreja de destil·lats, d’aquelles que es feien abans, com anís amb moscatell. Però… no, de vi, segur. S’ha de dir que aquesta cançó era una picada d’ull a en Siset de l’Estaca. Fins i tot va haver-hi una petita fricció amb la família de l’autèntic Siset, perquè no volien que semblés una burla. Però era una metàfora de la transició, d’aquell Siset que estava estirant a veure si tombava i, de sobte, va arribar la democràcia. I què feia en Siset llavors? Doncs dormir la mona a la vora del Ter, pensant si suïcidar-se o no. No havia anat tan bé, ja hi havia la clarividència que ens havien estafat amb la Transició.
Precisament aquesta entrevista s’està fent l’1 d’Octubre. Vostè ha fet la mateixa evolució que una bona part de la societat catalana: de ser un “ciutadà del món” a defensar la independència de Catalunya.
Sí. De fet, ara soc un català del món, perquè tinc la consciència d’espècie. I temes com la urgència climàtica em preocupen molt, i en soc molt conscient. Però tot el que ha passat des de l’1-O ha estat trasbalsador, un terratrèmol, i ha creat una consciència enorme del que som i del que volem. Va suposar un abans i un després claríssimament, sobretot en la desconnexió. Se li va treure la màscara a la bèstia que s’havia vestit de democràcia. Però va crear també una certa frustració, o desencant, en veure que allò que semblava imminent, no ho era. A més, tots els valors en els que s’havia de fundar Europa són mentida: només fa que tapar els abusos dels grans estats.
Què li cal ara al moviment independentista?
Es troba a faltar un lideratge polític. No és que no hi hagi líders, però cal un lideratge que aconsegueixi aglutinar-ho tot. Hi ha líders que han callat empresonant-los, d’altres als quals es ridiculitza perquè estan a l’exili,… L’erosió és molt gran. Per mi en Jordi Cuixart és un referent bestial. És amb el pres polític que més connexió sento. És amb el discurs que em sento més identificat.
Però aquí ningú s’imaginava que l’Estat reaccionaria d’aquesta manera tan virulenta…
Vivíem en un món fake“>, i de sobte ens vam topar amb la cruesa de la realitat. És molt fàcil parlar a posteriori, però jo mai vaig tenir cap dubte que l’Estat reaccionaria com una bèstia boja. Perquè la història d’Espanya és una història de sang i conquesta. Estem al mig de dos estats absolutament centralistes que han estat imperis cruels, com són França i Espanya. Cap d’ells renunciarà a utilitzar la força per mantenir allò sobre el que s’han fundat i que és sagrat: la seva unitat.
!–akiadsense–>
S’ha pecat d’ingenuïtat?
Sí, perquè aquest és un procés que durarà segles. Si s’aconsegueix la independència, s’haurà de defensar de dos estats amb models jacobins centralistes que ens voldran devorar. El procés existirà sempre. No és una fita que aconseguirem posant un vot a una urna o sortint tres milions de persones al carrer. S’haurà de defensar sempre.
Ara hi ha moltes veus que demanen unitat entre els partits independentistes.
Sí. Tots trobem a faltar la unitat de l’1-O, de les setmanes anteriors i del 3-O. És desesperant veure com es triga tant en què tothom pugui trobar un espai comú per la unitat que demana la gent. No cal estar d’acord en tot. També hi ha veus que diuen que la independència ha de ser d’esquerres. I em sembla perfecte, i jo sempre m’alineo amb l’esquerra, però això seria una dictadura. Hi ha d’haver pensaments de tot tipus. Si tots hem de pensar igual, ja no m’interessa. Però també crec que no hi ha unitat perquè l’Estat s’ha encarregat de dinamitar-la. Recordem la frase de Soraya Sáenz de Santamaría: “Ya hemos descabezado el independentismo”. Els lideratges no s’han renovat, i es continuen fent des de la presó o l’exili.
El nou disc de Sopa de Cabra, que sortirà a finals d’any, parlarà de tot això que ha viscut Catalunya els darrers anys?
Està amarat de tot això, sí. Però també és cert que a vegades cantem cançons dels anys 90, com per exemple ‘Per no dir res’, i ens diuen que estem parlant de l’actualitat. És molt interessant veure el procés que han fet certes coses. Hi ha molta gent que porta temps lluitant en silenci i que ara es veuen els resultats. En el cas de l’independentisme és evident, però també en el tema del canvi climàtic, o del feminisme.
Hi haurà un canvi destacat respecte el darrer àlbum dels Sopa, que és del 2015?
Sí. La gent que està escoltant les noves cançons em diu que també he canviat el llenguatge. Potser sí. I és molt present la idea de la insolidaritat, de la ferida que provoca. Per exemple, jo em sento molt mediterrani, i veig que s’ha convertit en un dels llocs més mortífers del món. Intentem parlar del que ha passat políticament aquests anys a Catalunya, però no fer-ho des d’un punt de vista dogmàtic o impulsiu, sinó des de la reflexió i la introspecció.
