Vicent Sanchis: "És de justícia defensar i beure el vi d'aquí"

El director de TV3 es pren una copa de vi de la DO Catalunya amb el TOT Barcelona i assegura que "Barcelona s'ha fet més valenciana"
Vicent Sanchis, amb una copa de vi de la DO Catalunya per a l'entrevista del TOT Barcelona
Vicent Sanchis, amb una copa de vi de la DO Catalunya per a l'entrevista del TOT Barcelona | M.B.

 

És veí de la Vila Olímpica des del 1993, treballa de director de TV3 i sempre beu vi per dinar si dina acompanyat, cosa que fa sempre –normalment en un restaurant– excepte ara, per culpa del confinament. Vicent Sanchis (València, 1961) és l'home que no deixa ningú indiferent: ho té molt clar Inés Arrimadas, que ha convertit en una tradició demanar-li la dimissió en directe en els debats electorals. Ell assegura que ho encaixa "amb calma" perquè ja té una edat. I segurament perquè té molta mili, després d'haver dirigit el diari Avui durant 11 anys, la tele del Barça i el setmanari El Temps. Està al front de Televisió de Catalunya des del 2017 i ha viscut tots els moments agitats que ha passat aquest país en els darrers anys. Alerta de les dificultats pressupostàries amb què es pot trobar la cadena a causa de la crisi del coronavirus. Parlem de tot plegat amb ell per via telemàtica i ens envia la foto amb una copa de DO Catalunya que li han fet a casa.  

 

Vostè és dels que ha descobert el vi català en els últims anys?

Clar, com tanta gent. Soc una persona normaleta. Fa anys, de vi català bevia cava. A mi el vi blanc no m’agrada gaire. M’agraden alguns blancs que són com vins negres, perquè està criat amb bota i té anyada i té  força. I de vi negre bevia Rioja o vins francesos, no Ribera del Duero, que és un vi pal·lid i fluix que en general no m’agrada gaire. Fins que un dia un amic molt amic em va dir que m’estava perdent la meitat del món. I em va fer una reflexió sensata que és que no hi ha cap país del món, i entenem país fins i tot com l’entenia Josep Pla, que es referia a una comarca, que no doni preferència total al seu vi. I és difícil anar a Bordeus o a la Borgonya i trobar que estan venent vi d’Alsàcia. La gent beu vins alsacians a Alsàcia. És normal que la gent doni prioritat a allò que produeix i ho defensi. I vaig entendre-ho, i ara el que més m’agrada és descobrir vins d’aquí. No és que li hàgim de donar una oportunitat, és que és de justícia defensar-lo i beure’n.

 

Però hi troba qualitat també?

Una qualitat brutal. El que hem viscut en els últims vint anys i escaig és impressionant, és increïble la quantitat de gent que està fent bon vi.

 

Com es va iniciar en la cultura del vi, a casa?

A casa no, perquè eren abstemis. El meu pare no va tastar una gota d’alcohol mai i ma mare tampoc. Per tant, jo vaig començar a beure vi quan em vaig fer gran i vaig començar a dinar en restaurants.

 

I en pren cada dia o és per al cap de setmana i les festes?

Per a mi dinar amb una mica de vi, cada dia, té bastant més sentit que amb una mica d’aigua. El que passa és que últimament això se m’ha trencat, amb el confinament i sense restaurants.

 

Per què?

Perquè jo no bec sol. Soc un consumidor de vi social. No estic a gust bevent sol. El vi és compartir. Home, si això dura molt al final no tindré més remei que compartir-lo amb mi mateix, però de moment, si dino sol i fora d’un restaurant bec aigua. Però en condicions normals, sempre vi. Estem parlant d’una o dues copes durant el dinar, eh. Joc crec que això tots els metges ho recomanen. I si n’hi ha algun que no ho faci, com les crítiques no volgudes no li faré cas.

 

El vi és cultura?

La cultura no seria cultura sense el vi. El vi és cultura, com ho és la gastronomia en general. I la cultura sense el vi no seria el mateix, no seria la cultura que coneixem. Quants escriptors, músics i pintors han fet la seva obra bevent? Som en una part del món on part de la nostra intuïció creativa es genera compartint un bon vi. No parlo d’emborratxar-se, sinó deixar-se anar i deixar anar la ment, d’animar-se creativament.

TV3 torna a treballar en circumstàncies especials, una vegada més…

Jo ja no sé si són circumstàncies especials. O en tot cas ja no sé treballar si no és en circumstàncies especials. Jo vaig arribar a la tele i al cap de poc hi va haver els atemptats del 17A. Després tot el Procés i totes les conseqüències que l’han allargat i ara, quan semblava que podíem entrar en una certa normalitat o en un període menys anormal, amb pressupostos nous i tot, ens arriba la pandèmia.

Això vol dir adaptar la tele i la programació a un període excepcional darrere l’altre.

Ens hem d’espavilar. En cada moment tothom ha de treure el millor d’un mateix i adaptar-se. Això va ser així durant les setmanes posteriors a l’atemptat. I amb el Procés va ser més llarg i es va tocar la graella. Hi havia més informació que entreteniment. I una televisió pensada per combinar sàviament els dos elements, va acabar decantant-se cap a la informació. I ara no s’ho esperava ningú i ens ha caigut això. I el que hem anat aprenent els últims anys ho hem hagut de tornar a posar en pràctica en unes circumstàncies molt dures. Però la gent que fa TV3 se’n surt de tot.

Els catalans s’estan fent addictes a l’alt voltatge informatiu i si arriba la normalitat s'avorriran?

Jo no sé si hi haurà normalitat, o quan hi serà. Per començar, això que en diem Procés, una situació política a Catalunya molt complicada, es mantindrà. I la crisi del coronavirus s’allargarà. Per tant, encara viurem temps amb les dues anomalies. Quant duraran i quan podrem tornar a una televisió com es feia abans o més considerada ‘normal’? Està clar que durant mesos, i potser algun any, no. És més previsible que ens mantindrem en l’anomalia. Haurem de treballar molt temps amb dues anomalies combinades.

 

Els canvis en la graella han sigut molt notoris aquesta vegada. Fins i tot s’ha deixat d’emetre un programa tan emblemàtic com ‘Els matins’.

L’equip estava en unes circumstàncies molt difícils. Amb les circumstàncies que estem patint no es podia fer la mateixa programació que abans. L’equip d’informatius va dissenyar una proposta que jo vaig acceptar, perquè era raonable, i passava per reduir moltes de les coses que es feien, no només Els Matins, el TN Matins tampoc es fa, i el 3/24, que també és emblemàtic, s’ha ajuntat amb TV3. I els programes no diaris amb més solera, com el 30 Minuts o el Sense ficció han quedat mig aturats també, han fet alguna cosa però poca. Això és perquè hem de treballar en unes condicions molt més dures que en alguns casos impossibiliten la feina. I s’ha de fer amb menys gent. Hi ha equips que estan de reserva per si han de fer substitucions o per si les coses es compliquen més. Molta gent s’ha hagut de confinar perquè forma part de col·lectius vulnerables.

 

Quins canvis s’han hagut de fer en la manera de treballar?

Al principi va ser molt complicat, perquè quan algú tenia els símptomes de coronavirus implicava 15 persones en quarantena. Al FAQS va venir Jordi Basté, que després ell mateix va anunciar que havia donat positiu, i una vintena de persones van haver d'aïllar-se. Ara hem après a treballar d’una altra manera i això ja no passa, però al principi sí. Guardem les distàncies, hi ha mascaretes, evitem el contacte físic. I si una persona té la malaltia com a molt n’hi ha dues o tres més que han de fer quarantena.

 

I com s’ho fan amb el maquillatge, tan obligat que és a la tele?

És que ja no es maquilla. Els convidats no es maquillen i els presentadors i les presentadores es maquillen ells mateixos. I les perruqueres tampoc treballen.

 

Com ja és habitual, i especialment en moments d’excepcionalitat, la cadena té audiències molt altes. Però la publicitat ha caigut a tot arreu i cauran els ingressos. Com s’ha d’afrontar aquest repte pressupostari?

El sistema de producció interna de TV3 està saturat, i ara hem d’arriscar el mínim de gent possible i estem fent televisió amb el mínim de personal. La producció externa ja estava limitada perquè estàvem amb els pressupostos prorrogats de la Generalitat del 2017. Des de l’agost ja no encarregàvem gairebé res esperant els nous pressupostos per tenir una mica de marge. I ara els pressupostos s’acaben d'aprovar, però s'hauran de retocar per atendre les necessitats derivades d’aquesta crisi. Com que la publicitat ha caigut en picat, és possible que el petit augment dels nous pressupostos serveixi només per compensar la pèrdua de publicitat i no permeti contractar més programes, perquè TV3 no pot generar dèficit. Hi havia d’haver una partida de Cultura per produir ficció, a veure si es manté. Però és que a més a més no es podrà produir ràpid ni tot el que voldríem, perquè hi ha programes, com ara El foraster, que si no es reinventen no es poden fer. La situació fa aigües per tot arreu, és la tempesta perfecta.

 

Si es redueix la producció encarregada per TV3, patirà el sector audiovisual del país, que sortirà molt tocat d’aquesta crisi, i Televisió de Catalunya és el principal motor en aquest terreny.

Això és el peix que es mossega la cua. Nosaltres no estem treballant amb el sector com voldríem des de fa molt de temps. I aquest any, amb els nous pressupostos i aquesta partida per fomentar precisament la producció de ficció volíem arreglar-ho una mica i ara, efectivament, tot són incerteses.

 

Alguns dels programes que s’estan fent aquests dies, com la sèrie dels migdies sobre el confinament, ‘Jo també em quedo a casa’, i la versió confinada d’’Està passant’ demostra que hi ha maneres de produir molt més barates. Són formats que només per a circumstàncies excepcionals o pot haver-hi un canvi de paradigma?

Dependrà del temps que duri tot això. Però està clar que els platós i la participació del públic no podran ser com eren en molt de temps. Per això hem perdut la telenovel·la del migdia, ‘Com si fos ahir’. No es pot gravar com es feia fins ara, per tant haurem de pensar què en fen. Altres programes sí que admeten formats diferents. El FAQS o l’Està Passant els admeten. Però també és cert que en aquests casos podem fer de la necessitat virtut temporalment, però tot està marcat per l’excepcionalitat. Hi ha coses que sense l’excepcionalitat no s’entendrien. Ara, sí que n’hi ha d’altres, coses que estem descobrint ara, que ens poden servir per treballar en el futur. Estem trencant inèrcies que per comoditat o falta d’imaginació no havíem trencat mai i que ara poden portar-nos a noves maneres de treballar.

 

Per exemple?

Doncs l’Està Passant ens està ensenyant que potser no cal que fer-ho tot en un plató. I el teletreball. Nosaltres teníem molt poca gent fent teletreball i ara en tenim molta. Igual 300 o 400 persones. Això segur que marca un abans i un després. Estem aprenem que moltes feines es poden fer encara que no sigui de manera presencial.

 

El que ja no és excepcionalitat, perquè s’ha convertit en permanent, és la provisionalitat de l’equip directiu, que es va allargant.

Sí, s’ha tornat a allargar. Perquè amb la modificació de la llei s’havia de fer l’acord entres els partits per al no Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i després s’havia de convocar un concurs per a la direcció de TV3 i Catalunya Ràdio. Però està tot aturat. I nosaltres continuem fent la feina encara que a segons qui no li agradi, perquè cada vegada que vaig a la comissió de control em demanen la dimissió. Hi ha gent que té moltes ganes que marxi. Però les coses van com van.

 

Com es viu amb la crítica permanent i agra?

Amb ofici i paciència. Una persona més jove segurament alguna d’aquestes coses no les portaria bé. Però jo porto molts anys i si una cosa he après ha sigut a destriar les crítiques que cal escoltar de les que no s’han d’escoltar. Dirigir un mitjà de comunicació provoca un desgast molt dur. I has d’aprendre a triar les crítiques que tenen raó, que no són les esmenes a la totalitat ferotges, que només busquen un desgast polític.

 

Això és el que pensa quan Inés Arrimadas li demana la dimissió en els debats electorals?

En conta del que molta gent es deu pensar, quan visc aquestes situacions, que ja en van unes quantes, me les miro calmat. Clar que m’agradaria respondre. Un periodista en un mitjà privat pot dir el que li sembli, i un periodista en un mitjà públic té altres obligacions. I en aquestes situacions no puc contestar. No és només que no valgui la pena, és que no puc. Ara, hi ha una manera de treure’m l’espineta, que és en les comissions de control, perquè allà encara que sigui el director d’un mitjà públic em puc expressar amb més tranquil·litat.

 

L'ataquen a vostè o a TV3?

No crec que jo sigui tan important per justificar aquest atacs. Ataquen TV3. Però hi ha gent que la critica amb raons, n’hi ha que ho fa amb raons no tan encertades i després hi ha gent que critica TV3 perquè el que representa no li agrada. El fet mateix que hi hagi una televisió pública i nacional, i nacional vol dir que no és una televisió autonòmica, molesta profundament molta gent. Que aquesta televisió aspiri a ser una televisió normal, una televisió d’un país que no té estat però que se sent país, com Escòcia, i que vol tenir una televisió pública que pugui competir amb les de països que tenen un estat al darrere, hi ha molta gent que no ho tolera. Perquè ni tan sols ho entenen. Això no vol dir que una part de les crítiques que tinguin raó.

 

Molt bé, doncs si està disposat a fer autocrítica, què hauria de millorar TV3?

Per què hem de fer autocrítica si ja ens fan crítiques sense parar?

 

Si diu que n’hi ha algunes que tenen raó, quines són?

Bé, per exemple, a vegades hi ha sèries que no estan ben plantejades. I encara que no les fem nosaltres en som responsables. Ens pot passar també amb programes o amb un presentador. Hem d’anar millorant els criteris de selecció. Però hem de saber identificar les crítiques que tenen raó i desestimar les que no en tenen. Per exemple, acabem d’estrenar un programa, que es diu Tabús, que ha rebut unes crítiques duríssimes. Doncs a mi m’agrada molt. Molt. I no és una idea original nostra, perquè l’original és un programa belga, que ja s’ha escampat per altres televisions. Ens agrada molt, però hem llegit les crítiques i les que calgui valorar les valorarem.

 

Vostè és un valencià que viu a Barcelona des de fa molts anys.

Vaig arribar el 1988. Doncs 32. Però els primers records que tinc de Barcelona no és de quan vaig venir-hi a viure, sinó de la primera vegada que vaig venir, que devia ser 1976 o 1977. I m’agradava perquè era una ciutat.

 

València no ho era?

València era poble i ciutat, però molt poble. Ara és més ciutat. Però en aquell moment era una ciutat rural. Amb unes anelles de població que vivia al camp i del camp. I al matí era com un poble gran. El que entenem per ciutat-ciutat era Barcelona. I això era el que m’agradava. El que no m’agradava era el caràcter, perquè jo venia d’un lloc més alegre. I era una ciutat bruta i molt trista, molt bruta. No té res a veure amb la Barcelona d’ara. I tampoc tenia platja.

 

Vivia d’esquena al mar, que dèiem.

És una manera de dir-ho. Perquè realment no comptava amb la platja ni amb el mar. Tu anaves a la Barceloneta i veies els xiringuitos i tot brut i ja està. A València, a la platja hi havia tot deu. Allà era molt gran i s’ha aprofitat molt sempre. I Barcelona era una ciutat amb molta indústria encara a dins. Que m’agradava molt per com treballava tant la gent, era molt faenera. Però em desagradava que era molt grisa i molt bruta, i amb una manera de viure la vida que a mi em xocava perquè venia d’un altre caràcter.

 

I ara?

Ara Barcelona s’ha fet més valenciana. O jo m’he fet més barceloní. Però jo crec que la gent viu més l’alegria de viure amb llum. La ciutat s’ha desindustrialitzat, ja no queden indústries dins del nucli urbà. S’ha terciaritzat. En això va de la mà de València. I ha crescut molt en espectacles, divertiment. Ara València i Barcelona són més germanes que mai.

 

I el fet que s’hagi abocat tant al turisme és un fortalesa o una feblesa?

Té avantatges i inconvenients. Hi ha gent que només veu els inconvenients en tot i gent que només veu els avantatges. Jo crec que ara mateix és un inconvenient. Perquè si ara el turisme falla i queda tocat durant mesos o potser fins i tot un o dos anys, Barcelona es quedarà sense una de les principals fonts d’ingressos. Perquè això afecta l’aeroport, els hotels, la restauració. Les banderes de Barcelona dels últims anys. Però Barcelona no és una ciutat abocada només al turisme. És una ciutat de serveis, però també d’empreses, és molt polivalent. Perquè per exemple, a través del turisme de congressos, com el del MWC, hi ha hagut una derivada, que són les empreses de telecomunicacions que s’han instal·lat a la ciutat, que ja són un altre sector, ja no tenen res a veure amb el turisme.

 

Viu a la Vila Olímpica perquè la va triar o l’hi va portar el mercat immobiliari?

Vaig caure allà el 1993. Com que era un any de crisi després dels Jocs Olímpics, els promotors de la Vila Olímpica van marcar uns preus molt atractius. I en comparació amb altres zones de la ciutat allò era relativament barat i estava molt. I hi havia molta part enjardinada, el mar a prop. De seguida vaig veure que valia la pena.

 

Deu haver vist canviar la zona. Ara també és un destí turístic, amb la platja allà mateix.

Sí, però menys del que pensa la gent, que es queda només amb la part dels bars o del Port Olímpic. La Vila Olímpica no és un barri. El barri és Poblenou. La Vila Olímpica és un microespai amb un microclima. Però Poblenou encara és molt barri. Hi ha empreses. Evidentment la gran indústria contaminant, la bruta, ja ha marxat. Però encara queden petites indústries, encara se senten impremtes, petits tallers, magatzems. Hi ha de tot. I al mateix temps hi ha un poble que encara és poble, que és Poblenou. I la part nova, la part de la Vila Olímpica i Diagonal Mar, és una nova aportació. A mi el que m’agrada és aquesta combinació. Passejar entre cases de poble i de sobte trobar-te com si estiguessis al Soho de Nova York, amb les escales d’incendis per fora, i anar veient petites naus industrials al costat de bars i altres elements. Per a mi és un dels barris més interessants de Barcelona.