Albert Om: "El vi és una de les coses més importants de la meva vida"

El periodista es pren una copa de vi de la DO Catalunya amb el TOT Barcelona

Albert Om assegura que el vi és una de les coses més importants de la seva vida
Albert Om assegura que el vi és una de les coses més importants de la seva vida | Jordi Play
 

A Albert Om (Taradell, 1966) li agrada arribar a casa a la nit i obrir una ampolla de vi. Tant com prescindir de Twitter quan no és a la feina. És un periodista que no para mai quiet però que alhora reclama fer-ho sense portar a l'extrem l'estrès que es viu en la professió. I ha aconseguit convertir aquest desig en un estil de periodisme que el públic acull molt bé. Alguna cosa deuen voler dir les audiències que feia el seu programa El convidat a TV3 i que ara sigui líder de la ràdio al vespre amb Islàndia, on no es parla de política ni d'esports i sí molt de les persones. És un projecte molt personal amb què ha tornat a RAC1 després d'haver sigut a l'emissora en els anys inicials. Ha treballat en premsa escrita –El 9 Nou– i televisió i continua vinculat al diari Ara, en el llançament del qual va participar i on escriu cada setmana. Però ara se sent especialment còmode a la ràdio, i n'hi ha per a dies. Parlem de tot plegat i de Barcelona –on viu des de fa anys al barri del Farró– i tastem amb ell un vi de la DO Catalunya a El Petit Celler. 

Quina relació tens amb el vi?

És una relació habitual, és una de les coses que m’agrada més del món. El vi negre, sobretot.

Fins i tot amb el peix? Hi ha gent que amb peix el vol blanc, per sistema.

Sí, sí, fins i tot amb el peix. Perquè de fet amb el blanc vaig molt més perdut. Necessito estar amb algú més segurament, algú que em digui ‘mira aquest blanc’... M'agraden els blancs que semblen negres, que hagin passat per la fusta. Però el cas és que el vi és una de les cinc o sis coses més importants de la meva vida.

I és cultura?

El vi és plaer. No sé si cultura o no, però és plaer. És gaudir, és arribar a casa al vespre i obrir una ampolla i fer una copa de vi.

I tens tradició familiar de consum de vi o te l’has fet tu?

Tinc tradició familiar de consum de vi amb porró. El meu pare en bevia. El vi embotellat apareixia molt menys a casa. Però sí, hi ha via una tradició. Però és que ara a més ha coincidit que a Catalunya es fan uns vins increïbles. Abans no hi havia vins catalans bons, fa 30 o 40 anys. Almenys a Osona no ens arribaven.

O sigui que ha coincidit la teva edat madura amb la gran època edat del vi català.

Sí, i és un festival descobrir-ne. Al Farró hi ha botiga que té sempre vins de cellers molt petits. M’agrada anar-hi i provar cada setmana vins nous.

No t’encaselles, vaja.

No, no. Clar, si tens uns favorits i arriba un dia de celebració potser en tries un d’aquests. Però en general vaig tastant-ne de nous i no em sap greu gastar-m’hi diners.

Molta gent tendeix a trobar car el vi.

És que és el plaer, i el plaer és car o barat? Jo no trobo que siguin diners malgastats pel fet que ho consumeixis en dues hores o en un dinar, perquè potser aquell dinar el recordaràs tota la vida. I també defenso que hi ha vins tan bons que te’ls has de beure sols, sense menjar res, no ha de ser un acompanyament, sinó el protagonista de la festa.

Albert Om es pren una copa de vi de la DO Catalunya amb el Tot Barcelona
Albert Om es pren una copa de vi de la DO Catalunya amb el Tot Barcelona | Jordi Play

Estàs en la quarta temporada de l’Islàndia a RAC1. Hi vas ser al principi, vas obrir la paradeta, i hi vas tornar fa tres anys i mig. Ha sigut tornar a casa.

Sí, però quan vaig començar-hi, RAC1 era una cosa i ara n’és una altra. Aleshores començàvem. Jo deia, i segurament no m'ho creia, que si a Espanya la privada, la SER, havia passar per davant de Ràdio Nacional, per què no podia passar el mateix a Catalunya? Aleshores RAC1 tenia 17.000 oients i estàvem contents perquè era un Palau Sant Jordi ple, però Catalunya Ràdio en tenia 400.000. Per tant, dèiem que els passaríem al davant però no ens ho crèiem gaire. I resulta que s’ha fet amb una feina lenta. I, ara que jo hi he tornat, la casa és molt diferent, és un Fórmula 1, va a molta velocitat.

I això impressiona?

Home, això sobretot emociona. En el sentit que jo me'n recordo estava a punt de fer 50 anys quan vaig començar a Islàndia i un taxista em va explicar aquells dies que abans era arquitecte i que es va quedar sense feina. “Amb 50 anys on has d’anar?”, em va dir. I em vaig sentir un afortunat que amb 50 anys podia començar un projecte nou, un projecte molt diferent, en una casa que ja coneixia.

Un projecte totalment teu, al teu gust.

És programa que neix de l'esgotament d’estar parlant sempre del mateix. A mi m'interessa el futbol i m'interessa la política, però ja no puc més de parlar de futbol o de sentir parlar de futbol i de política. Perquè a més abans hi havia uns espais molt determinats per a la política, però la política ha fet com el cargol poma, és una espècie invasora que de cop i volta la trobem també el cap de setmana, a la nit, a la tarda… La meva idea era dir ‘respirem una mica’. A les 7 de la tarda no cal que hi hagi notícies o esports. Abans la ràdio era la que s'avançava a la tele i feia la informació abans. Ara tot és un continu d’informació i necessitem agafar aire.

La ràdio s’ha anat enfrontant a mitjans nous sempre, primer la tele, després els digitals i després les xarxes. Ho ha resistit tot i creix en audiència. Ja no la matarà res?

Ha resistit com cap mitjà totes les crisis econòmiques i periodístiques perquè conserva la immediatesa i fer ràdio continua sent molt fàcil en comparació amb altres mitjans tecnològicament més complicats. I genera una sensació d’intimitat que no tens amb res més. Et poses els auriculars a les orelles i sembla que allò només t'ho expliquin a tu, hi ha una connexió íntima entre qui ho escolta i qui la fa, un vincle molt superior al que pots tenir com a espectador o com a lector. I a més a més no et monopolitza, no t’exigeix el 100% de dedicació, pots fer altres coses mentre escoltes la ràdio.

Però no hi ha una bretxa generacional?

Bé… RAC1 és l’emissora generalista que té un perfil d'edat més jove entre els oients. I tot i així la mitjana és de 40 anys. I en altres emissores la mitjana és més alta.

I això és perquè la gent s'incorpora tard a la ràdio o que hi ha generacions que ja no l’escoltaran?

Jo crec que es continuarà escoltant... perquè la ràdio és a les cases, al cotxe, els nens i nenes la senten perquè els pares la posen al cotxe i un dia també seran oients de ràdio.

Encara que els adolescents només mirin YouTube?

Sí, serà un mitjà més. L’indici és en el fet que no és només la ràdio la que viu un bon moment, sinó la paraula en general, i es veu amb els podcasts, molts dels quals no són ni d’una emissora. L’únic que volem és que algú m’expliqui una història i escoltar-la. La paraula... Fixa't quina cosa més senzilla en aquest món tecnològic.

No s’ho menja tot la imatge?

No! És espectacular com triomfa la paraula ara mateix.

Tu també estàs vinculat a la premsa escrita, a l’Ara, des del principi. La premsa impresa sempre està sotmesa als comentaris sobre quan s'acabarà. 

Amb dades a la mà això és així. Però jo no goso fer cap pronòstic sobre quants anys li queden. Ja s'han fet prou vaticinis equivocats. Però sí que tinc la sensació que em moriré abans que els diaris de paper. Tot i que admeto que serà cada dia més minoritari i més elitista. Abans llegir diaris no era de cap elit. A casa meva no era cap elit n’hi havia dos cada dia.

Si els nuclis de lectors són cada dia més reduïts, com s’han de pagar els diaris impresos?

Cada vegada és més difícil sobretot per a diaris que van començar fa anys que tenen unes estructures molt grans i que no responen a la realitat actual. Jo com a lector, no com a periodista, sempre he pensat per què no hi ha un Spotify de la premsa? Bé, no ho sé. Econòmicament és un moment molt delicat per a les capçaleres de paper. I per als quioscos i jo de petit volia ser quiosquer, sort que no ho vaig ser!

No havia sentit mai que ningú tingués aquesta vocació!

Sí, sí, perquè m’agradava molt llegir i a Taradell en Lluís tenia al quiosc totes les revistes i els diaris del món. I era un centre de tertúlia. Em fascinava molt allò, la idea de ser dins d’aquell lloc tan petit atapeït de coses per llegir. De la mateixa manera que llegia més diaris que no pas tebeos perquè jo el que volia era ser gran i com que veia que els grans llegien del diari…

De petit volies ser gran?

Sí, perquè era una putada ser petit abans. Et deien: “Calla, que parlen els grans”.

Ara això s’ha capgirat…

Totalment! L’altre dia vaig entrevistar a l’Islàndia Vicenç Pagès Jordà, que acaba de publicar un llibre boníssim, Memòria vintage. Ell és dels anys 60 també. I em deia que de petits volíem ser grans perquè no podíem parlar. Ens deien ‘calla, que parlen els grans’. I, ara que som grans, ens trobem amb un ‘calla, que parlen els petits’. Total, que sempre hem anat equivocats. Però, sí, sí, jo volia ser gran.

El periodista de Taradell repassa l'actualitat de Barcelona, la ciutat on viu
El periodista de Taradell repassa l'actualitat de Barcelona, la ciutat on viu | Jordi Play

Una altra peculiaritat teva és que no tens Twitter, ets un comunicador sense Twitter.

Ni Twitter ni Instagram.

Per què t’hi resisteixes tant?

Jo consulto Twitter a través del compte oficial d'Islàndia, ja veig què s’hi diu. I per al que jo vull emetre ja tinc un article setmanal a l'Ara i un programa cada dia a la ràdio. És una decisió diguem-ne política. És una manera de dir 'no vull anar tan ràpid com el món’, o ‘no puc anar tan ràpid com el món’. Requereix una acceleració i un temps que jo no hi vull dedicar. I en el cas d’Instagram, m’agrada molt la fotografia i faig moltes fotos, però no tinc Instagram, prefereixo dedicar una hora cada dia a una altra cosa. I es pot viure i es pot treballar sense tenir un Twitter personal. Moltes vegades també aquestes obligacions ens les creem una artificialment.

Quan feies 'El convidat' vas entrevistar Jordi Pujol i et va dir aquella frase que després ha resultat premonitòria: 'Encara soc a temps d'espatllar la meva biografia'. Quina impressió et va fer després la seva confessió sobre els diners a l'estranger?

Doncs, si fa o no fa la mateixa impressió que a molta altra gent. Algú em preguntava: però tu no vas veure res estrany aquell cap de setmana que vas estar a casa seva? Home, no. Si et refereixes a si em vaig trobar bitllets de 500 euros a sota el llit, no. Ara, sí que és veritat que vam trobar un Pujol molt autocrític. 'El convidat' amb ell és del 2012, dos anys abans de la confessió, i és l'última entrevista llarga que s'ha emès amb ell. I en moltes de les respostes deixava anar uns dubtes que vam entendre que formaven part d'una reflexió sobre com passaria a la història. Que si no havia sigut prou bon cristià, que si potser no es podria parlar cent per cent bé d'ell i aquesta frase, que ja l'acompanyarà per sempre més: encara soc a temps d'espatllar la meva biografia. Analitzada amb ulls d'avui té un significat que al 2012 poca gent podia intuïr.

També vas passar un cap de setmana amb Ada Colau quan era líder de la PAH, abans de ser alcaldessa. Com veus la seva evolució un cop ha accedit al càrrec?

Un dels mèrits d'Ada Colau i el seu equip ha sigut anticipar-se a problemes que tenia de Barcelona quan poca gent els veia. L'habitatge, quan era activista, o els efectes del turisme i la contaminació de la ciutat, en el seu primer mandat. Però una cosa és identificar els problemes i l'altra, resoldre'ls. Potser és aviat per fer-ne un balanç. I després, també és interessant veure el seu procés d'empoderament. Empoderament en el sentit d'assumir què és el poder, d'empassar-se determinats gripaus per poder continuar tenint-los. Em pregunto, per exemple, què hauria fet l'Ada Colau activista amb els vots de Manuel Valls.

Abans esmentaves que ets de Taradell… una cosa que sap tot Catalunya pel Malalts de tele.

Quan vaig començar a ser el cosí de Taradell jo acabava de deixar de viure a Taradell. O sigui, sent el cosí de Taradell, mai he viscut a Taradell. Jo ara fa mitja vida que visc fora de Taradell.

Et sents més de Barcelona o de Taradell?

No, de Barcelona no me n’he sentit mai. Jo no soc de Barcelona, soc de Taradell, soc d’Osona, m’he format a Taradell, m'he format i he crescut a Vic, personalment i professionalment. Porto més de vint anys vivint a Barcelona. Però quan no has nascut aquí jo crec que no t'acabes sentint mai de Barcelona.

La ciutat no hi convida?

Sí, sí, sí, jo m’he sentit super acollit a Barcelona. No és que la ciutat m’expulsi, m’hi he sentit sempre molt bé. Però no em sento d’aquí. Ni he crescut aquí, ni tinc els records d'infància i joventut aquí. I ho he parlat amb més gent que no ha nascut aquí. Sempre tens com aquella fantasia que no acabaràs vivint a Barcelona. Que, de la mateixa manera que hi has vingut a treballar, el dia que deixis de treballar a aquest ritme també deixaràs la ciutat. Però no en tinc ni idea, però sí que penso a vegades de dir...

Hi vius només per no haver-te de desplaçar cada dia?

No, no. Hi estic molt a gust a Barcelona. Només que no me'n sento.

Fas vida de barri?

Sí, molta, perquè visc en un barri que m’agrada molt, al Farró. És un barri que jo desconeixia, la veritat.

I hi vas anar a parar perquè el mercat immobiliari t’hi va portar?

Sí. Va ser després d’uns anys de viure a Vilanova. Volia tornar a Barcelona a un lloc que no semblés Barcelona i el Farró em sembla un poble. Té un punt que a mi em recorda a Taradell, però fins i tot els personatges que hi viuen. És impossible dir quina edat té la gent que viu al Farró, perquè hi ha de tot, hi ha gent gran, gent jove, i tampoc no és un tipus de gent determinat. Hi ha barris més marcats, Gràcia per una cosa i Sarrià per una altra, per exemple. En canvi El Farró és una barreja que m'agrada i fa vuit anys que hi soc. Com que és tan a prop de Gràcia pensava que s’hi acabaria assemblant, però no ha sigut així, conserva el seu aire. Som 12.000 persones que vivim al Farró, que queda com tancat entre Via Augusta, General Mitre, i Riera de Cassoles, que es diu ara. Hi estic molt bé.

Quin és el repte o el problema més urgent que hauria de resoldre Barcelona?

Està molt ben identificat, l’emergència climàtica, els cotxes. Tot el que es faci perquè els cotxes deixin de ser els amos de les ciutats i també de Barcelona per mi està ben fet. Abans pensaves que la contaminació era aquell núvol que veies en una imatge de Pequín o de Bombai, i ara jo la veig aquí, des de fa uns anys la mastego. He deixat d’anar amb bici per la contaminació, i ara em moc a peu. Vaig a treballar a peu. Mitja horeta.

I en altres desplaçaments tendeixes a agafar transport públic?

El metro. L’autobús, mai.

No t’agrada?

No. M’agrada molt el metro. L’autobús no recordo haver-lo agafat gaires vegades a Barcelona.

Però per què?

Perquè anar amb transport públic i parar en un semàfor no té cap sentit. El metro el trobo molt més ràpid i humanament m'agrada molt més, és un festival. Mai m’hi poso música amb auriculars ni res. I a part del tema de la contaminació, que va lligada al transport, evidentment hi ha un problema greu amb l’habitatge, que amb els preus que hi ha està fent marxar gent. Però encara diria una altra cosa que és més del caràcter de Barcelona… Crec que és insegura, però no parlo de delinqüència, sinó d’insegura d’ella mateixa. Això del Mobile... a mi que m’ho expliquin, perquè no ho entenc.

Que l'hagin cancel·lat o que s’hagin posat tan nerviosos perquè l’han cancel·lat?

No entenc el nerviosisme de cada any. Tenim la sensació que això és un regal que ens fa John Hoffman i que nosaltres no ens el mereixem pels pecats originals que portem la gent de Barcelona. I com que no ens el mereixem, creiem que ens el prendran cada any. Si no és per la crisi econòmica i les protestes serà per totes les vagues del transport públic o pel Procés. I finalment ens l’ha pres el coronavirus. I hem fet una cosa que és dir ‘sobretot hem d’anar tots junts, de genolls a demanar que l'any que ve sí”... Això passa en una altra ciutat del món? Amsterdam, per exemple, es posa de genolls? Si us plau!

Creus que tenim complex d'inferioritat?

Totalment!

I de què ens ve?

No ho sé, és una sensació molt estranya. Crec que forma part també d'una manera de fer catalana, que traiem pit quan ja ha passat tot. És a dir, ara traiem pit dels Jocs Olímpics. Però abans... clar, els Jocs Olímpics, ‘sort de Samaranch…’. Samaranch va ser el Hoffman dels Jocs Olímpics, que tampoc ens els mereixíem... Jo crec que Barcelona ha de confiar molt més en ella mateixa.

Li veus problemes d'autoestima.

Clar. És que si no això del Mobile no ho entenc. La relació que tenim amb el Mobile des de sempre. És evident que porta molts diners a Barcelona. Però potser el Mobile necessita més Barcelona que no pas nosaltres el Mobile. Si fos el Hoffman o algú altre de la GSMA pensaria que aquesta gent és molt estranya, és que... els rebem aquí com a Bienvenido, Mister Marshall. I Barcelona és una ciutat acollonant. Amb problemes, com totes. Però s'ho ha de creure més i s'ha de fer respectar més.

Abans parlaves de la contaminació. Creus que la zona de baixes emissions serà suficient o que s'haurà d’anar amb mesures més contundents? Un peatge?

Se'm fa difícil dir-ho sense ser-ne un especialista. La zona de baixes emissions de moment és la mesura més cridanera, però no serà l'única i potser en vindran de més radicals. Hem de canviar la mentalitat. Abans, de bicis no en veies cap i ens emmirallàvem en Amsterdam. Quan hem tingut bici ha passat a ser un problema. Tot són problemes, a Barcelona, en lloc de valorar la transformació de la mobilitat dels últims anys, que és espectacular. La irrupció del patinet és comparable a la del 600.

No et molesten els patinets?

El que que em molesta és el discurs dels que els molesta el patinet i la bici... que són els mateixos a qui abans molestaven les motos i ara els agraden les motos. Sempre els molesta l’última cosa que arriba.

Creus que el transport públic està ben dimensionat per fer que la gent deixi de venir amb cotxe a Barcelona?

Està molt ben pensat per a la gent de Barcelona i és més complicat si vens de fora. llavors sí que tens més problemes per deixar el cotxe, per veure com hi arribe Des d'Osona hi ha l'autobús, el Sagalés, però el tren està pitjor que fa 100 anys. Tot això no està bé. Però no anem buscant més excuses per no entendre que la ciutat s'ha de pensar sense que el cotxe en sigui el centre. Ens hi podem resistir més o menys, però el canvi és imparable.


Comentaris

envia el comentari