Després de tot plegat s’ha acabat cridant “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. De fet, s’ha justificat un acord pressupostari per acabar, suposadament, de fer net amb la intervenció financera de la Generalitat. És a dir, recuperar una part de l’Estatut. El clam més habitual a les pancartes és “llibertat” i “l’amnistia” és el projecte polític i vital de l’espectre sobiranista.
La degeneració d’aquest lema, que és del tot legítim i normal, és treure ferro al Primer d’Octubre. Desvirtuar-lo. Reduir-lo a un episodi romàntic proper a la frikització. Una tàctica per intentar dissimular el fracàs incomprensible de la gestió d’aquella jornada, aquesta sí, històrica.
Carregar-se el símbol, quan fins i tot l’adversari el va detectar com una amenaça -hi ha gent a la presó i va per llarg-, és un senyal alarmant de la feblesa ideològica i estratègica de part important del sobiranisme institucional. Es veu que la mala llet de l’Estat no l’ensenyaven a els escoles d’estiu de les joventuts dels partits. Que els partits sobiranistes facin el que creguin que han de fer, però haurien d’evitar fer la feina als adversaris.
1 
