Venjança, repressió, injustícia… Paraules que l’independentisme repeteix a mode de consol cada vegada que la justícia espanyola fa allò que tothom sap que farà: retòrcer el dret per castigar la dissidència política i reiterar el missatge que el Borbó va enviar als catalans el 3 d’octubre del 2017. Aquell ‘a por ellos’ que executa al mil·límetre un poder judicial en mans de la dreta més extrema, instal·lat en les clavegueres de l’Estat i amb el vistiplau, per acció o per omissió, del govern espanyol.
Però mentre l’independentisme institucional es llepa les ferides i els presos i les preses polítiques continuen tancats i els exiliats són a milers de quilòmetres de la seva família, Madrid torna a sumar una victòria. El Suprem revoca el tercer grau i el 100.2 als presos polítics sense que l’estabilitat del govern PSOE-Podemos, i del propi estat de dret, quedin compromesos el més mínim. I això que l’independentisme és qui podria fer caure el govern Sánchez ara mateix. Per què no ho fa? Perquè la petita esperança que suposa una hipotètica reforma del delicte de sedició, sense calendari previst, posa ERC contra les cordes. Estripar la baralla ara i tancar la porta definitivament a una solució política per als presos polítics i exiliats? Èticament complex i políticament encara més complex. Però continuar jugant amb les cartes marcades, i passant-li per sota la taula un comodí a Madrid cada vegada que el necessita és tant o més complex. Novament, la manca d’unitat estratègica fa perdre partides. JxCAT i la CUP carreguen tot el pes a ERC en aquest sentit, a l’espera que caigui pel pedregar.
Fa massa temps que Catalunya ha perdut la iniciativa política que va construir amb l’1-O. Els embats de Madrid sempre arriben quan l’independentisme està més debilitat o més enfrontat internament, i a les portes d’unes noves eleccions autonòmiques que seran un tour de force entre JxCAT i ERC, era un bon moment per a un nou escarni públic. Un avís per a navegants del 14F.
1 
