Joan Elias: “Som presencials i no volem deixar de ser-ho. L’experiència no es pot substituir”

El rector de la Universitat de Barcelona es presenta a la reelecció valorant l'esforç fet durant la pandèmia i esperant poder completar el projecte iniciat fa quatre anys

Joan Elias (Barcelona, 1956) és l’actual rector de la Universitat de Barcelona. Catedràtic d’àlgebra, s’ha trobat al capdavant de la institució durant un moment molt complicat però valora positivament l’esforç fet i els resultats aconseguits. Ara, es presenta a la reelecció en uns comicis que tindran lloc telemàticament aquest mes de desembre per tal d’acabar un projecte que volia arreglar els problemes que la darrera crisi va causar a la universitat.

Abans que comencés la pandèmia, com valorava la gestió que havia fet al capdavant de la UB?

Nosaltres ens vam trobar amb una universitat immersa i patint les conseqüències de la darrera crisi, a nivell econòmic, de places… La primera convocatòria de professors era conseqüència de les retallades i de la impossibilitat de treure places. Això s’ha anat revertint, aquests anys hem tret 1.151 places de tot tipus de professorat. Hem arreglat alguns problemes que teníem acumulats de fa temps i hem mirat de donar entrada a molt joves acadèmics. No és una crítica a l’equip anterior, no sé si jo no hauria fet el mateix perquè l’important era salvar la universitat. El tema dels associats també l’hem solucionat parcialment però som lluny de resoldre’l, és probablement el problema més greu que tenim i continuarem treballant per trobar-hi una sortida.

Després, però, tot va canviar.

Quan va arribar el febrer vam veure què passava al nord d’Itàlia. Aquell mateix dia vaig nomenar un comitè de crisi amb el doctor Trilla i altra gent per reunir-nos dilluns. Divendres ja havíem penjat a la web el pla de contingència sabent que ens confinarien. Ara bé, no ens podíem imaginar el que suposaria la pandèmia, l’impacte brutal que ha tingut ni que arribessim a mil morts diaris comptabilitzats, que ja voldria veure la xifra real. Ha sigut una situació de guerra, gairebé. Cap universitat ni la societat estaven preparades per a això. Cal recordar el que va suposar i hi hem posat tots els mitjans. De fet ens havíem avançat, fa un any i mig havíem posat totes les nostres eines al núvol amb un proveïdor molt bo i que va aguantar perfectament. Abans el campus virtual era una eina auxiliar i va passar a ser el centre, juntament amb altres eines van ser la salvació. Altres universitats no estaven preparades i fins i tot va caldre un acord per fer servir el núvol del Banco Santander. Però som presencials i no volem deixar de ser-ho. Ara no tenim altre remei però l’experiència presencial no es pot substituir. El que fem a classe és tan important com el que es fa als bars, als passadissos i a les biblioteques. Ho diu la meva mateixa experiència vital. I em sap molt greu pels qui han entrat a la universitat i no han vist què és de debò. La universitat no és només fer exàmens. I espero que puguem tornar-hi.

“Ha sigut una situació de guerra, gairebé. Cap universitat ni la societat estaven preparades per a això.”

Els altres candidats consideren que la gestió de la pandèmia ha estat difícil però que el rectorat no ha estat a l’altura.

Encara espero la trucada dels candidats posant-se a disposició de la Universitat, com van fer exrectors i altra gent de la casa. El seu sentit institucional és zero. Sembla mentida que gent així tinguin les ganes de criticar. Em diuen que sóc autoritari, però fer les coses amb consens, com fèiem, no és compatible amb això que diuen. Ho vam fer tots i crec que ho vam fer molt bé. Les enquestes dels alumnes ho demostren. Els de grau estan igual de satisfets que abans i els de màster ho estan més, segurament per l’esforç que ha fet tothom perquè ningú no es perdi i la qualitat es mantingui.

El rector de la Universitat de Barcelona, Joan Elias, durant la seva entrevista amb 'El Món' | Mireia Comas

El rector de la Universitat de Barcelona, Joan Elias, durant la seva entrevista amb ‘El Món’ | Mireia Comas

Si al març no es podia preveure què passaria, al setembre sí, i s’ha criticat que no s’ha fet prou.

Em temo que els candidats tenen un desconeixement total de la normativa. Des de la Generalitat se’ns va recomanar començar amb docència híbrida i és el que vam fer. El rector no pot passar de la Generalitat. La recomanació, i tots els degans hi estaven d’acord, era fer les coses el més normal possible. Vam començar així, seguint les recomanacions de Salut, perquè és legal, raonable i prudent. Després Salut ens va dir que s’havien de mantenir les pràctiques i els exàmens però que virtualitzessim tot el possible. No va fer gràcia però la Generalitat ens ho demanava. Es podia saber? Sí. Què passarà al febrer? Em temo que estarem molt malament però això de preveure… no ho havien previst ni el Govern, ni els metges, ni els hospitals. L’objectiu és fer la vida el més normal possible i és el que hem fet.

Parlant de la vida universitària, hi ha qui no ha pogut començar-la però també hi ha una desvinculació patent i que fa anys que dura.

Si un intenta pensar que la vida universitària d’ara ha de ser com la seva… He vist la policia entrant a cavall a la universitat. Allò per sort ja no tornarà i el moviment polític que hi havia no era el que corresponia, els partits eren aquí perquè no podien ser al carrer. Temps passats eren millors? No, eren molt pitjors, havia vist un alumne de matemàtiques perseguir-ne un altre amb una navalla a la mà per ser de partits polítics diametralment oposats. Allò no era normal. Ni els estudiants amb guardaespatlles. Hi havia dies que paties per la teva integritat física. No té sentit pensar que res no canvia, i els alumnes no són ni millors ni pitjors. El que sempre constato, però, és que hi ha molt moviment d’associacions molt diverses. Durant la precampanya he parlat amb molts grups amb caràcters molt diferents, polítics i no polítics. Hi ha un cert moviment i el potenciem dins l’autogestió, però les ofertes de la societat són molt diferents i els joves tenen molta més activitat aquí o a fora. Estan molt motivats i molt mobilitzats.

“He vist la policia entrant a cavall a la universitat. Allò per sort ja no tornarà i el moviment polític que hi havia no era el que corresponia. Temps passats eren millors? No, eren molt pitjors.”

La vida universitària es pot veure molt clarament als col·legis majors i en aquests moments, especialment el Ramon Llull, estan tenint problemes.

El Ramon Llull no té problemes. N’ha tingut els darrers anys, li hem donat suport i la Diputació creu en el projecte com si fos la Residencia de Estudiantes de Madrid, amb un valor històric important. Hi ha hagut un canvi i estem d’acord en potenciar-la. Els col·legis majors tenen una vida associativa molt important i hi hem invertit força per cuidar-los.

Joan Elias durant la seva entrevista amb 'El Món' | Mireia Comas

DSC9278

Continuant amb els problemes que venien d’abans de la pandèmia, tenim el dels professors associats

Sí, és un problema, però s’està fent renovació. La mitjana d’edat del professorat ha baixat i era un problema crític. El financer es pot arreglar però captar i formar gent i fixar-la és diferent, costa molt. Fer un professor universitari costa deu anys. Tot i això, la mitjana ha baixat de 59 a 53 i els propers quatre anys esperem arribar a 45. Hem tret 1.151 places i estem invertint, a poc a poc però amb constància i amb un cert volum.

Ha esmentat els assumptes financers. Ser rector també comporta aconseguir-lo, i en un moment com l’actual pot ser complicat.

La mateixa que fins ara, o quan vaig ser president de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques. Vam fer accions molt potents com la fotografia del paranimf amb els rectors de totes les universitats demanant un finançament millor, i continuaré igual. Em vaig reunir amb el vicepresident Aragonès per parlar-ne. També hem treballat en el Pacte Nacional pel Coneixement i demanarem que es compleixi en pocs anys perquè és fonamental pel futur del país, perquè necessitem un sistema de recerca potent. Ara mateix, amb la pandèmia, hi havia un problema sanitari i la seva solució era la ciència. Una vacuna requereix esforç. I grans universitats i grans farmacèutiques s’han unit per treballar-hi. No invertir en ciència és un suïcidi, és un error estratègic.

“Encara espero que entrin empresaris per la porta oferint capital a canvi d’alguna cosa.”

Justament, la relació universitat pública i empresa quina ha de ser? Els darrers quinze anys ha estat un dels punts de conflicte més importants.

Encara espero que entrin empresaris per la porta oferint capital a canvi d’alguna cosa. No ha passat ni una sola vegada. Ja m’agradaria, almenys podríem estudiar-ho. No passa, i les coses que fem amb empreses privades són molt marginals. No ens ofereixen projectes, però si ho fessin, aquells que seguissin la nostra línia acadèmica o de recerca, perfecte. El cas de la vacuna d’Oxford és clar, Oxford pot fer la vacuna però no en pot produir milions. Aquestes col·laboracions s’han d’estudiar però vaja, perill cap. Mai ha existit.

Comentaris

    Ceballut 08/12/2020 8:46 pm
    Llàstima que ni li hagueu preguntat què en pensa sobre la castellanització de la universitat i del perquè hi ha alumnes que es matriculen en cursos previstos en la llengua del país i després se'ls han d'empassar en la llengua colonial perquè al professor li rota o perquè algun inadaptat diu allò del "no lo entiendo"

Nou comentari