Jaume Alonso-Cuevillas: “No estem aquí per arreglar l’Estat”

Jaume Alonso-Cuevillas, (Barcelona, 1961), advocat, economista, professor i catedràtic de dret processal. Dirigeix una de les acusacions al judici del 17-A que ha posat sobre l’agenda la figura obscura de l’imam Abdelbaki Es Satty. Ara torna a apuntar-se a l’aventura política després de la seva experiència com a diputat per Girona a Madrid. Cuevillas s’ha presentat a les primàries de JxCAT per acompanyar Laura Borràs a les eleccions del 14-F al Parlament. No té cap intenció de reformar Espanya i viu amb la tranquil·litat de saber que no viu de la política perquè la seva feina és una altra. Espera un altre fill, serà el sisè -de dos matrimonis- i no sap si el conseller Chackir El Homrari li haurà de portar la cistelleta del primer nadó de l’any. Però sí que té clar que com independentista no hi té res a fer a Espanya.

-Escolti, al final se n’ha sortit. Ha marcat l’agenda del judici del 17A i la foscor de la figura de l ‘imam

Partíem del dret penal de l’enemic i hem de parlar de dret penal de l’amic. Tenim una justícia que en determinats temes no és imparcial, castiga als dissidents amb acarnissament i protegeix als amics, es diguin “màster” o “serveis secrets espanyols”. Els tres poders de l’Estat s’han conjurat per tapar tot això de l’imam. L’executiu, amb el CNI parlant amb l’Abdelbaky Es Satti, -és una negligència greu, com a mínim dels serveis secrets-. A més, per un reglament europeu estan obligats a controlar la venda de precursors d’explosius. Els altres poders ho volen tapar. El legislatiu s’ha negat a fer una comissió d’investigació al Congrés de Diputats. I el poder judicial, que acríticament accepta tot el que diu la fiscalia que sembla que faci d’advocat dels serveis secrets. S’aplica el dret penal de l’amic.

-Però com va arribar-li aquest cas?

Quan era degà del col·legi d’Advocats de Barcelona vaig conèixer Robert Manrique, aleshores president de l’Associació Catalana de Víctimes del Terrorisme, i els vam donar suport administratiu i logístic. Estaven deixats de la mà de Déu, i hem mantingut la relació i un dia, em va telefonar per presentar-me una persona. Llavors vaig conèixer en Javier Martínez, que anava amb David Torrents, i vaig acceptar el cas. És una causa noble. Hem d’intentar que el poder judicial vulgui esbrinar la veritat, tot i les traves constants del jutjat i la instrucció. La via serà buscar víctimes d’altres països per obrir causes en altres jurisdiccions. De fet, hem entrat en contacte amb advocats d’EUA, francesos i belgues. Hi estem treballant. I per altra banda, l’advocat Agustí Carles, antic jutge d’instrucció, ha estudiat el cas i posa en evidència la manca de rigor d’aquest procés.

-Després de la seva intervenció, el jutge ha rebaixat les formes

Fa 36 anys que exerceixo. Quan vaig començar era molt habitual trobar aquests tipus de jutges. Sortosament, ara són una excepció. Molts advocats opten per acotar el cap o bé s’escalfen, i aleshores guanya el terreny el jutge. Si es troben amb un advocat que s’enfronta sense perdre la compostura es descol·loquen. Quan va dir que aquí es respecten les institucions i el que li vaig dir és que aquí es respecta l’estat de dret. No serà un bon jurista sinó respecta els drets fonamentals.

-36 anys exercint d’advocat, perquè s’embolica amb la política

D’inquietut política de la cosa pública sempre n’he tingut. Amb 25 anys era president dels advocats joves, i amb 35 degà del Col·legi, el més joves de la història. Ara estic a JxCAT per accident. Era i sóc bastant antipartits. Em va cridar el Govern, a través del director del gabinet jurídic de la Generalitat, -alumne meu fa 30 anys- després de la primera querella interposada pels plens de  6 i 7 de setembre. Em vaig implicar. Vaig anar a Palau, el 12 de setembre, just abans que els notifiquessin la primera querella del fiscal Maza. De fet, els hi van notificar mentre jo hi era i els va lliurar un ex-alumne meu.  I vam començar un camí de defensa en adornar-me que era dret penal de l’enemic. Ni rebel·lió, ni malversació, es feia un ús pervers del dret amb una finalitat repressora de la dissidència. Vaig recomanar deixar de parlar el dret d’autodeterminació i emfatitzar la vulneració de drets. Un argument que els meus clients van acceptar.

-És aleshores quan fa el pas?

Poc a poc m’hi vaig embolicar. Vaig arribar a fer 200 bolos!  Va ser una projecció brutal. A més, hi ha un moment de buit de poder entre els que s’exilien i els que van a la presó. Quedo com l’única veu, posem en marxa tota l’estratègia de l’exili amb un èxit notable. Això em dóna notorietat i estima… i odi… per part d’altres. Primer em va arribar que pensaven en mi com alcaldable per Barcelona. Una idea que els hi vaig fer treure del cap. Finalment, em van oferir anar a l’Europarlament, de cap de llista, tothom i estava d’acord des de Carles Puigdemont a Elsa Artadi. Tenia tot el sentit perquè allà podia continuar la denúncia dels drets fonamentals. Però arriben les eleccions espanyoles en caure els pressupostos. Em van oferir anar de cap de llista per Girona. A les altres demarcacions hi ha anaven presos polítics i per Girona, l’advocat del president.  Vaig dir que no, i al final, Lluís Llach, em va convèncer. Va ser una gran campanya, surrealista, però una campanya molt divertida.

-I l’experiència?

Un dia vaig arribar a fer set intervencions seguides. Una d’elles, per denunciar que el sistema s’ha de canviar, perquè no es fa ni parlamentarisme. Hi ha molta naftalina, però arriba la pudor de la clavaguera. Madrid és l’Estat i ja ho vaig tenir clar com a Degà del col·legi de Periodistes.

-Han passat ja gairebé tres anys, un advocat, i per cert, economista

Tot i que al despatx som molt polifacètics,  vaig estudiar Econòmiques de gran perquè feia molt dret concursal. De fet, sóc el director del Màster de Dret Concursal de la Universitat de Barcelona.

-En tot cas, què en treu de la política?

Al final, jo vaig anar a Madrid com acte de servei. M’ha deixat clar el que ja sabia: que els catalans no podem fer política efectiva a Madrid ni aconseguirem regenerar Espanya. Quan parlem de taules de diàleg, tant de bo m’equivoqui, però allò de les izquierdas progresistas de los pueblos de España em recorda a l’acudit de l’Eugenio: un home que cau per un precipi, demana ajuda i se sent una veu que diu ’sóc jo, l’arcàngel… que et vinc a recollir’… i l’home respon ‘molt bé, però hi ha algú més?”. Miri, ens van aprovar una reforma de la durada dels processos penals, -que li diuen la llei Cuevillas- i és l’exemple del màxim que podem aspirar: a millorar tècnicament les seves lleis. Però si jo sóc independentista i vull marxar d’Espanya no és el meu objectiu millorar les seves lleis. Per tant, si aquest és l’objectiu em quedo al meu despatx. És evident que no estem aquí per arreglar l’Estat.

-L’independentisme no pot arreglar l’Estat?

Crec que no pot fer-ho, som una minoria i serem sempre una minoria. És igual dretes i esquerres, si enraonen sobre Catalunya és igual PSOE, PP o Vox. Perdem el temps, no reformarem l’Estat, l’Escolta Espanya ja s’ha demostrat que no és viable, i allà no tenim res a fer. A més, en aquests dos anys he treballat de manera estreta amb Laura Borràs, que té una gran intuïció política però evidentment li manca el fons jurídic, i li he fet d’escuder en qüestions jurídiques. Si la Laura no hagués les primàries segurament no m’hauria presentat ara a les secundàries. Al final, pots fer política tranquil·lament perquè la meva feina és un altra i tinc, com es diu popularment, tinc on caure mort. No visc de la política i si un dia no estic conforme amb el que fem, marxo.

-Junts és dreta o esquerra?

Hi ha de tot, és Junts… Miri, de dretes potser n’hi ha pocs, perquè una de les conseqüències del procés és que el país s’ha esquerrenitzat. Tothom té una consciència més gran dels drets fonamentals i ha provocat un viratge del país cap a l’esquerra. El que tenim en comú és que volem la independència i el respecte als drets fonamentals. Una franja molt àmplia. De fet, hi ha tres corrents dins la formació: progressistes, socialdemòcrates i liberals. Jo, personalment, estaria entre les dues darreres.

-Però per què un independentista d’esquerres ha d’escollir Junts si té altres opcions, com ara ERC?

L’estratègia de la cúpula d’ERC no és només hem de ser més, cosa que compartim, és que diuen que hem d’esperar a ser més. I no. L’aposta d’ERC de suport als pressupostos que no aporten res de bo a Catalunya i l’únic que fan es consolidar el govern de Pedro Sánchez, o de possibilitat de reformar Espanya amb les forces progressistes espanyoles, és una aposta fallida. Fa més de cent anys que ho intentem. La catalanofòbia és estructural tant a la dreta com a l’esquerra. Hem arribat a un punt de no retorn, a partir del Primer d’Octubre. L’Estat sap que ho tornarem fer, esperem que de manera millor i més eficaç, i per tant, com que li va seva supervivència, ens reprimiran. Ara l’Estat vol acabar amb el fet diferencial, amb l’anomalia catalana, perquè sap que seguirem. L’aposta de reformarem l’Estat i els portarem a un referèndum obligat és impossible.

-I aleshores, què cal fer?

Hem d’anar a una confrontació amb l’Estat

-I com es fa això?

Una independendència s’assoleix per la via violenta -que nosaltres ho descartem- i una altra via, que és la pactada amb la metròpoli, que amb Espanya és impossible. L’altra via que nosaltres explorem és forçar i forçar molt l’Estat per obligar que tercers obliguin a l’Estat a acceptar una sol·lució. Hem de portar l’Estat a una situació que malgrat les aparences és constati que és una democràcia de pladur per forçar que li imposin una solució

-Però això no és molt difícil?

Sí, sí, d’acord, però ningú s’imaginava que el mur de Berlín caigués d’un dia per l’altre. Hem de treballar cada dia pensant que la independència es pot proclamar l’endemà. Estic convençut que serà aquesta dècada. És imparable i irreversible. Trigarem molt, i patirem, però hem de treballar perquè, insisteixo, és imparable.