Per fer una columna es dediquen unes quantes hores a pensar el tema, a decidir l’enfocament, a revisar dades i a intentar explicar el que un vol explicar de manera que aporti alguna cosa al lector que esmerçarà en la lectura uns valuosos minuts de la seva vida. Però què passa un cop l’escrit corre per les xarxes i els telèfons?
De tant en tant parlo amb la directora d’El Món, la Sílvia Barroso, sobre els articles que escric cada setmana en aquest diari. Comentem els terminis d’entrega -que incompleixo sovint-, qüestions estilístiques o els temes triats. Però una de les coses que més m’interessa saber és què passa un cop els articles estan publicats. Els responsables dels mitjans digitals tenen moltes claus sobre com es comporta l’audiència: saben quins continguts tenen més visites, quanta estona dedica la gent a llegir unes coses o altres, saben si es comparteixen més o menys segons quins continguts i coses d’aquesta mena.
A una de les últimes converses que vaig tenir amb la Sílvia, vaig preguntar-li si, tal com va tot la gent seguia llegint articles d’opinió. En mig d’una pandèmia, d’una recessió econòmica i davant un panorama institucional i partidista cada cop més estripat, la gent segueix llegint columnes d’opinió? Doncs sembla que si. De fet la Sílvia em va dir que mentre les peces amb declaracions de polítics o notícies sobre partits van a la baixa en lectures, les peces d’opinió tenen molt d’èxit.
Em va semblar interessant aquesta dada, sobretot venint de la directora d’un mitjà on escriu gent amb posicions molt diverses, sovint enfrontades. Per què la gent continuem llegint articles d’opinió mentre que comencem a estar tips de declaracions de líders i de partits? Amb la Sílvia aventuràvem que, potser i només potser, el desori polític que vivim a Catalunya des de fa tres anys podria ser la causa. Ara, en mig d’una precampanya electoral que està dinamitant gairebé tots els ponts dintre del sobiranisme, potser la gent comencem a tenir-ne prou d’aquestes baralles i, en mig de la desorientació, intentem trobar claus en les opinions de gent en la qual, pels motius que sigui, tenim una certa confiança -o potser només curiositat- a saber què en pensen.
No sé què els passa les altres persones que escriuen articles d’opinió, però només pensar que algun lector pot arribar a aquesta columna amb l’esperança de trobar alguna clau que permeti desxifrar la realitat política del nostre país, em posa bastant nerviós. Reconec que, sobretot últimament, no entenc pràcticament res del que es diu des dels faristols i escons del nostre país. Com em puc posar a escriure sobre tal o qual declaració, tuit o intervenció parlamentària si la immensa majoria em sembla, en el millor dels casos, incomprensible?
Per sort, als que escrivim articles d’opinió, sempre ens queda l’opció d’escriure sobre la realitat que es manifesta cada dia més enllà dels partits i els seus líders. Una realitat que malgrat ser també de difícil comprensió, és plena de claus que ens permeten saber on som. I posaré només un exemple que la immensa majoria dels lectors pot trobar a la bústia de casa seva: el rebut del llum.
Endesa, Naturgy i Iberdrola controlaven al 2019 el 85,4% del negoci de comercialització d’electricitat a Espanya. Un domini aclaparador de mercat que també es dóna a Catalunya. En mig de tant soroll buit, aquesta dada em sembla de la màxima rellevància política. Endesa va iniciar els tràmits per traslladar la seva seu de Barcelona a Madrid el dia abans de les eleccions del 21D. Naturgy manté una forta presència a diversos paradisos fiscals. Iberdrola va fitxar l’exdirector del CNI, Félix Roldán, com a assessor. Malgrat tot això, aquestes empreses segueixen guanyant milions a casa nostra. Potser si els nostres representants parlessin d’aquestes coses, si les batalles partidistes tinguessin aquestes dades com a element central, els lectors tindríem més incentius per veure què diu cada un i no haver-nos de conformar amb articles d’opinió com aquest, escrit des del desconcert més absolut sobre el que es diu als faristols i als escons del nostre país.
1 
