David Vallespín (Barcelona, 1968) és professor i investigador a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, on és catedràtic de Dret Processal. Abans de presentar-se a les darreres eleccions al rectorat, on va quedar eliminat en primera volta, havia estat secretari del Departament de Dret Administratiu i Processal i delegat del rector per a la Governança i la Reforma de l’Estatut i Vicerector d’Estructures i Governança. Es presenta un altre cop a les eleccions al rectorat de la UB, que han estat envoltades de polèmica. Finalment, tindran lloc telemàticament: la primera volta els dies 10 i 11 de desembre i la segona, si s’escau, els dies 17 i 18 del mateix mes.
Si es torna a presentar després de quatre anys és que creu no han canviat prou coses des d’aleshores. La pandèmia, però, també ha complicat molt la situació.
Em torno a presentar en un moment diferent però veient que el funcionament de la Universitat de Barcelona és manifestament millorable i que cal una renovació que podríem representar nosaltres, que apostem per la regeneració però alhora tenim un perfil molt professional, amb persones que han ocupat càrrecs i estan acostumades a la gestió universitària.
La idea de “la universitat del segle XXI” és molt present al seu programa. La universitat d’ara és “antiga”? Quins problemes hi ha i com es pot avançar?
Tenim molt clar que la universitat ha de ser pública, això no admet cap tipus de discussió. També ha de ser presencial: malgrat les circumstàncies, no ens podem convertir en una UOC. Cal tornar a valoritzar la docència i tornar-la al lloc que li pertoca. Cal transformació digital, no només amb tecnologies i administració electrònica sinó amb un canvi de cultura transversal. Fa quatre anys el rector Elias va dir que ho faria, i fa poc encara afirmava que no es podia votar electrònicament. També cal renovar la universitat per involucrar-la amb la ciutat i l’àrea metropolitana: els darrers anys la relació amb l’Ajuntament no ha estat la millor i no hi ha cap projecte estratègic amb la UB implicada. Hem viscut una situació d’inacció, per no dir de tristor institucional i això penalitza, i no volem perdre capacitat científica ni acadèmica ni frustrar els qui volen participar d’aquesta transformació i que no han pogut pel conformisme de la institució.
“Hem viscut una situació d’inacció, per no dir de tristor institucional i això penalitza, i no volem perdre capacitat científica ni acadèmica”
La relació amb el món de l’empresa ha estat criticada per part dels estudiants, que no volen una universitat que ensenyi només allò que les empreses necessiten. És una reivindicació que ve d’enrere, del Pla Bolonya, i en part queda fora del que pot fer un rector.
Hi ha tres grans models universitaris. El primer és l’administratiu, on l’Estat ho controla absolutament tot, com a les Écoles franceses. El segon és l’empresarial, on els estudiants són consumidors o clients i que ho mesura tot en termes econòmics. La universitat és molt més, no podem caure en la privatització ni gestionar-la amb un model gerencial. Hem d’anar cap a un model col·legial, democràtic i participatiu. D’altra banda, la recerca ha de ser intensiva i cal assegurar que continuï a les universitats en un moment on els fons se’n van cap a fora. Creiem en una universitat compromesa amb el desenvolupament sostenible, amb la salut i la transformació ecològica. Tenim facultats molt potents i no ens hem mogut com ho hauríem d’haver fet. Hem perdut pistonada, no som a la primera línia. És el moment de moure peça i liderar el sistema de recerca, fugir de l’immobilisme i establir relacions. I respectant sempre l’autonomia universitària, les empreses hi poden col·laborar.
El doctor David Vallespín | Jordi Borràs
Tornar la docència al lloc que el pertoca també implica solucionar el gran problema dels professors associats.
Un dels reptes de transformació té a veure, sens dubte, amb les plantilles. En el professorat, la mitjana d’edat a l’Estat és de 54 anys i a la UB sovint és més alta. La propera dècada es preveu que es jubilin el 80-90% de catedràtics i professors titulars i els que entenem com a “joves”, que cada cop ho són menys, són personal precari que es troba com a associat. N’hi ha de dos tipus: el professional que aporta els seus coneixements però que no ha d’assumir una docència estructural i el que es va improvisar durant les retallades, substituint les jubilacions amb mà d’obra barata. Tenim un problema molt gran. Cal un pla de xoc inajornable per donar -los sortida en contractes predoctorals, postdoctorals o fins i tot com a professors agregats. Si volem mantenir la qualitat cal que cadascú faci la seva feina i ara el professorat permanent és gairebé una espècie en extinció. El relleu generacional és fonamental per mantenir la universitat i aquí hi ha un altre problema. A nivell de recerca abans hi havia sèniors amb pedigrí, amb sexennis, xarxes internacionals… ara es jubilen i queden associats o fins i tot lectors o agregats sotmesos a la dictadura de les publicacions per les acreditacions, de moltes hores de classe, d’uns sous absolutament precaris… Tenen molt difícil ser investigadors principals d’un projecte perquè no tenen la categoria encara que puguin tenir la formació.
Dins d’això també cal tenir en compte la perspectiva de gènere
És un tema cabdal. Fa quatre anys vaig ser l’únic candidat dels que ens tornem a presentar enguany que proposava un vicerectorat d’igualtat. En Joan Guàrdia i en Joan Elias no en portaven, ho tenien com una delegació dins d’un vicerectorat. Em van dir de tot, que no feia falta. Ara el portem tots però no és el mateix haver-te convençut ara que dur-ho des d’una convicció de fa temps. És una cursa de fons, s’han fet coses però cal canviar cultures i formes de fer i una norma, per molt important que sigui, necessita una empenta i un desenvolupament en polítiques actives, i a hores d’ara hi continua havent un biaix de gènere important. Quan parlem de matriculacions hi ha més noies que nois i si mires els percentatges de rendiment també és més alt el de les noies, però a mesura que s’incorporen a la vida acadèmica el biaix i quan arribes a dalt són una minoria.
“No em van agradar les declaracions del rector Elias dient que volia encerclar la Generalitat perquè el finançament de la UB no és suficient. Crec que va estar fora de to.”
Una part molt important de la feina d’un rector depèn de la relació amb els governs, i aquí es pot ser complaent o ser una nosa constant per als polítics.
La nostra actitud és de lleialtat institucional, amb tots els governs i especialment amb el del nostre país, Catalunya. No em van agradar les declaracions del rector Elias dient que volia encerclar la Generalitat perquè el finançament de la UB no és suficient. Crec que va estar fora de to. Cal ser lleial, treballar i proposar sortides i quan calgui, ser reivindicatiu i crític. Davant la Generalitat defensaré un model amb autonomia universitària i el que necessitem a cada moment. També li reclamarem un finançament estable i just, assegurant la part estructural bàsica i després, si hi ha una part complementària, podria ser segons objectius.
Els estudiants són una part essencial de la comunitat i sembla que els darrers anys veuen la universitat a més distància. Estem vivint un canvi imparable?
Als meus estudiants, el primer dia, els dic que anar a la universitat no és seguir unes classes, que va molt més enllà i que són els anys més macos de la vida de moltes persones. Una conversa al bar, a la biblioteca, un debat… No només formem professionals, formem ciutadans que han de ser crítics, compromesos i remar per superar les dificultats. Això no t’ho dona el coneixement d’una disciplina. Aquest curs els estudiants s’han desvinculat moltíssim de la comunitat, potser pel caràcter del rector i el seu equip, que no han afavorit aquest contacte. Cal tornar-los a engrescar. En el seu moment es feien moltes coses i hi participaven, i hi havia queixes que tenien tot el sentit, però si no els escoltes passen de tu i de la institució. Fins i tot durant la pandèmia les associacions preguntaven al rector ‘escolti, hem de llogar un pis?’ Hem de fer una reserva a un col·legi major? La situació de les famílies era molt complexa i, quan el rector deia alguna cosa, no s’entenia. Hem pecat moltíssim i malauradament hem copiat el que feien altres universitats.
“Potser cal fer una anàlisi de viabilitat econòmica i escollir afavorir un o un altre col·legi major per donar el que necessiten als estudiants.”
Un dels llocs on aquesta vida universitària es manté és als col·legis majors.
Sí, el Sant Jordi, el Sant Raimon de Penyafort i el Ramon Llull. Cal mantenir-los i veure de quina manera. En el cas del Ramon Llull estem lligats de peus i mans, el Sant Jordi necessita unes reformes estructurals molt potents… Potser cal fer una anàlisi de viabilitat econòmica i escollir afavorir un o un altre per donar el que necessiten als estudiants. En aquest sentit crec que el Penyafort és emblemàtic i tot el que puguem fer per ajudar als altres ho farem. Pel que fa a la vida universitària, crec que no els aprofitem prou. Fan moltes coses i la UB ni tan sols ho anuncia a les webs de les facultats, ni per a la captació d’estudiants internacionals. Cal ser molt més acurats i molt més potents, sovint no saps què passa allà dins i no és culpa dels col·legis. La institució no es compromet amb ells i aquesta vida cultural és enriquidora. La UB hauria de tenir un altre paper dins la ciutat, el país i el sistema universitari. No podem limitar-nos a arreglar la torre del rellotge com ha fet el rector.
La pandèmia ha paralitzat aquesta vida, com la resta de l’activitat universitària. Com va reaccionar el rectorat davant d’aquesta crisi?
Hagués estat qui hagués estat el rector no hi havia manual d’instruccions, però la meva sensació i la de molta part de la comunitat és que més enllà de l’esforç de professors, personal i departaments, que van improvisar des del primer dia, el rector sempre ha arribat tard i ha comunicat malament i amb falta de transparència. El professorat necessita poques directrius, clares i que les puguin entendre. Arribats a maig o juny no sabíem com seria el sistema d’avaluació. Vam haver d’improvisar moltíssim, les facultats s’hi van posar perquè el rector estava absent. Enviava un correu electrònic de 2-3 pàgines i de difícil comprensió cada dues o tres setmanes. En un moment complex un rector ha de liderar, no pot d’estar amagat. El problema no va ser tant el primer confinament com que per la Mercè estàvem igual que al març, improvisant i canviant d’opinió cada dos minuts. Continuen exactament igual, tot i que és cert que la comunicació de la Generalitat va arribar com va arribar. I a més al rector, el 16 d’octubre no se li acut res més que menysprear el professorat dient que “la nostra universitat és presencial i el que s’ha de demanar és que facin classes bones presencialment. Per a la resta no estem preparats. És com si Messi jugués malament a golf o Rafa Nadal fos un patata amb un cotxe de Fórmula 1”. Això és un insult, la gent ha posat un esforç molt gran, inclosos els estudiants. És cert que s’han fet algunes polítiques a nivell de beques i material per a estudiants, tard i només simbòliques però s’ha fet.
El doctor Vallespín davant la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona | Jordi Borràs
Aquests problemes s’han traslladat a les eleccions
La manera com s’ha gestionat el tema del vot electrònic dóna per fer un màster de com no fer-ho, i dels prestigiosos. Al Consell de Govern del vuit d’octubre, no s’havia d’aprovar la convocatòria general, el rector va defensar que no podia incorporar el vot electrònic a les eleccions a rector perquè no s’havien pogut fer les proves i no hi havia garanties tècniques. En aquell moment tothom sabia, començant per mi mateix, que com a molt faria classe amb mig alumnat presencial i mig en una pantalla, però ell va defensar el vot presencial. Tothom sabia que el vot electrònic era la millor manera, a més, de garantir la seguretat i la salut de tothom. Unes quantes persones li vam dir per escrit i no ens va fer cas. Potser per la seva pròpia idiosincràsia, per com es va distanciar de l’alumnat amb la gestió de la pandèmia, va pensar que no tindria gaire suport entre ells. Ens convoquen eleccions el 3 i el 10 de desembre. Al cap de gairebé tres setmanes tothom, de la Generalitat a la universitat, li diu “escolta, que no votarà ningú”. Llavors fa un gir i convoca un altre Consell de Govern, pràcticament obligat pel Procicat on defensa el contrari, que hem de fer el vot electrònic. El problema és que els canvis són improvisats, a la meitat de la precampanya i sense cap d’informació. S’han fet uns cursos improvisats i el mateix rector, mentre s’aprovava la convocatòria, va afegir un paràgraf on diu “esperem que surti bé perquè no ho hem fet mai”. I diu que ha modernitzat la UB. No sé si l’ha modernitzat del Paleolític al Neolític però no sembla una universitat del segle XXI. Ha generat incertesa, desinformació, ha canviat les normes i ni ell mateix sap si funcionarà.
De fet va dir que ho duria a la Junta Electoral Permanent
Quan els tres candidats ens vam reunir vaig demanar garanties en el vot electrònic. Tinc plena confiança en els tècnics i si no veig res estrany no tinc per què pensar res, però ha costat moltíssim arribar fins aquí. Fa quatre anys el doctor Elias es va presentar a les eleccions dient que implantaria el vot electrònic a tot arreu. Em sembla que s’explica sol, com a UB hem arribat tard en això com tants altres llocs.
Si malgrat tot, guanya, què farà el dia després?
Mà estesa als altres dos candidats. Com a rector hauria de treballar pel bé de la institució i tots sumem.
