Ara militant de base del partit que lidera el president Puigdemont, Toni Comín va ser conseller de Salut (ERC) de l’executiu que va liderar l’1-O. A l’exili belga des de fa tres anys, és vicepresident del Consell per la República i diputat al Parlament europeu, on forma part de la comissió de Salut i de Medi Ambient.
Fa tres anys que vostè va marxar a l’exili a Bèlgica. Com ha canviat la seva vida personal i política?
La vida et canvia de manera molt radical. El primer any, la incertesa era d’un intensitat màxima en tots els sentits. Incertesa personal, familiar, judicial, política i econòmica, que ara s’ha apaivagat i ens permet tenir una vida més estable. Des del punt de vista judicial les coses han avançat, i el fet de ser eurodiputats ens dona un marge d’estabilitat important. Familiarment, hem aconseguit estabilitzar la nostra vida. La meva filla ja és el tercer any que viu amb mi, totalment aclimatada a la cultura belga, amb una escola i uns amics que s’estima, i parla neerlandès com si hagués nascut aquí.
La tribuna d’eurodiputat té la potència que esperava?
S’ha confirmat el pronòstic que vam fer quan vam optar per presentar-nos, que el Parlament europeu seria una plataforma privilegiada per poder internacionalitzar el cas català. La majoria del nostre temps, energia i esforços el dediquem a explicar-nos, i una oportunitat molt gran que el Parlament europeu identifiqui, i ho fa, que som eurodiputats però també el govern a l’exili. Això ens dona l’oportunitat de fer entendre a Europa que hi ha un problema greu amb la democràcia espanyola. Que Espanya no sigui una democràcia de veritat és un problema europeu greu, perquè no es pot permetre tenir una Turquia a dins. Polònia i Hongria estan en el punt de mira de la UE perquè vulneren l’estat de dret, doncs la vulneració de l’estat de dret d’Espanya és pitjor.
Però la UE no ha mogut un dit per advertir Espanya.
Nosaltres hem donat les proves d’aquesta vulneració, demostrant que no exagerem quan diem que Espanya no ha superat el franquisme. El fet de ser eurodiputats ens permet fer aquesta pedagogia constant, en les nostres converses amb eurodiputats, amb les preguntes a la Comissió Europea, a les intervencions al ple… Som una veu que permanentment denuncia la manca de democràcia a l’Estat espanyol. I després, buscar comprensió amb el dret d’autodeterminació. Per què no tenim el mateix dret que Escòcia o el Canadà? El fet d’estar al Parlament europeu ens permet obrir moltes més portes que les que podíem obrir abans per construir complicitats de manera creixent.
Vostè i els eurodiputats Puigdemont i Ponsatí es troben immersos en un procés de suplicatori al Parlament europeu per part de la justícia espanyola. Aquest suplicatori és, de fet, una nova oportunitat per fer aquesta pedagogia?
Si es fa una aproximació jurídica al cas, s’hauria de rebutjar perquè està ple d’irregularitats. Ara bé, som conscients que és molt probable que els diputats facin una aproximació política i es deixin arrossegar per afinitats polítiques i s’aprovi. És molt difícil guanyar, no volem enganyar ni generar falses expectatives. Guanyar aquesta votació seria la més gran de les victòries que hem obtingut fins ara, més que les victòries judicials, perquè seria la primera victòria política internacional. Guanyar el suplicatori seria heroic. Però si finalment el suplicatori s’aprova, anirem a Luxemburg.
Si el Tribunal de Justícia de la UE els donés la raó, el Parlament europeu quedaria al descobert.
El TJUE sí que farà una lectura jurídica i la probabilitat que anul·li el suplicatori és molt alta. I per això creiem que els diputats de l’Europarlament s’han de pensar molt bé si volen posar la institució al peu dels cavalls, perquè seria un desprestigi polític, un ridícul històric, que amb un tema tan sensible el TJUE revoqués la decisió del Parlament. I en el pitjor dels casos, el que passarà és que arribarem davant del jutge belga i tornarem a la casella de sortida de l’exili de fa tres anys.
Comín creu que si el Parlament europeu aprova el suplicatori serà un “ridícul històric” perquè el TJUE ho tombarà (ACN)
De fet, tres anys enrere vostè marxava a l’exili amb un govern del PP a Madrid. Ara mana el PSOE i Podemos. Ha detectat avenços en la resolució del conflicte?
El balanç del govern de Pedro Sánchez en l’àmbit de la repressió és molt pobre. Podria haver anul·lat el delicte de sedició, i no reformar-lo, perquè no existeix a la majoria de països de la UE. De fet, el PSOE menteix quan diu que rebaixant el delicte a 5 anys de presó s’equipararà a la resta de països. És una pura campanya d’intoxicació, als països europeus la sedició va associada a la violència armada, i en alguns casos la pena és d’un any. I els indults? Jo no els he vist. I la llei d’amnistia, que és el que faria un govern democràtic madur, ni hi és ni se l’espera. La majoria, si el PSOE volgués, hi és. Però a més, com que el senyor Sánchez va tenir la gosadia de dir que controla la Fiscalia, ja hem vist què han estat fent els seus fiscals en el seu mandat. Exactament la mateixa tònica de l’època del PP.
Vostè marxava a l’exili com a conseller d’ERC, i avui és militant de base de JxCAT.
Amb tots els respectes, jo no m’he mogut. Qui s’ha mogut és ERC, ells mateixos ho han admès. Els dies previs al 27-O jo vaig dir que hauríem d’obrir la porta a l’opció de les eleccions si servien per forçar un armistici amb l’Estat, però que si fèiem la DUI, era l’inici d’una batalla. Però el que no té sentit és fer la DUI i rendir-se l’endemà perquè no entens que és l’inici d’una llarga batalla. Quan alguns d’ERC diuen que hem de fer el dol per l’1-O, vol dir que ho compten com una derrota. Però jo no ho entenc com una derrota, i sobretot, no entenc per què ERC va insistir fins al darrer segon a fer la DUI si tres dies després havia de concloure que ens havien derrotat. Jo he estat conseqüent: si fèiem la DUI, el raonable era resistir i intentar anar a l’ofensiva i seguir plantant cara. I això només ho podem fer en bones condicions des de l’exili. Jo no he canviat, em mantinc en les posicions que em semblen lògiques: no desdir-me de l’1-O, no renunciar al seu mandat, no deixar perdre el capital polític acumulat i reconèixer que la independència només serà possible per mitjà de la confrontació. Hem d’assumir la lliçó de l’1-O.
Quina és la lliçó?
Que l’Estat no ens permetrà fer la independència a través del diàleg. Vam fer un xoc institucional, amb l’expectativa que això pogués forçar un diàleg. Érem escèptics, sí, però no era 100% impossible. Hi havia una petita probabilitat i ho havíem de provar. De totes les opcions estratègiques, el xoc era la millor, perquè minimitzava els costos per als ciutadans. Els riscos del xoc els assumíem nosaltres, i si servia per obrir un diàleg amb l’Estat, el benefici polític hauria estat molt alt. Ara ja sabem que aquesta hipòtesi està desmentida de manera contundent vista l’actitud de Madrid des de fa tres anys. Hem reconegut la realitat i sabem que l’única via que ens queda per a la independència és la confrontació. Per tant, en el moment en què ER C opta per una estratègia d’eixamplar la base per veure si l’Estat acaba acordant un referèndum, aquí és ERC qui no extreu correctament les lliçons de l’octubre de 2017. En resum, uns entenen que la DUI acaba amb una derrota, i uns altres entemem que és l’inici d’un conflicte llarg. Són dues mirades molt diferents sobre el significat de la DUI.
Tan diferents són les mirades que des del 27-O l’independentisme està totalment dividit i sense una estratègia comuna. Però governant plegats, i a les portes d’unes eleccions. Com s’han d’afrontar aquests comicis?
Aquestes eleccions han de servir perquè l’independentisme mantingui la majoria, que és el primer que miraran a Europa. Però el 14F també ha de servir perquè la gent pugui identificar les estratègies diferents: els que creuen que hi ha una via cap a la independència al marge de la confrontació, i que ens expliquin com, i el que creiem que no hi ha una via cap a la independència al marge de la confrontació.
Convertir el 14F en un plebiscit intern de l’independentisme?
Que la gent pugui diferenciar clarament les dues estratègies i que es vegi quina de les dues estratègies té més suport. El 14F hauria de servir perquè hi hagi un desempat entre l’estratègia de JxCAT i la d’ERC. I la que tingui més suport, democràticament tindrà dret a ser l’estratègia a aplicar. En cas que els dos partits decideixin reeditar el pacte de govern, si el 14F guanya JxCAT, ERC hauria d’assumir l’estratègia de JxCAT, i a la inversa. Si es vol governar junts, s’haurà de fer en base a una estratègia.
En cas que els dos partits vulguin reeditar el pacte…
És que amb algú que ens proposa un camí que no ens sembla realista no sé si hem de fer un pacte per fer aquest camí. Tinc els meus dubtes que s’hagi de fer un pacte per avançar per un camí que creiem que no ens porta a l’objectiu.
És a dir, al seu entendre JxCAT i ERC no necessàriament han de governar plegades l’endemà del 14F?
No seré jo qui decidirà què ha de fer Junts, jo sóc un militant de base. En tot cas, els pactes polítics mai no són obligatoris. Volem pactar amb els partits independentistes, sí però per fer la independència. No volem pactar-hi per anar per un camí que sabem que no ens porta a la independència. Volem una majoria independentista que ens permeti governar? Sí, però volem que aquesta majoria serveixi per fer la independència.
Toni Comín no troba imprescindible un pacte ERC-JxCAT després del 14F
Un militant de base que comparteix dia a dia amb el líder de JxCAT, a l’Europarlament i al Consell per la República…
A la seva ponència política, JxCAT ha assumit la tesi que sense confrontació no hi haurà independència, i per tant, honestament no se’n pot desentendre. Ras i curt, JxCAT no es pot desdir de l’estratègia de la confrontació per un govern autonòmic, és a dir, no pot acceptar un govern autonòmic si això implica renunciar a la confrontació i seguir un camí que considera erroni. No té sentit.
El CEO dona per primera vegada també una suma alternativa ERC+PSC+Comuns, però ERC ho rebutja. Si no pacten els independentistes, algú altre gestionarà la Generalitat.
Gabriel Rufián diu que cal gestionar el “mientras tanto”, i l’alerta que faig és, segons el que signifiqui gestionar el “mientras tanto”, el que fas és gestionar el “para siempre”. Per altra banda, ERC, per boca de Marta Rovira i Oriol Junqueras, diu que el millor camí per la independència és un referèndum acordat, però diuen que no són ingenus, i que per tant, no poden renunciar a la via unilateral. Estem d’acord! Però diuen que aquesta via unilateral s’ha de preparar. I jo pregunto, a què esperem per fer aquesta preparació tots junts?
Que passi un nou cicle electoral en què ERC i JxCAT mesurin forces?
Qui faci de la lluita per l’hegemonia dins de l’independentisme la seva prioritat està portant el moviment a una situació gravíssima, perquè és barallar-se per veure qui té la presidència d’un govern autonòmic. Qui tingui la presidència de la Generalitat ara mateix no pot ser la prioritat política dels partits independentistes.
El diàleg amb l’Estat no ha donat fruits de moment, però la confrontació, si no és una opció majoritària, tampoc no tindrà possibilitats d’èxit. És un carreró sense sortida, mentre no hi hagi unitat real, que cronifiqui el conflicte?
L’estratègia de la confrontació requereix idealment unitat de tots els sectors de l’independentisme, i en canvi, l’estratègia del diàleg amb Madrid només requereix que una part ho intenti perquè s’imposi aquesta via. La divisió i les baralles entre independentistes acaba imposant l’estratègia d’ERC, que refreda el Procés i atura la mobilització i la desobediència civil i institucional, mentre que la confrontació necessita idealment la unitat.
Per a ERC, l’eix dreta-esquerra també és un escull important en la relació amb JxCAT.
Entre la gent independentista d’esquerres n’hi ha molts que pensen que la unitat electoral de l’independentisme no és bona, és la posició d’ERC, molt respectable. Però també hi ha molts independentistes d’esquerres que entenem que en aquesta fase històrica, la unitat electoral de l’independentisme és molt convenient. JxCAT vol ser un espai electoral per permetre aquesta unitat electoral de tots els perfils ideològics. Per això ERC no té cap dret a dir que els altres són de dretes, perquè hi ha molta gent d’esquerres que està per la unitat electoral de l’independentisme.
Com es pot aconseguir la unitat, amb tantes diferències?
El Consell per la República manté viu el capital de l’1-O, i l’esperança que aquest capital es pugui invertir de forma intel·ligent. En un escenari de confrontació necessitem una institució fora de les urpes de l’Estat, capaç de liderar l’estratègia.
Teòricament, ERC formava part del Consell, no en canvi la CUP.
Però ha tingut una participació poc activa…
El ciutadà independentista potser no acaba d’entendre que al Consell no hi hagi una presència activa ni d’ERC ni de la CUP?
Ens agradaria que ERC i la CUP hi estiguessin a totes! El dia 19 fem l’assemblea de representants del Consell, i hi hem convidat tots els diputats. Espero que la CUP hi sigui com a convidada, i demanem a ERC que repensi la seva negativa a assistir-hi. Perquè Aragonès és president en funcions d’un govern que existeix per un acord, i aquest acord diu que hi haurà el Consell per la República amb una assemblea de representants. Entenc que ERC no hauria d’incomplir tan alegrement el compromís en virtut del qual presideix el Govern de Catalunya.
1 
