Sobre el centre de menors no acompanyats

Article de Rubí Solidari
L'Hotel Terranova, durant una de les protestes veïnals
L'Hotel Terranova, durant una de les protestes veïnals | N.E.

 

Des de fa unes setmanes a Rubí s'ha generat un soroll insistent per la presència d'un centre per a menors no acompanyats (no l’anomenem MENAS perquè algú ho pot considerar despectiu, com nosaltres mateixos).

 

Aquest centre vindrà a ocupar un antic hotel, que fa més de cinc anys que va deixar de funcionar, al qual finalment se li ha trobat un servei. Es tracta d’un edifici que deu tenir entre 30 i 40 anys d'antiguitat i que estructuralment està en bon estat de conservació.

 

Aquest equipament, segons la Direcció General d'Atenció a la Infància i Adolescència (DGAIA), està destinat a joves entre 13 i 18 anys que, per diferents causes, han abandonat els seus països al continent africà.

 

Tot i que cadascun d’aquests adolescents té els seus propis motius per buscar unes millors condicions de vida en un altre país, està clar que la raó principal no és altre que la mesquinesa, avarícia i les guerres provocades, en la majoria dels casos, pels països i les potències econòmiques del primer món.

 

Cal deixar ben clar que estem parlant de centres de menors no acompanyats que no tenen res a veure amb centres per a persones que han comès algun tipus d'infracció en les seves relacions socials.

 

Quan els veïns van descobrir que s’estaven fent obres en aquest equipament i que estava destinat a ser un centre per a menors, els va causar una profunda preocupació, en part, per la manca d'informació sobre el projecte que es volia fer a l’antic hotel. Independentment de qui havia de transmetre aquesta informació, el que és cert és que tant l’Ajuntament de Rubí com la DGAIA no ho van fer.

 

Considerem, que és obligació de l'Ajuntament informar als ciutadans dels projectes que es faran al seu barri, simplement, perquè és el que els correspon en quan a competències.

 

Avui ens troben amb el fet que, des d'una posició de força malentesa, la nostra alcaldessa va suspendre el permís d'obres menors que inicialment havia estat sol·licitat i comunicat, tot prenent posicions insensates i irraonables, que han causat l'enfrontament entre els mateixos veïns del barri.

 

És cert que això passava en període electoral i és comprensible un cert nerviosisme, i la presa de posicions aprofitades, però la pau social d'un poble no pot passar per sobre d'interessos electorals.

 

Malgrat aquest daltabaix, avui sabem que hi ha voluntat d’obrir aquest centre i que el projecte tiri endavant. Això significarà la recuperació d'un espai buit, la creació de més de 60 llocs de treball repartits en diverses professions: educadors, alfabetitzadors, treballadores socials, psicòlegs, traductors, metge i infermera, etc.

 

També sabem que és un centre de primera emergència, de curta estada, amb un servei integral, amb atenció en grups reduïts, amb voluntat d'integració als serveis i equipaments locals i amb una assistència de professionals les 24 hores del dia i horaris limitats i controlats.

 

La resposta inicial d'un sector del barri va ser molt desafortunada, carregant sobre aquests joves les set plagues d'Egipte en cas de que es traslladessin en aquest centre, i mostrant una manca total d'interlocució entre les parts, la negació dels més radicals a compartir i conèixer altres realitats de centres d'aquestes mateixes característiques, en les quals es porta una trajectòria normalitzada i d'entesa amb les institucions, associacions i serveis de les poblacions respectives.

 

També, en aquest període, cal reconèixer l'actitud en positiu de moltes persones i entitats de la nostra ciutat, que sense estar cofois amb aquest servei, considerem que és necessari donar una solució digna a unes persones que han passat ja molt temps de la seva curta vida per circumstàncies molt desesperants.

 

Volem acabar amb un pensament i un poema: un pensament que diu que tots els que ens hem posicionat a favor i en contra d’aquesta situació ens preguntéssim què ens agradaria que fessin les autoritats si això passes a algun dels nostres fills o filles i/o néts i nétes. I el poema que volem exposar és d'una il·lustre poetessa catalana, Joana Raspall, amb el poema “Podries”.

                                                                                                                       

Si haguessis nascut  

en una altra terra,

podries ser blanc,

podries ser negre...

 

Un altre país

fóra casa teva,

i diries "sí"

en una altra llengua.

  

T'hauries criat

d'una altra manera.

    

Més bona, potser.

  

Potser més dolenta.

 

Tindries més sort

o potser més pega...

 

Tindries amics

i jocs d'una altra mena;

duries vestits

de sac o de seda,

sabates de pell

o tosca espardenya,

o aniries nu

perdut per la selva.

 

Podries llegir

contes i poemes,

o no tenir llibres

ni saber de lletra.

 

Podries menjar

coses llamineres

o només crostons

secs de pa negre.

 

Podries... podries...

 

Per tot això pensa

que importa tenir  

les mans ben obertes

i ajudar qui ve

fugint de la guerra

fugint del dolor

i de la pobresa.

 

Si tu fossis nat

a la seva terra

la tristesa d'ell

podria ser teva.