Mer López, dona maltractada: "El psicològic és el que més seqüeles deixa"

Ella va vèncer el seu maltractador i ara explica a altres dones que sí que és possible 'sortir del pou'
Mer López, membre de Mujeres Creativas del Vallés
Mer López, membre de Mujeres Creativas del Vallés | Cedit

 

 

El 25 de novembre és el Dia Internacional contra la Violència de Gènere. Per aquest motiu, al TOT Rubí hem volgut parlar amb una lluitadora, una supervivent, una valenta que va vèncer al seu maltractador: Mer López. Ella col·labora amb la 'Asociación de Mujeres Creativas del Vallès' i durant la presentació de l'exposició 'Rubí Vibra' va llegir el primer capítol del seu llibre 'Una mirada atrás'. Es tracta de la història d'una dona que s'enamora d'un mal home. És la seva història.  

 

Com et decideixes a escriure el llibre?


Mai havia escrit, la veritat, tot i que sempre m'ha agradat. Molta gent del meu entorn em deia que per què no escrivia, perquè la meva vida donava per més d'un llibre amb tot el que m'ha passat i vaig pensar que podria explicar la meva història. Em vaig posar a buscar i no vaig trobar pràcticament cap llibre de cap dona que expliqués el maltractament que havien patit. Tot eren psicòlegs, coach i especialistes. Vaig trobar a faltar un llibre que expliqués, des de la vivència personal, totes les coses, tan bones com males, que et van passant per acabar amb una persona així, per acabar amb ella i per continuar amb una teràpia i sortir del pou, ja que molta gent creu que no se'n pot sortir. 


 

Ets doncs un exemple a seguir o un cas de superació?

Sí però jo no ho faig per donar exemple de res, perquè jo no ho sóc. Sí que ho faig per poder ajudar a més persones que en llegir-lo se sentin identificades amb el que segurament els estigui passant i que sàpiguen que se'n pot sortir. 

 

M'expliques la teva història?

Molt breument, jo em vaig enamorar d'un home, estant encara casada jo. Suposo que el meu matrimoni ja no anava massa bé. Jo no em vaig ni fixar en aquesta persona, però ells ho saben fer molt bé, i de mica en mica em va anar seduint, en aquest moment de vulnerabilitat en el qual em va anar captant. Jo em vaig acabar divorciant del meu marit i, passant una època a casa de la meva mare, me'n vaig anar a viure sola amb el meu fill. En aquells mesos, tenia algunes amigues i companyes que també s'havien separat i ens vam unir molt. Però a aquest noi va començar a no agradar-li aquesta situació com tampoc li va agradar que em separés, perquè per un home que maltracta, normalment és un home masclista, que si te'n vas sola, tenen por de perdre't, perquè te'n pots anar amb qualsevol. 


 

Quan apareix el 'monstre'?

Aquesta persona va començar a no tractar-me gens bé perquè em veia vivint sola a un pis, amb amistats, entrant, sortint i ell no em podia controlar, necessitava tenir-me controlada constantment. Si no l'escrivia quan ell em deia, em venia a buscar a la porta de la feina, amb amenaces i tot, que havia de sortir per la porta del darrere d'amagades, amb companyes meves que van donar la cara per mi. A aquestes persones les vaig acabar perdent perquè quan tu no estàs preparada per sortir d'aquesta relació és millor perdre-les que quedar-te-les. Així que em vaig quedar sola. Tenia un viatge pagat per anar a Eivissa amb les meves amigues i no em va deixar anar. No em va deixar anar? Ara m'escolto i em sembla increïble. Ho vaig tolerar en aquell moment perquè estava cega i perquè jo creia que quant més em feia aquestes coses era una demostració d'amor i per res del món ho eren. De sobte, li agafaven 'rabietes' de gelos, de donar-me puntades de peu, de pujar-me al cotxe obligada, de prendre'm el mòbil, de deixar-me tirada a Montserrat i ell marxar, de donar-me una bufetada al mig del carrer de girar-me la cara, arrossegar-me per terra...


 

Com podies suportar tot això?

Perquè després sempre venien els 'perdó'. Les lamentacions plorant, els 'per favor que jo no t'ho volia fer', 'que jo canviaré'. I jo el veia com una víctima d'ell mateix, jo el que volia era ajudar-lo, que canviés, portar-lo al metge, acompanyar-lo, clar que això no era tasca meva. Llavors sempre teníem una relació d'estira-i-arronsa fins que a l'any següent va venir a viure amb mi. 

 

En aquest moment millora alguna cosa?

Que va. Ell era mentider compulsiu i infidel per naturalesa. Un dia em va dir que com jo vaig fer la festa d'inauguració del meu pis amb les meves amigues i sense ell, l'havia obligat a embolicar-se amb una altra noia. Que era la seva manera de fer-m'ho pagar. En aquell moment el vaig deixar però no m'ho permetia, m'era molt difícil. Et creen una dependència. Quan ja et tenen amb ells i et dominen, ja és molt difícil sortir-ne. Jo sé que potser vaig estar massa temps amb ell perquè en total van ser 7 anys. Una vegada, ja gairebé cap al final, me'l vaig trobar a un centre comercial agafat de la mà amb una noia. Jo només vaig anar cap a ella i li vaig dir que aquesta persona estava amb ella però també amb mi. La noia notava que volia escoltar-me però després no em va fer ni cas.


 

I per què creus que no et va fer cas aquesta noia?

Perquè són persones que menteixen constantment i segurament li hauria explicat barbaritats de mi. Perquè, en el seu cap, totes l'havíem maltractat, no ell a nosaltres, si no ell és el maltractat 'pobret'. És una persona que suposo que no canviarà mai i m'ho ha fet passar molt malament. Perseguint-me per la Ronda de Dalt fent-me cops amb el cotxe pel darrere o bloquejar-me el pas perquè no sortís picant als vidres. Em va costar moltíssim deixar-lo. Quan vaig començar la teràpia, a la qual em va derivar l'assistenta social, el primer any jo encara estava amb ell. Era una relació tan tòxica que finalment va ser ell que em va acabar deixant a mi perquè no podia estar amb una persona que ningú del seu voltant se l'estimés. 


 

El vas denunciar?

Vaig trucar tres vegades als Mossos i dues van venir a parlar amb mi a la porta de casa però mai em vaig atrevir a denunciar potser per por a les represàlies posteriors o potser perquè com jo pensava que no era el pare del meu fill i que no tenia per què veure'l mai més, me'l volia treure de sobre però no vaig tenir el valor de posar la denúncia. Jo no estava preparada perquè si el denunciava, no podria tornar amb ell i això costa molt. Una persona maltractada, encara que sembli estrany, estima el seu maltractador. Jo sempre vaig pensar que era l'amor de la meva vida, però ell no era la persona adient. 

 

Es podria comparar amb una Síndrome d'Estocolm, com les persones que s'enamoren dels seus segrestadors?

Exacte, és com que projectes tot en aquesta persona. Molta gent del meu entorn no ho entenia. M'he sentit molt sola i he plorat molt. La meva família tampoc entenia que continués amb ell. Fins i tot vaig haver de sentir d'un amic que jo estava amb ell 'perquè m'agradava que em donessin'. 


 

Què creus que és més important, el consell o el suport?

Crec que el suport perquè a la teràpia mateix ens diuen que no podem aconsellar, perquè un consell que vagi bé per mi, potser per una altra no és vàlid. Després de tres anys de teràpia vaig anar a un altre grup a ajudar jo. Quan la psicòloga va veure la meva cara i la de les noies a les quals estava ajudant, va veure que ja me n'havia sortit. En la meva teràpia, a mi em van ajudar molt les meves companyes, les que jo anomeno les meves 'divines'. Tot i que sempre et queden seqüeles com l'autoestima, la confiança, o més aviat desconfiança, quan se t'apropa algú. Però de tornar a ser jo, aquella persona feliç, alegre, que sempre estava cantant i rient, ara he tornat a ser jo mateixa. Abans era una altra persona. 


 

Creus que l'actual llei de Violència de Gènere és efectiva?

No. Jo sento molta impotència per les injustícies que veig i he acabat per no creure en la justícia. Jo vaig tenir la sort que el meu maltractador no és el pare del meu fill, perquè en el cas de les meves companyes sí que ho són i l'han de continuar aguantant, en alguns casos, que l'home també ha maltractat les criatures. No hi ha justícia. He vist a les meves companyes patir molt i tenir por del dia del judici. El meu maltractador ja havia maltractat a la seva anterior parella i tampoc el va denunciar. Aquella noia també havia patit cops i fins i tot havia patit un ictus. Creus que la següent no en va patir també?

 

De vegades no calen bufetades, perquè el maltracte psicològic pot resultar pitjor, no?


I tant. El maltracte psicològic que vaig patir jo va ser brutal. A mi em va deixar un gran trauma perquè jugava molt amb què jo volia tornar a ser mare. Fins i tot em vaig arribar a quedar embarassada d'ell però va ser tal l'assetjament tant d'ell com de la seva mare que el vaig perdre. En una de les seves infidelitats, va tornar a mi plorant que jo era a qui estimava, que volia estar amb mi i jo vaig tornar a caure. Fins i tot em va dir 'anem a casa meva i ara mateix et faig la nena'. Un cop havia acabat de tot, es va vestir i em va dir que em prengués la pastilla que no ho tenia clar. Per això dic que el seu maltractament psicològic era brutal. A més, amb les mentides sempre els hi donava la volta i em feia creure que era jo la boja. Jo tenia clar que m'enganyava i que em mentia però ell sempre li donava la volta. El psicològic és el que més mal et pot fer i el que et deixa més seqüeles a la vida. Jo crec que, físicament, la meva vida mai va estar en perill, però jo no sé si amb un mal cop un dia amb els que em donava, què hagués pogut passar.


 

Què li diries a una dona que llegeixi aquesta entrevista i que està patint maltractaments?

Que jo l'ajudo. És que sóc molt empàtica en aquest sentit. Quan vam fer la presentació de 'Rubí Vibra', quan vaig acabar, se'm va acostar una noia plorant dient-me que necessitava ajuda. Des d'aquell dia que parlem i ja té hora al meu centre. Li diria que sí que es pot, que es pot sortir i que s'ha de sortir d'aquest pou. I que si necessita ajuda, jo l'ajudaré. Que quan necessiti parlar, que em truqui. Potser és això el que jo, per no voler molestar a ningú, no vaig tenir.