"Cal agafar el bou per les banyes i dir que això no podrà amb mi", Maria Ruiz va vèncer el càncer

Fa cinc anys va rebre la notícia que la malaltia que s'havia endut molts membres de la seva familia li havia arribat a ella també
Maria Ruiz
Maria Ruiz: valenta, decidida, mira la vida, de vegades amb por, però sempre optimista | Gala Martínez

 

Quan la Maria Ruiz tenia 13 anys, la seva mare va morir de càncer de mama. De fet, a la seva àvia no la va arribar a conèixer perquè també va morir per la mateixa malaltia i com ella moltes més membres de la família. Per tant, el càncer és a la seva vida una xacra familiar. Quan tenia 30 anys van començar els seus controls cada sis mesos però fa gairebé 5, en una d'aquestes proves, el càncer ja s'havia despertat dins seu. Després de diverses intervencions, la Maria va sortir-se'n i va vèncer la malaltia. Ara, però, el seu gran temor és que un dia la seva filla també passi pel mateix.

 

Pels antecedents familiars que tenies, com comences amb la prevenció?

Un dia llegint el diari vaig trobar que al Clínic acabaven d’obrir de consell genètic pel càncer de còlon, que també té una tendència genètica. Ells em van dir que a Bellvitge hi havia una unitat de consell genètic per al càncer de mama. Em van donar un telèfon, vaig trucar i vam concertar una visita. Vaig entrar en el programa de consell genètic, deu fer 8 o 9 anys.

Des del primer moment, quan vam fer l’arbre genealògic em van dir que se’m quedaven com si fos malalta de càncer, tot i no tenir-lo, i cada sis mesos em feien un control com si jo fos malalta de càncer. Mamografies, ressonàncies, etc.

Aviat farà 5 anys, d’una revisió a l’altra, va aparèixer. Vaig anar un setembre, no hi era, vaig tornar al mes de març i ja havia aparegut. Per ells va ser més fort que per mi perquè jo ja m’ho esperava. Era molt petit, perquè feia molt poc temps de l’última revisió però venia amb molta mala llet. El que em van aconsellar va ser treure el pit i fer una cirurgia profilàctica que en diuen que és treure l’altre pit també i treure els ovaris. Perquè la mutació genètica aquesta que nosaltres tenim que és el BRAC 1 és un gen que et pot afectar tant a mama com a ovari. De fet algun dels càncers de mama de la família no han estat mama sinó ovaris.

 

El teu cas és un exemple que la prevenció cura?

Evidentment. La prevenció és bàsica. Tenim un problema en aquest país amb el tema de la prevenció perquè requereix proves encara que no tinguis càncer i clar, la seguretat social fa el que pot. Jo no tinc cap queixa, ni jo ni ningú de la meva família, però es que entenc que és complicat perquè a nivell econòmic són molts diners i si ens haguessin de controlar a tota la població de dones, és complicat. Ells tenen uns percentuals de risc sobretot, amb les edats, amb les circumstàncies de si hi havia una menopausa o no, i ja van fent els seus programes de prevenció però es que és bàsic. Jo sóc molt pesada amb això. La gent que no té aquesta tendència que puc tenir jo, s’hauria de mirar els pits un cop al mes. Això és súper important. Qualsevol cosa que notes, anar al metge i dir-ho, no pensar, això no serà res. No. Si tu ho trobes d’entrada, si és una cosa que pots tallar de primer moment, pots tu amb ella. Hi ha molts casos, evidentment, segur que hi ha de tot. Jo crec que he tingut sort, la meva tieta, per exemple, que és la germana de me mare, la van operar, ella i jo som les úniques que hem sobreviscut. A ella la van operar per primera vegada fa 21 anys i ara fa un li va sortir un altre a l’altre pit. Ara amb ella, passats ja 20 anys que ja està més de moda tot aquest tema de cirurgia profilàctica, li han buidat el pit, li han fet els ovaris, ja com a prevenció. I també està estupenda. Precisament per això, perquè com ella no s’ho ha deixat estar, en el moment que li ha aparegut a l’altre pit ha estat "pim pam". I no li ha fet falta ni quimio ni res. Aquí estem les dues valentes, les dues fetes pols també. Semblem iaies quan parlem però estem aquí, estem aquí per explicar-ho.

 

Quin diries que va ser per tu el moment més dur?

Físicament quan em van operar la primera vegada perquè em van operar els dos pits alhora i jo mai no havia estat malalta, havia tingut dos fills però no havia tingut una malaltia, ni una apendicitis ni res. I va ser molt fort perquè els dos pits operats, amb drenatges penjant, molts dies, la immobilitat, no poder fer res, el dolor. Físicament et sents com molt inútil. I, més enllà, penses 'ostres i si no ha anat tot bé?'. Durant un temps tens la por de si ja s’ha acabat realment. Però de seguida em van dir que estava controlat.

 

I què me'n dius més enllà del dolor físic?

A títol personal no gaire bé. Perquè és la història de la nostra família. I jo tinc una filla i em fa molta por per ella, sobretot. Per mi no, jo crec que aquest punt el tinc superat. Jo estic bé i he superat el meu càncer però tinc una filla.

 

Imagino que a ella també intentes inculcar-li la importància de la prevenció.

Sí, ella està molt a sobre. La sort és que ella és més gran, és una mica poruga perquè amb tota la història és força poruga però està molt conscienciada. Jo em cuido molt, vaig canviar el tipus d’alimentació i ells ho han vist. A casa meva s’ha viscut amb molta naturalitat. Ella es controla, es palpa, si alguna vegada es nota alguna cosa, m’ho diu. En principi ella fins que no faci els 25 anys no li fan l’analítica per saber si és portadora del gen perquè és quan es desenvolupa totalment a nivell hormonal. Abans no perquè el cos de les dones està com en ple canvi. Als 25 ella pot decidir si es fa la prova o no, perquè això és totalment voluntari, per saber si és portadora. En el cas de ser-ho, ells ja et donen opcions de controls, encara falten 8 anys. Em van parlar fins i tot de què, si fos portadora, ells a títol preventiu també parlen de fer extracció i congelació d’òvuls per si en algun moment desenvolupés un càncer d’ovari que després tingués l’opció de tenir un fill.

 

Ha avançat la ciència, oi?

Molt! Jo ho he notat de quan la meva mare, la meva tieta i jo mateixa, he notat els avenços, a títol preventiu. Fins i tot la meva tieta, que la van operar fa 20 i ara l’han tornat a operar, hem notat que no té res a veure. La primera operació va ser aquella mastectomia que feien tan bèstia i ara li han deixat el seu propi pit. Tot això són avantatges per les dones i pels pocs homes que fan càncer de mama, que també n’hi ha. Jo vull que la meva filla confiï, jo li dic que ha de confiar. Que si algun dia realment li surt que té la mutació no té per què desenvolupar la malaltia i, en qualsevol cas les coses hauran evolucionat encara més. Jo estic totalment confiada.

 

Aquesta confiança te l’han donat els metges?

Sí perquè el tracte que he rebut ha sigut meravellós. Encara avui dia tinc un telèfon al qual puc trucar si tinc qualsevol problema. A més jo sé que si em tornés a sortir alguna cosa, ells no permetrien que em passés res. Ells el primer dia em van dir que d’això no em moriria. Que m’operarien i em farien coses molt bèsties però que d’això no em moriria. Veus a aquesta gent confiada que, a més, en saben molt i això et dóna confiança. Des de la meva experiència, estic molt contenta.

 

Tu mateixa ets una mostra que del càncer se’n surt

Sí. Cada dia surten notícies d’avenços amb tots els càncers. Sobretot amb el càncer de mama que és la gran xacra d’aquest segle ho tenen molt per la mà. Clar que hi ha gent que mor, desgraciadament, perquè si tens la mala sort que sigui molt gran o que t’hagi tocat os, però jo les dones que he conegut a Oncolliga, a l’hospital, a la teràpia de grup, ens n'hem sortit totes. Cadascuna té els seus 'achaques' però estem aquí, lluitant, perquè sempre serà una lluita, però estem aquí.

 

Què diries a algú que ara mateix es troba en plena lluita?

Que no defalleixi. Que has de formar part activa de la malaltia, tu has de formar part de la malaltia. Cuidant l’alimentació, fent exercici, buscant companyia adequada, buscant teràpia si cal. A mi em van fer teràpia de grup i em va anar de meravella. La malaltia no ets tu, tu tens la malaltia i has de lluitar contra ella. Però tu i tot el teu ser. I mentalment. És fàcil de dir si no t’estan fent la quimio i estàs vomitant, però és igual. Si estàs vomitant perquè t’estan fent la quimio busques infusions de gingebre, que cauen molt bé. Ara hi ha la marihuana terapèutica, que també va molt bé. El tema de l’alimentació ajuda moltíssim. Hi ha molts llibres, molt interessants de com pal·liar certs malestars. I sobretot que t’estimin molt, deixar-te estimar.

 

Quin va ser el teu pilar que et va ajudar?

El meu pilar va fallar. A mi als dos anys de malaltia el meu marit em va deixar. En feia 27 que estàvem junts i als dos anys va marxar. I he hagut de buscar altres pilars i els he trobat, que són els meus fills i jo mateixa. I creure en mi. Costa molt. Jo tinc les meves estones dolentes però l’actitud és bàsica. Has de buscar suport i deixar-te estimar. I si un pilar et falla, n’hi haurà un altre. Sempre està la família que no falla mai.

 

Et consideres un exemple a seguir?

A mi em diuen que sóc molt valenta però jo crec que qualsevol en aquesta situació fa el que fem nosaltres que és dir no, jo no marxo, jo em quedo i què he de fer? Agafar el bou per les banyes i dir que això no podrà amb mi. I lluitar fins al final.I si la cosa es posa molt crítica, doncs viure la vida 'a tope', això sobretot. Està clar que hi ha moltes circumstàncies però l’actitud és el primer. La teva actitud, juntament amb les medicines, és car, t'ajudaran a aconseguir-ho. Les teràpies a mi també m’han ajudat molt per treballar-me a mi mateixa, les meves pors, les meves inseguretats, tot això. I Oncolliga m’ha ajudat molt perquè realment estàs amb dones que els hi passa el que a tu i t’ajuda a veure que no ets l’única. Perquè hi ha moments que t’ho penses, que només et passa a tu. Encara que saps que hi ha molts casos i que no estàs sola. A més, quan ho comparteixes amb altres persones te n’adones que a elles també els passa el mateix. Jo vaig participar en una teràpia amb un grup de 10 dones que ja havíem superat el nostre càncer però que estàvem allà perquè teníem por. Et quedes amb un sentiment de 'i si torna?' Per mi la gran por no ha estat la malaltia, sinó pensar que podia tornar. Però no s’ha de pensar això. En aquest moment em fa més por que li vingués a la meva filla.

 

Sents que fa 5 anys vas tornar a néixer?

Sí. Segur. Perquè la teva vida canvia, totalment. Jo vivia amb un ritme de vida frenètic i de sobte ets una persona malalta. I ets una persona malalta de per vida. En el meu cas que és genètic, més encara. Ara farà els cinc anys i en teoria estic curada, tot i que en el meu cas ho allarguen a 8 tot i que suposo que no em deixaran mai, que ho prefereixo. Però més que tornar a néixer te n’adones que la vida és una altra cosa. Que no és el que estaves fent fins aquell moment perquè no estaves valorant les coses realment importants.