"Aquests joves són uns supervivents", Jose Molina, coordinador de pisos tutelats

A Rubí hi ha dos d'aquests pisos assistits que coordina la Fundació Champagnat i entre els quals hi ha 7 places
Jose Molina, coordinador de Llars Champagnat
Jose Molina, coordinador de Llars Champagnat | Núria Escudé

 

La Fundació Champagnat, que pertany a l'Obra Social Marista, disposa de 4 Llars Assistides a Catalunya: dues a Rubí, una a Santa Coloma i una altra a Barcelona. En total, hi resideixen 12 joves d'entre 18 i 21 anys. L'objectiu d'aquests pisos tutelats és acompanyar aquests joves en el seu camí cap a l'autonomia personal. Tot i que es troben amb moltes dificultats burocràtiques, molts aconsegueixen fer un coixí econòmic per viure de manera autònoma la seva vida. El Jose Molina coordina les Llars Champagnat tot i que reconeix que "no fan la guerra sols", ja que treballen de manera coordinada i per sumar esforços entre diferents entitats i amb les administracions competents. Parlem amb ell d'aquestes llars per tal de trencar estereotips i explicar la difícil situació que viuen aquests nois i noies. 

 

D’on provenen aquests joves?

Majoritàriament provenen d’altres països. La majoria són nouvinguts tot i que també hi ha nois i noies que són autòctons i que han estat vivint en Centres Residencials d’Atenció Educativa, que són els CRAES, igual que els que han vingut de l’Àfrica o d’altres indrets que han fet un procés de tutela amb la Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència i en acabar aquest procés i tenir la majoria d’edat s’acullen a l’àrea de suport del jove i ells han de demanar poder estar a un pis assistit.

 

És voluntari, doncs?

És voluntari tot i que quan els educadors d’un CRAE veuen que hi ha possibilitats que el noi ofereixi garanties de ser responsable amb l’inici d’aquest procés, intenten tractar-ho amb ell per encaminar-ho cap aquesta opció. Perquè els nanos quan acaben el seu procés de tutela, abans dels 18, tenen tres opcions: tornar a la família d’origen o a la família extensa, independitzar-se pel seu compte o acollir-se a l’àrea de suport del jove. Amb 18 anys, si som realistes, no hi ha molts nois i noies que estiguin en famílies diguem-ne “normalitzades” que deixin casa seva i s’independitzin. És una opció molt valenta per part d’ells, de voler fer aquest camí de preparar-se per l’autonomia personal.

 

Per què han deixat les seves famílies aquests nois i noies?

Per diferents circumstàncies. Algunes han estat de caràcter econòmic, d’altres per desemparament, d’altres que per les situacions que hi havia a les seves famílies encara que els estimessin molt eren insostenibles per poder garantir que tinguessin totes les necessitats cobertes i perquè ha estat una situació d’alarma que en l'àmbit de Serveis Socials dels diferents territoris s’ha detectat la necessitat que aquests nanos tinguessin una protecció, no una prevenció. Perquè també tenim centres oberts on intentem cobrir aquesta prevenció del risc social. Quan això puja un graó, el que hem d’oferir és una protecció d’aquests nois i noies. I també és protecció per les famílies perquè és un temps que elles també tenen per poder millorar la seva situació. Perquè la tendència no és retirar-los totalment del nucli familiar sinó que és treballar també conjuntament amb la família, estigui el nano fóra de l’àmbit familiar o dins. Abans sí que els CRAES eren més que el nano ha de marxar de l’entorn on està i no tenir més vinculació. Però ara no. Intentem que es recuperi l’origen perquè majoritàriament aquests nanos estimen la seva família, tret de situacions que són realment com per no tornar.

 

Es treballa des de diferents àrees als pisos, oi?

Sí, se’ls prepara i ja des de l’inici se’ls situa perquè treballem en xarxa. Nosaltres no fem la guerra per nosaltres sols. Treballem conjuntament amb l’Àrea de Suport del Jove Tutelat i Extutelat de la Generalitat de Catalunya, de la Direcció General d’Atenció a la Infància. També hi ha menors que quan tenen 17, a punt de complir els 18, que ja tenen accés als pisos i és com un pas més després de la protecció que els obre la possibilitat des de la seva llibertat de créixer a patir d’un Pla de Treball Individual que ells fan. Amb l’Àrea de Suport al Jove, amb nosaltres i des de les seves necessitats reals. És a dir, hi ha diferents àmbits que treballem. Per una banda ells fan el compromís de mantenir aquest habitatge que els hi donen, pagant un lloguer simbòlic. D’altra banda, han de ser capaços de mantenir aquest recurs amb dignitat, és a dir, que el pis estigui net, que facin les seves tasques com fa qualsevol persona que viu independentment en un pis, que siguin capaços de fer un pla d’estalvi, i anar fent coixí per quan surtin, que en l’àmbit de la relació quotidiana amb els companys també aprenguin a conviure, i a no tenir relacions abusives o de poder els uns amb els altres, que acceptin un seguiment educatiu dels educadors que estan allà i que els van marcant els límits però també obrint portes per poder ser autònoms. En l'àmbit de formació és molt important el procés formatiu i han d’acceptar sí o sí quan venen a un pis o treballar o estudiar. Si decideixen venir, és perquè accepten aquest procés d’anar cap a l’autonomia però fent passes per aconseguir-ho. I estan fent graus mitjans, graus superiors, estudien l’idioma, cadascú segons la seva realitat o les seves necessitats. I és un punt molt important la resiliència d’aquests nois i noies que amb 18 anys es troben en una situació de dir o m’espavilo o el meu futur no és fàcil però pitjor el tindré. Els que són capaços de viure-ho amb responsabilitat, acaben tenint una feina, fent la seva vida amb normalitat no exempta de dificultats com qualsevol altra persona, però amb experiències d’èxit en aquest sentit.

 

Quin percentatge d’èxit surt dels pisos?

No sabria dir-te el percentatge d’èxits però hi ha molts nanos que tiren endavant. Malauradament la societat i el sistema és molt pervers i ofereix molts estímuls però no moltes respostes. Anem fent i anem intentant que trobin vocacionalment el seu camí de veure com professionalment poden encarar les seves vides segons les seves possibilitats, competències o habilitats. En aquells que van encertant sí que hi ha més possibilitats. En els que no aprofiten el recurs, es poden trobar que als 21 anys van a la vida adulta i no tenen molta sortida perquè no hi ha feina perquè no els han fet un contracte que els permeti tenir papers, etc. Fins i tot amb els que fan un procés responsable és difícil que trobin feina tot i tenir formació, perquè no hi ha possibilitat que puguin tenir l’autorització de treball. Sí la de residència però no la de treball, que és molt difícil.

 

En aquest sentit també els orienteu?

Sí, els ajudem via l’Àrea de Suport del Jove que té un suport jurídic important al qual els nanos van per preparar la documentació per saber què han de presentar per poder fer l’accés a la cita prèvia per renovar per exemple el NIE o per fer qualsevol gestió de tipus jurídic que hagin de fer. Si tenen dificultat a nivell psicològic ells demanen un suport que l’ofereix aquesta Àrea de Suport al jove. I nosaltres intentem buscar recursos que facilitin tot el que sigui un creixement integral, començant per l’aprenentatge de la llengua, i acabant per una orientació professional. Hi ha nanos que tenen molt clar el que volen estudiar i del que volen treballar però després surten al carrer i els costa trobar feina. Però són supervivents, són nanos que van trobant mecanismes per anar tirant endavant.

 

Consideres que hauria d’haver-hi més pisos tutelats com aquests de Rubí?

Tal com està la situació ara és molt necessari que hi hagi pisos per joves tutelats, extutelats i que no hagin estat tutelats. Actualment s’estan obrint molts pisos per nanos que no han estat tutelats perquè estan arribant moltíssimes onades de nanos que vénen d’altres països. S’està fent un esforç molt gran a nivell d’administració pública per poder abordar aquesta situació i per no tenir-los al carrer. Hi ha moltes institucions que estan preparades i els acullen. De fet, alguns nanos nostres han arribat fa ben poc i han estat un temps a un CRAE i després ja, en fer la majoria d’edat, els han derivat al nostre centre. Ha canviat el perfil de nanos que venen als pisos assistits. Abans eren nanos que acabaven de fer un procés després d’estar molts anys en un CRAE, venien amb unes idees molt clares de l’autonomia, del que s’havia de fer, del que no, però aquí has d’intentar que assumeixin un estil de vida que per ells és totalment nou. Arriben d’altres indrets on ni a nivell formatiu, ni a nivell econòmic ni a altres nivells és com era abans. Han de fer un procés gegant d’adaptació, d’integració, i de voler tirar endavant i de voler fer-ho i de no agafar dreceres que facilitin els diners fàcils i vincular-se a conductes de risc i per això estem també, per intentar-ho. Tot i que treballem molt en xarxa amb l’administració.

 

L’estigma social ajuda en la integració d’aquests joves?

Hi ha de tot. Hi ha gent que sí que està oberta a facilitar una acceptació d’aquest fenomen i hi ha gent que no està tan oberta i tiren del prejudici o d’estereotip o de situacions que sí que s’han donat però que tampoc podríem dir que són majoritàries. Sí que hi ha nanos que tenen conductes d'agafar camins que potser no són els més idonis per ells de consum, de tràfic, de conductes més proclius a caure en el delicte, i aquests sí que fan que l’estigma creixi i que es prengui una part pel tot.