Àngels Conca, membre Papallassos: "Sempre veiem un abans i un després del nostre pas per l'Hospital"

Col·laborant amb l'entitat de pallassos hospitalaris ha descobert la màgia d'arrencar un somriure a través d'un nas vermell
L'Àngels Conca, amb el nas vermell, és la Doctora Floreta
L'Àngels Conca, amb el nas vermell, és la Doctora Floreta | Núria Escudé

 

La rubinenca Àngels Conca comença a col·laborar amb l'entitat Papallassos l'estiu de 2015 a partir d'una coneguda que li va parlar de l'associació. En el moment que va saber a què es dedicaven ja va sentir quelcom especial dins per la influència de la pel·lícula Patch Adams de Robin Williams. Per ella, la idea que algunes persones puguin causar una rialla o un consol a través d'un nas vermell és molt impactant. Ara, és ella qui arrenca somriures a aquells qui es creuen amb la Doctora Floreta, el seu personatge.

 

En què consisteixen les vostres accions?


Les nostres accions consisteixen a anar a 'passar visita'. Les meves companyes i jo, normalment, ens dediquem més a la gent adulta, que nosaltres en diem ‘nens grans’ perquè som menys els que ho fem. És una de les tasques que més valorem i que amb més il·lusió fem perquè creiem que és on hi ha més necessitat. La gent gran té menys distraccions per dir-ho d’alguna manera. Els nens petits tenen molta cosa, tenen màgia, ciberaula, reiki. No vull dir que els grans no tinguin també alguna cosa d’aquestes però sí que tenen menys. Anem a la planta que se'ns assigna, ens presentem a la supervisora i comença el 'pasacalles'. Normalment anem per parelles però sempre arriba el moment que ens trobem tots i fem el show. El mateix personal ens diu on podem entrar i on no. Sovint, allò que fem serveix més pels acompanyants i personal clínic que pel mateix pacient. Tant els familiars com els sanitaris, moltes vegades, suporten molta tensió i només veure'ns ja ens criden es fan fotos amb nosaltres, fem bromes. I és que ja només com anem vestides som tot un poema. 


 

D'on sorgeix el teu personatge?

Jo sóc la Doctora Floreta, que quan et veig el cor em peta. El dia que jo m’estrenava em van dir que em preparés una bata blanca i de sota anem vestides de pallasso. Cada un agafa el personatge que vol o amb el que s’hi sent millor perquè hem de trobar el nostre pallasso o la nostra pallassa. Allà al taller de costura de la Juani vaig preparar la bata i l’equipació. Vaig fer servir tot de reciclatge com una disfressa de la meva filla quan era petita. En el moment de preparar la bata no sabia què posar-hi i la Juani em va treure un tros de roba que hi havia moltes flors i aleshores vaig començar a retallar flors mentre pensava quin personatge podria agafar. Llavors vaig recordar que quan els meus pares van venir aquí a Rubí que el meu germà era petit que tenia entre dos o tres anys i jo encara no havia nascut, van muntar una bodega a la baixada de Sant Joan, on ara hi ha l’obertura de carrer que en diem carrer nou i carrer vell. Allà hi tenien dues cases, una pels avis i l’altra pels pares, i la bodega que es deia ‘La flor de Rubí’. Jo tenia quatre anys quan van deixar la bodega i algú que em coneixia del poble quan em preguntava que d’on era i jo els explicava que era filla de la bodega em deien ‘la nena de la flor de Rubí’ i retallant tantes flors vaig decidir que em diria ‘Floreta’.


 

Grup de Papallassos, a l'Hospital, entre elles, la Doctora Floreta
Grup de Papallassos, a l'Hospital, entre elles, la Doctora Floreta | Cedit Papallassos

 

 

Què és el més gratificant d’aquest voluntariat?

Hi ha moltes coses però una de les més importants és que, sempre demanem permís per entrar a una habitació, però potser entres i hi ha un ambient tens, que la persona que està ingressada, òbviament, no està bé d’ànim, però sempre notes que hi ha un abans i un després de quan hem entrat i hem sortit. Potser hem trobat aquella persona apagada i almenys l’acomiades amb una rialla i passen, dins les habitacions, moltes coses.

 

I el més dur?

Hi ha coses dures però els hi has de donar la volta. Una de les companyes amb les quals faig adults és sanitària i ajuda molt el fet que quan entra a l’habitació ella ja sap què està passant. Una vegada hi havia una persona que jo la vaig veure apagadeta però no sabia com estava, amb molta dificultat de poder parlar. Vam estar una estona amb ell i va acabar cantant, que gairebé no podia, era un senyor molt gran, amb una veu molt suau. La filla es va emocionar molt, li van saltar les llàgrimes i quan vam sortir d’allà la companya em va dir ‘avui ja hem cobrat’. Després em va explicar que aquest senyor s’estava morint, i que elles l’havien fet cantar. De vegades també ens ho trobem pels passadissos, dies enrere ens vam trobar una noia que ens deia ‘no em feu riure que em saltaran els punts’.


 

Ara acabeu d'arribar de Fuerteventura, què hi heu anat a fer?

S’ha fet el primer congrés de pallassos a escala nacional. Ho ha organitzat l’entitat Hospitram, que són d’allà mateix. Aquí s’han establert com dues bases del que és el pallasso hospitalari. D’una banda el que és professional i, de l’altra, el que és voluntari. D’aquest congrés jo vaig treure la importància de seguir formant-nos per continuar oferint un treball de qualitat. A més que tenim moltíssima normativa. Ara fa poc, l’hospital mateix ha fet una formació pels voluntaris en l'àmbit sanitari. Per sentit comú ja ho saps però hi ha molta normativa i va bé. De vegades anem a habitacions que estan aïllats, ens van ensenyar com ens havíem de rentar les mans de manera correcta.

 

Animaries a la gent a fer-se voluntari?


I tant. És una de les coses que cada vegada dic més i sobretot si trobo jovent. Jo animaria a la gent a què es fes voluntària, del que fos. Perquè és un plus. A nosaltres, econòmicament, ens costa diners al final, però té una compensació bestial, sempre que tinguis temps i puguis. Tot i que jo sempre he cregut en el ‘voler és poder’.