“Els fons voltor no existeixen, ja no estem als temps del pelotazo“. El bescantat congrés The District va cantar ahir el santoral de la gran propietat immobiliària del país. Els fons d’inversió Blackstone, Cerberus o Lone Star, són poc menys que motors de l’economia al país. L’especulació amb l’habitatge, en els precaris equilibris del discurs d’aquestes firmes internacionals, té una “clara funció social” que desatén l’administració.
Apuntar cap a la cosa pública a Catalunya quan es parla d’habitatge és fàcil. Les mateixes administracions han pintat una diana a les seves esquenes que permet que fins i tot els gallets més imprecisos els toquin de mort. El ridícul 1,6% del parc residencial del país que es destina a lloguer social és una de les vergonyes d’Europa, amb miralls propers com el francès (14%), el britànic (17,4%) o l’holandès (38%), on es valora la propietat pública en aquest àmbit. Hi ha qui argumenta, fins i tot, que mesures com el control de lloguers només pot funcionar en aquelles condicions, les d’una oferta sostinguda per part de l’administració. Com sigui, la negligència institucional en cap cas és un escut prou gran perquè els inversors i especuladors immobiliaris es defensin de les boles de pintura que la població els dirigeix.
L’economia productiva es veu escanyada per l’especulativa. En un context de reducció de marges empresarials per la crisi energètica i d’augments insuficients de les rendes del treball, el lloguer manté la seva tendència alcista. Un recent estudi d’Idealista situa l’alça del preu de l’arrendament en un 25,6% en el darrer any. Només a l’abril, els lloguers van pujar un 1,5%, un salt mensual que no es recordava des del 2020.
Atribuir això a les dèries d’un mercat volàtil marcat per condicions incertes, si bé pot sonar convincent a priori, va també contra el principi de realitat. Només cal recordar un dels darrers conflictes de Blackstone: una rebel·lió de llogaters al madrileny barri de Soto de los Henares per pujades del lloguer del 60%, en alguns casos de centenars d’euros, en qüestió d’un parell de setmanes. En un recent paper, el sociòleg i investigador de la UNED Javier Gil Garcia concloïa que “la pujada dels preus del lloguer està lluny de poder reduir-se a una qüestió d’oferta i demanda o a una manca d’habitatge per a la població”. De fet, el mateix estudi serveix de resposta a les ambicioses proclames que han sortit de The District: efectivament, el mercat immobiliari està molt regulat, però les normes afavoreixen els mateixos fons voltor que diuen no existir. Una funció social innegable.
Coincidint amb dos exercicis de pressions ascendents al mercat, més de tres quartes parts de les empreses catalanes van registrar l’any 2021 caigudes de beneficis o fins i tot pèrdues, segons dades del Govern. Un recent informe de la patronal Pimec confirma que prop de la meitat de les petites i mitjanes empreses del país no han pogut traslladar a preus l’encariment de les matèries primeres i el procés productiu, tot un batzac per a la rendibilitat que percep l’empresariat del territori. En aquest context, les mitjanes dels preus dels locals comercials a Barcelona es poden disparar en alguns districtes fins als 27 euros per metre quadrat, uns muntants que ja han expulsat una munió de negocis històrics –i rendibles– de la ciutat.
Quant a les rendes del treball, Infojobs i Fotocasa van col·laborar per aclarir que els ciutadans catalans destinen un més de la meitat del seu salari al lloguer. La xifra és esbojarrada, atès que el llindar d’estabilitat recomanat per qualsevol expert en finances familiars rondaria el terç de la renda. Els poc més de 24.000 euros bruts anuals que van percebre de mitjana els catalans el 2021 entren en conflicte sagnant amb el lloguer de més de 830 euros mensuals que es pateix a la demarcació de Barcelona –una estadística, com moltes altres, que porta a engany; si no, preguntin als seus veïns si algun paga un nou lloguer inferior als 900 euros–.
Ja és prou insidiós que l’hibris extractiva dels rendistes immobiliaris, especialment de leviatans de la propietat com Blackstone o Lone Star, hagi esdevingut una àncora per a l’economia productiva a Catalunya. En un món de recuperació de la sobirania productiva i de renaixement de la política industrial, no es pot permetre que empreses amb facturacions superiors al PIB de molts estats esclafin els creadors de riquesa del país. Pitjor encara és que ho refreguin a la cara d’una ciutadania que, segons les imatges que va deixar The District, els rebutja de ple.
