En la darrera dècada, el sistema de pensions ha estat objecte de diverses modificacions davant dels greus desequilibris que afronta, i que previsiblement s’agreujaran pel canvi en la composició demogràfica. La implementació i posterior derogació de l’índex de revalorització de les pensions i del factor de sostenibilitat va suposar un retorn a la casella de sortida en l’àmbit de la reforma necessària del sistema per resoldre els greus desequilibris. La proposta coneguda aquesta setmana ha estat negociada entre els socis de Govern i teòricament acordada amb Brussel·les.
En primer lloc, la proposta de reforma busca modificar el període de còmput de la pensió, que actualment es calcula amb els darrers 25 anys cotitzats. La proposta és permetre seguir amb el sistema vigent o bé escollir-ne un altre on seran els darrers 29 anys cotitzats, dels quals se’n podran excloure els dos de pitjor cotització. Per tant, en termes reals ens trobem amb un còmput de 25 anys o de 27, una vegada exclosos els dos pitjors. La Seguretat Social duria a terme els càlculs per tal d’aplicar el sistema més favorable a cada individu. L’objectiu és reduir l’impacte de carreres laborals irregulars i asimètriques amb penalitzacions en els darrers anys. Per definició, aquest factor només pot contribuir a augmentar la despesa del sistema, ja que un cotitzant només es canviarà al nou mecanisme de còmput sempre i quan aquest li sigui més favorable respecte la situació actual.
En segon lloc, la proposta també persegueix augmentar els ingressos del sistema davant dels forts desequilibris presents i futurs. L’augment de la base màxima de cotització, que pel 2023 es situa en els 4.495 euros mensuals, es produiria de manera progressiva a un ritme de 1,2 punts, mentre que les pensions màximes ho farien al ritme de 0,0115. Això provocaria un creixement acumulat del 38% en la base màxima de cotització, però només del 3,15% en la pensió màxima, amb una reducció molt important del component contributiu del sistema de pensions, ja que aquesta quasi congelació provocaria que la ràtio entre la pensió màxima de cotització i la base màxima de cotització caigués del 80% al 60%. Addicionalment, s’introdueix una modificació al mal anomenat Mecanisme d’Equitat Intergeneracional (MEI) actualment vigent, que imposa un sobrecàrrec del 0,6% de les cotitzacions socials, que augmentarà fins l’1,2% el 2029, a un ritme d’una dècima anual per tal de dotar de més ingressos un sistema que estarà sotmès a fortes tensions futures.
Un dels altres elements és l’anomenada “quota de solidaritat” per una part del salari que actualment no cotitza per l’existència de tipus i bases màximes de cotització. Es començaria amb un 1% a partir de 2025, que anirà augmentant un quart de punt cada any fins arribar al 6% l’any 2045. Això només aplicaria pels treballadors que superin un determinat llindar salarial, al voltant dels 54.000 euros anuals. No es pot confiar la sostenibilitat del sistema en un determinat grup de renda concret, ja que la sostenibilitat només es pot aconseguir amb mesures generals i d’abast ampli. Algunes estimacions indiquen que la suma de les rendes salarials que excedeixen aquest llindar de 54.000 euros ascendirien al voltant dels 30.300 milions. Fins i tot aplicant un sobrecàrrec de tipus elevats encara estaríem molt lluny d’aconseguir la sostenibilitat del sistema.
La previsió és que l’impacte de la reforma sigui insuficient per tal de corregir la diferència entre ingressos i despeses del sistema de pensions al llarg de les properes dècades i la realitat demogràfica acabi imposant noves reformes futures. No és possible ignorar la restricció pressupostària de manera indefinida. La implementació de les polítiques públiques hauria de poder compatibilitzar les modificacions enfocades a corregir les disfuncions estructurals detectades amb el fet de tenir una vocació d’estabilitat que eviti canvis dràstics en intervals de temps reduïts, i més quan es tracta de polítiques que es vol que tinguin una durada de llarg abast, en el cas de les pensions, dècades.
