La crisi del Silicon Valley Bank, als Estats Units, i la de Credit Suisse, a Europa, ha tornat a obrir un debat -com passa amb la majoria dels debats- que sovint i de manera recurrent només s’ha tancat amb retòrica i mesures realment molt poc efectives. Les imprudències que han portat aquestes dues entitats -de característiques ben diferents- a la intervenció dels governs han insinuat un moment de pànic que només l’acció decidida de les administracions ha salvat aquesta vegada. Els efectes de la fallida de Lehman Brothers encara cuegen en la memòria del sistema financer internacional.
A diferència del que hipotèticament hauria passat si en lloc de Joe Biden el president dels Estats Units haguera estat Donald Trump, el sector bancari dels Estats Units ha superat aquesta darrera prova amb una efectivitat constatable. Almenys, per ara. Biden es va afanyar a proclamar que els directius responsables de la fallida del Silicon Valley seran tractats amb “la màxima duresa” -una circumstància que, per cert, no es va donar a Espanya quan es va ensorrar el sistema de caixes d’estalvi-, que l’administració no podrà salvar els inversors de l’entitat, però sí els impositors, a través de la Corporació Federal d’Assegurança de Dipòsits, i que el seu govern revisarà i endurirà la regulació en què s’emmarca el sector.
Per a la cultura dels Estats Units les decisions que ha pres el president Biden poden ser considerades una intromissió excessiva. Però és aquesta intromissió la que pot salvar del pànic, no només el sistema bancari nord-americà, sinó també l’internacional. I encara més en un moment en què, com a conseqüència de tots els factors socials, polítics i econòmics que s’han anat encadenant des de l’esclat de la covid i arran de la guerra d’Ucraïna, els observadors porten mesos anunciant una crisi “devastadora”.
Per constatar l’encert de les declaracions i les decisions del president dels Estats Units, només cal fer una ullada a la reacció dels inversors internacionals. Els vaivens que s’han encadenat arran de la fallida de Credit Suisse il·lustren la volubilitat -la lleugeresa- d’aquests agents. Quan es va saber la situació de l’entitat els seus valors es van desplomar, però van remuntar ràpidament l’endemà amb la decisió d’intervenció del govern suís. Si encara algú espera una certa prudència entre els inversors -ni que siga per evitar mals molt més acusats-, s’equivoca.
La fallida de Credit Suisse no és competència dels responsables de la regulació bancària a la Unió Europea. Encara que això no els n’estalvie els efectes perversos. Les prevencions del Banc Central Europeu per ara han estat prudents i efectives. Això és una benedicció per al sistema espanyol, en mans d’uns governants absolutament irresponsables, que no han previngut els grans errors del sector bancari -sobretot, en mans públiques-, que no han sabut castigar els excessos dels seus directius, com ha anunciat ara el president Biden, i que han condemnat la societat a eixugar amb els seus impostos unes pèrdues milionàries. La regulació de les autoritats polítiques i monetàries espanyoles, sense el filtre europeu, s’ha demostrat històricament arbitrària i clientelar. Un autèntic despropòsit.
2 
