El president Pere Aragonès ha sumat els vuit diputats d’En Comú Podem als trenta-tres d’Esquerra Republicana per aprovar els pressuposts del 2023. Ja en té quaranta-un. Encara li’n falten vint-i-set. Li cal, per tant i com és obvi, el suport del PSC o el de Junts per aconseguir superar el tràmit parlamentari. A partir d’aquest moment i si Aragonès vol concretar uns comptes públics en un temps mínimament solvent, haurà d’accelerar les converses amb aquests dos partits. Tots dos es queixen de falta de transparència i excessiva lentitud per part del govern. Hi ha caramboles desiguals, consistents a demanar abstencions, però ara com ara no tenen gaire sentit. Els republicans afirmen una vegada i una altra que el seu “aliat natural” és el partit que lidera Laura Borràs. Però aquest “aliat natural” encara es llepa els traus i s’aplana els bonys que li va suposar l’eixida, encara coent, del govern.
D’entrada, doncs, tot sembla que es podria encarrilar en poques setmanes. Posar-hi una mica d’atenció, però, equival a entrar amb més detall a l’acord que han subscrit republicans i comuns. Els dos partits han pactat uns “ajusts” en l’impost de patrimoni, augmentar el d’habitatges buits i crear-ne un de nou per a grans vaixells. Esquerra i Els Comuns han arribat també un acord per a que l’elèctrica pública siga també comercialitzadora, una decisió que esmussa el sector i també Junts. L’exemple fallit de la comercialitzadora pública de l’ajuntament de Barcelona no convida precisament a l’optimisme sostenible. Aquests punts dificulten enormement el pacte amb Junts. El partit de Laura Borràs i Jordi Turull ha mamprès darrerament i ostensiblement un aclariment ideològic que el duu cap al centre-dreta en ideologia crua i dura política.
Els altres punts de l’acord d’Esquerra amb Els Comuns són fàcilment assumibles tant per a Junts com per al PSC. Incrementar la dotació en atenció primària, dedicar una partida encara més important que la que va anunciar en primera instància Pere Aragonès a un pla de “xoc social”, allargar la rebaixa del preu del transport públic i ampliar la T-Jove són punts que poden assumir sense escruiximents tant els junters com els socialistes.
Però, més enllà d’aquests -importants- detalls, és del tot obvi que ni el partit d’Ada Colau se sent a gust amb el de Laura Borràs ni el de Borràs amb el de Colau. Els Comuns s’han cansat de repetir una i cent vegades que Junts és una formació “neoconvergent” o “tardoconvergent”. Per l’altre costat, i per exemple, Xavier Trias ja ha anunciat que, si no guanya les eleccions municipals a Barcelona, prestarà suport al candidat vencedor… sempre que no es tracte d’Ada Colau. No cal ser excessivament espavilat per arribar a la conclusió que l’acord a tres entre Esquerra, els Comuns i Junts és molt improbable.
La prudència exigeix esperar al final de les negociacions per analitzar-ne el resultat final. Però les conseqüències d’un acord hipotètic entre republicans, comuns i socialistes distaran molt del que voldrien, per exemple, Foment i la Pimec, que han demanat al president de la Generalitat que no prorrogue els pressuposts actuals.
