Les turbulències macroeconòmiques estan posant contra les cordes al teixit empresarial d’arreu d’Europa. Les companyies van sortir debilitades del confinament patit durant la pandèmia, i tot just quan començaven a aixecar cap, el greu augment de costos energètics i de matèries primeres ha tornat a encendre les alarmes de crisi. De fet, existeix ja una discussió acadèmica sobre si el context actual correspon formalment a la definició de recessió. Independentment de quin terme utilitzem per batejar les complexitats econòmiques que vivim, resulta evident que els pròxims mesos seguirem patint esculls econòmics que exigiran un esforç col·lectiu.
El concepte clau que es comença a debatre és el de resiliència empresarial: com podem fer que les empreses siguin més sòlides, més immunes a turbulències exògenes? A què es deu que alguns països tinguin majors taxes de mortalitat corporativa en un escenari de recessió? Les respostes a aquestes preguntes són molt rellevants per saber com ens podem preparar col·lectivament per disminuir la letalitat empresarial mentre perdurin les adversitats macroeconòmiques.
La literatura acadèmica ha conclòs en diverses ocasions que hi ha una correlació entre aquelles regions amb major dimensió mitjana de les empreses i una menor mortalitat corporativa en escenaris adversos. Dit d’una altra manera, les organitzacions més grans tendeixen a ser més resilients – un concepte força evident: és més probable que una factura impagada ensorri un petit autònom o microempresa que no pas una gran corporació, de la mateixa manera que aquella companyia que opera tres divisions de negoci diferents podrà aguantar millor un col·lapse en les vendes d’una de les divisions que no pas si es dediqués exclusivament a aquell sector. Una altra de les conclusions de gran consens és que les companyies internacionalitzades són més resilients que les que operen exclusivament al mercat nacional, atès que el risc que diversos mercats geogràfics col·lapsin al mateix nivell de forma simultània és baix.
Aleshores, el teixit empresarial català està format per empreses de dimensió raonablement gran i amb una internacionalització madura? Lamentablement no. El 89% d’empreses catalanes tenen menys de 9 treballadors, mentre que tan sols l’1,4% tenen més de 50 treballadors i el 0,5% en tenen més de 200. Tan sols 45 societats tenen una facturació superior als 1.000 milions d’euros. En contraposició, les empreses de més de 10 treballadors suposen el 16% del total a Alemanya, deu vegades més que a Catalunya.
De forma més preocupant, després de la pandèmia s’ha reduït un -7,5% anual la proporció relativa d’empreses d’entre 10 i 50 treballadors a Catalunya, i un -7,7% anual la proporció relativa d’organitzacions amb una plantilla d’entre 50 i 200. De nou, la tendència a Alemanya és la inversa: els darrers anys ha augmentat un 2% la proporció d’empreses mitjanes i grans sobre el total del seu teixit productiu.
Per què les pimes catalanes no creixen? És una qüestió complexa, però podem intuir fàcilment algunes causes. En primer lloc, hi ha una discontinuïtat entre les empreses que tenen 49 assalariats i les que en tenen 50, a causa del fet que travessar aquesta línia implica la creació d’un comitè d’empresa i altres obligacions de compliance. De manera similar, veiem una discontinuïtat en societats que creuen el llindar dels 6 milions d’euros anuals de facturació, a causa d’elements com el pas a règim de liquidació mensual d’IVA, canvis en el pagament fraccionat de l’Impost de Societats o l’obligació de designar un auditor de comptes. Per altra banda, quan les patronals i cambres han preguntat a l’empresariat català quins obstacles trobava per fer créixer les seves empreses, han reaparegut fantasmes molt veterans com la impossibilitat d’obtenir permisos urbanístics per a augmentar la capacitat productiva, la manca de talent que encaixi amb les qualificacions que necessita l’empresa o restriccions en el finançament per a projectes d’ampliació, agreujades per la baixa profusió d’alternatives de finançament no bancari que tenim a casa nostra en comparació amb altres regions europees.
En definitiva, resoldre els impediments perquè les empreses catalanes creixin i es consolidin és una tasca fonamental si es vol reduir la mortalitat societària al llarg dels pròxims mesos. Alguns elements interessants per avançar en aquesta direcció podrien ser l’eliminació d’esculls regulatoris que generen discontinuïtats en la dimensió empresarial, el foment d’alternatives no bancàries per al finançament i l’impuls d’operacions corporatives de fusió i adquisició mitjançant un règim fiscal més favorable.
