Tot Economia
La tragèdia del país sense burgesos

El sociòleg californià Erik Olin Wright, una de les eminències globals en l’estudi de la formació dels blocs socials, va acabar de tancar el debat sobre la classe social. Les classes, deia -en contra de les versions més obtuses de l’economia política- no venen donades; es fan. Quan un grup d’individus amb condicions materials homologables s’uneixen, pensen, combaten i reivindiquen els seus interessos, llavors es pot parlar d’una classe, d’un potencial bloc històric. La definició del professor de Wisconsin-Madison deixa qualsevol que observi des d’aquest país l’organització econòmica amb una certesa pesant, tràgica: a Catalunya no hi ha burgesia. L’empresariat català, identificat gairebé amb l’ànima industrial del país, no està constituït com a tal. Hi ha empreses, sí. També associacions d’empresaris. Però més enllà de la participació -més o menys maldestra- en els debats conjunturals i superflus de cada cicle de notícies, ningú pensa, parla ni escriu en català en defensa del capital organitzat.

No llegeixin aquestes línies ni molt menys com una reivindicació. No cal portar a la bossa una còpia de Camí a Servitud per veure que la producció intel·lectual de l’empresariat català és nul·la, que no hi ha bàndol empresarial en la lluita pel sentit comú. Evidentment, el discurs de l’ortodòxia econòmica té una presència substancial -desmesurada- al fòrum públic del país. Però és una ortodòxia d’escoles de negoci, no pas de fàbriques, comerços ni garatges amb ordinadors. Es tracta de línies, acadèmiques en excés, centrades en allò que Dardot i Laval anomenaven “la nova raó del món”: la raó de les finances, de l’autoemprenedoria i del lideratge corporatiu. És una autèntica desgràcia per a qualsevol economia desenvolupada que s’estimi a si mateixa que l’únic pensament remotament proper al fet empresarial estigui més a prop de l’absurd necropoder austríac que d’una proposta material amb recorregut. En un moment de renaixement de la política industrial, en què el mercat demana més “produir” que no pas “fer”, no ens podem permetre una renúncia d’aquesta magnitud.

No deixa de ser curiós -i en el mateix sentit, no llegeixin això com a denúncia- que la política industrial estigui més ben situada entre els talking points dels grups heterodoxos i de les organitzacions que articulen el món del treball. La reivindicació d’un Pla Nacional per a la Indústria -des del punt de vista de l’augment dels salaris nacionals i l’elevada capacitat d’articulació sindical dels treballadors del secundari- apareix més en els documents conjunts dels principals sindicats del país que no pas en les proclames de patronals i altres fàbriques d’idees que haurien d’aspirar a definir el llarg termini de l’economia catalana. En altres moments històrics, i altres latituds, seria impensable que les confederals sindicals tinguin un projecte de país mentre el capital debat de pressupostos, aeroports i impostos de patrimoni.

Tot plegat, a més, acompanyat d’un cert regust de fi de la història que no contribueix a l’establiment d’un discurs propi, autònom, de la classe empresarial catalana. L’estratègia de les agrupacions empresarials ha esdevingut, així, poc més que relacions públiques. Una sort de màrqueting electoral que cerca l’aprovació demogràfica per sobre de convertir en centrals els interessos comuns dels seus membres. Una anècdota política d’entreguerres explica que, quan el ministre francès d’exteriors Pierre Laval va reclamar a Stalin que s’apropés als catòlics russos per millorar la seva relació amb Pius XI, el secretari general del PCUS va respondre “i quantes divisions té el Papa?”. Segurament, cap empresari s’ha preguntat en les darreres dècades a Catalunya quantes línies de producció, factories o camions té el públic general; i per què importa més la imatge projectada que les aspiracions com a bloc històric.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa