Un informe de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) alerta sobre el preocupant estat de la sanitat pública a Europa, amb un infrafinançament i amb manca de desenes de milers de metges i infermers, i això enmig dels riscos de la covid procedent de la Xina i les noves variants supercontagioses.
Catalunya no està exempta d’aquesta problemàtica. El sistema sanitari català pateix un dèficit de recursos crònic que amenaça l’estabilitat i la qualitat. Així es desprèn de l’informe dels Indicadors de Progrés i Benestar (IPB) que elabora trimestralment la Cambra de Barcelona i que aborda diferents aspectes que influeixen en el benestar de la ciutadania, com és el cas dels recursos i la qualitat del sistema sanitari.
La despesa en sanitat per habitant tendeix a ser més elevada als països amb un PIB per càpita més alt. Tanmateix, a Catalunya li pertocaria un major nivell de despesa en sanitat (pública i privada) segons el seu nivell de PIB per càpita. Concretament hauria de ser de 2.978 euros, un 31,6% més de la que efectivament es realitza (2.263 euros). Per tant, Catalunya presenta un dèficit anual de despesa sanitària pública i privada per habitant de 715 euros (en termes comparatius amb Europa), que es tradueix amb un dèficit anual de 5.450 milions d’euros (el 2,2% del PIB català l’any 2019).
Bona part del dèficit en despesa sanitària total s’explica per l’actual sistema de finançament autonòmic, que essencialment redistribueix els recursos en funció de la població ajustada (tenint en compte l’estructura demogràfica desigual entre comunitats autònomes). Aquest criteri de distribució genera un anivellament per càpita entre les diferents regions de la despesa sanitària pública (no inclou la privada). És per això que la despesa per càpita en sanitat pública a Catalunya (1.524 euros el 2019) és pràcticament idèntica a la mitjana estatal (1.492 euros), malgrat que el PIB per càpita a Catalunya és un 18,1% superior i que el nivell de preus és un 8,5% més elevat al del conjunt de l’estat.
¿És el sistema de finançament actual just i equitatiu? Des del punt de vista de la prestació d’un servei universal pot ser-ho, però no actua com incentivador d’un sistema innovador i eficient, que inverteix en tecnologia, recerca mèdica, equipaments i talent. Catalunya concentra els hospitals amb major investigació i ofereix tractaments pioners, dels quals es beneficien també els ciutadans d’altres regions espanyoles. Segons l’Índex d’Excel·lència Hospitalària, IEH 2021, dos dels cinc centres hospitalaris amb millor puntuació d’Espanya estan a Catalunya. El criteri de finançar per igual a tots els sistemes regionals de salut descincentiva que puguin haver centres capdavanters i professionals retribuïts d’acord amb el seu coneixement i experiència. Una proposta de finançament alternativa seria distribuir equitativament (per població) el 70% de la despesa en sanitat pública i el restant30% fer-ho en funció de l’excel·lència dels centres sanitaris de la comunitat autònoma (mesurat en qualitat assistencial, satisfacció del pacient, capacitat innovadora i eficiència de recursos), incentivant una certa competència (no de mercat) per captar finançament.
A més, el sistema sanitari català té un dèficit estructural de metges i metgesses de família i pediatres, així com de professionals d’infermeria. A Catalunya, el nombre de metges de família i pediatres és de 7,5 per 10.000 hab. el 2021, enfront a 11,5 de mitjana a la UE-5 (FR, AL, IT, BEL i PB) el 2020. Aquest mateix fenomen es produeix en el cas dels professionals d’infermeria, amb 71,7 per 10.000 hab. a Catalunya enfront als 128,5 de mitjana a la UE-5. En un context de manca de professionals sanitaris a tot Europea, Catalunya hauria de ser capaç de retenir el talent oferint millors condicions econòmiques i laborals, especialment en aquelles especialitats menys demandades com és medicina de família i pediatria.
Algunes de les conseqüències del dèficit de despesa sanitària i la manca de professionals en àrees troncals del sistema de salut pública són: augment de les llistes d’espera, estrès laboral del personal sanitari, emigració dels professionals cap a països amb unes condicions laborals més favorables, pèrdua de confiança del pacient, etc.
El sistema de salut a Catalunya està compensant el dèficit de recursos econòmics amb el sacrifici dels professionals o amb la manca de noves inversions i renovació d’equipaments. La pandèmia ha estat un repte majúscul que s’ha superat amb nota per la implicació dels seus professionals però ara cal donar una solució estable i sostenible perquè el repte de l’envelliment i la jubilació de professionals de la generació del baby boom posarà contra les cordes el sistema sanitari. Evitem caure en el parany de pensar en la salut (sistema sanitari) només quan ens hi falta, i cuidem-la des de ja.
1 
