Les tensions que pateixen les cadenes de subministrament globals han col·locat de nou al debat públic una qüestió que n’havia estat totalment absent durant la darrera dècada: el grau d’autosuficiència d’Europa en la fabricació de components i sistemes tecnològics. El panorama és desolador: després de l’estrepitosa caiguda de Nokia, el darrer gran bastió de l’electrònica de consum europea, el nostre continent no ha ostentat el lideratge de cap altra categoria tecnològica. L’índex bursàtil europeu Staxx 500 technology està encapçalat pel gegant de software empresarial SAP, amb uns ingressos d’uns 23.000 milions de dòlars el darrer exercici i un resultat net negatiu de 3.600 milions de pèrdues. Per posar-ho en context, l’índex bursàtil Nasdaq Computer està encapçalat per Apple, amb uns ingressos de 394.000 milions (17 vegades superiors als de SAP) i un resultat net d’uns 100.000 milions de dòlars positius. Si mirem cap a l’est, a l’índex bursàtil MSCI China Tech 100 hi trobem Alibaba, Tencent, Baidu i Xiaomi, companyies d’una dimensió molt superior en comparació amb les seves contraparts europees.
Mentre que Estats Units és el bressol del líder de microxips Intel, el seu etern competidor AMD i altres líders tecnològics com Texas Instruments, més enfocats a l’electrònica especialitzada, a Àsia hi trobem gegants com la taiwanesa TSMC. Aquest darrer conglomerat ja ha superat la barrera dels tres nanòmetres de miniaturització. A Europa, el líder en fabricació de semiconductors és Infineon, que es mou actualment entorn dels 40 nanòmetres, un nivell de miniaturització que la taiwanesa TSMC va assolir l’any 2008. Les propostes legislatives de la Comissió Europea per revertir aquesta situació han estat rebudes amb fredor per part de la indústria de semiconductors europea, que considera que està massa lluny de les fites que es plantegen a l’esfera política.
La incompareixença europea al terreny de joc del lideratge tecnològic no només implica deixar de tenir una important font d’ingressos i llocs de treball de molt elevada qualificació. El principal problema és que pràcticament totes les indústries s’han convertit en dependents de proveïdors tecnològics d’alt nivell: s’ha parlat abastament de com la fabricació d’automòbils necessita xips per cadascun dels sistemes del cotxe, des del comptaquilòmetres digital fins a la centraleta que controla la frenada. Fins i tot les indústries manufactureres més mundanes estan farcides de sistemes de microelectrònica que monitoren els processos productius. Qüestions tan crítiques com el control dels nostres sistemes bancaris o l’expedició de passaports estan implementats per proveïdors de programari americans com IBM i Oracle.
Resulta molt complicat liderar en qualsevol sector econòmic amb projecció de futur quan es va a remolc d’altres continents per obtenir elements tecnològics bàsics. Veiem com la falta de semiconductors i la lentitud en el desenvolupament de l’electrificació ha fet perdre una quarta part de les vendes de fabricants de cotxes europeus en tan sols tres anys. En contraposició, el 5% dels cotxes elèctrics venuts enguany a Europa han estat fabricats a Xina, una xifra que els analistes consideren que serà d’entre el 10% i el 15% l’any 2025. És inevitable pensar que una de les causes d’aquest ràpid deteriorament del lideratge tecnològic europeu és, de nou, la manca d’agilitat i els elevats costos que ocasiona la dependència de productes, sistemes i processos d’altres continents. En altres paraules, sempre arribarà abans al mercat i amb un preu més atractiu el cotxe, el telèfon, el sistema industrial fabricat a Xina o Estats Units que l’Europeu, per la senzilla raó que els terminis i els costos derivats de la importació dels components bàsics que el composen fan que no sigui competitiu.
Es fa difícil imaginar que Europa pugui ostentar una posició de lideratge tecnològic a curt o a mig termini. Reduint les pretensions, potser seria suficient corregir l’actual posició d’incompareixença tecnològica. Els perills de seguir amb el procés de degradació tecnològica d’Europa són inassumibles: des del col·lapse de sectors industrials molt rellevants pel PIB fins a la incapacitat de competir en velocitat d’innovació i estructura de costos amb l’est i l’oest. Després de perdre el tren de l’electrònica de consum amb la caiguda de Nokia i d’abandonar la cursa per la miniaturització dels semiconductors, és més necessari que mai crear un clima regulatori i de transferència de coneixement on resulti atractiu cultivar noves iniciatives privades de desenvolupament tecnològic d’alt nivell.
