La crisi energètica que estem vivint està tenint efectes desiguals sobre la població. Les persones amb menor renda i els joves poden ser, una vegada més, els grans perdedors. La conseqüència serà un increment dels nivells de desigualtat que ja existeixen entre grups de renda i entre grups d’edat.
Cal recordar que la inflació actua com si fos un impost regressiu. És a dir, afecta en major mesura als grups de població de menor renda. Segons estimacions del Banc Central Europeu, el diferencial d’inflació suportada pel quintil de renda més baix i pel quintil de renda més alt (per tant, entre els dos grups extrems de renda) s’ha elevat a dos punts percentuals al setembre, més del doble del que era el gener de 2022. Aquesta bretxa es deu al major pes que representa la despesa en energia i alimentació en la cistella de la compra de les famílies amb menys ingressos. A més, aquestes famílies no tenen un coixí estalviat que els hi permeti compensar la pèrdua de poder adquisitiu i continuar consumint, i tindran dificultats per assumir la pujada de les hipoteques. Segons càlculs del Banc d’Espanya, el percentatge que representa la quota de la hipoteca sobre la renda en el 20% de les llars amb menors ingressos arribarà al 35% amb les pujades de tipus d’interès previstes actualment, mentre que se situarà per sota del 5% per al 20% de llars amb més renda.
El segon grup de població possiblement més afectat per la crisi energètica actual seran els joves. La pujada dels tipus d’interès dificultarà l’accés a la compra d’habitatge dels nous propietaris, afectant especialment als joves, que són els que tenen més necessitat d’accedir a un habitatge per primer cop. Si per al conjunt de la població la pujada de l’euríbor farà que la quota hipotecària superi el 30% de la renda familiar, en el cas dels joves, amb uns ingressos molt més baixos que la mitjana, aquest esforç hipotecari pujarà fins a xifres que faran molt difícil l’accés a la compra d’un habitatge.
A les dificultats de compra se suma l’increment del preu dels lloguers, que també afectarà en major mesura a la població més jove. La intensa pujada de l’esforç per accedir a la compra d’habitatge,desviarà molta demanda d’habitatge cap al lloguer. A més, no es preveu que augmenti l’oferta de lloguer a conseqüència del retorn dels habitatges d’ús turístic i de la pèrdua d’atractiu per als inversors a causa de l’increment dels tipus d’interès i a la incertesa reguladora. Com a resultat d’un increment previst de la demanda i una reducció de l’oferta, els preus del lloguer continuaran a l’alça els pròxims mesos, i més en un context inflacionista d’actualització de les rendes. El lloguer mitjà a Catalunya representa el 50% del salari mitjà d’un jove, el que els hi obliga a compartir pis fins a una edat molt avançada. Conclusió: a molts joves els hi està costant més trobar un pis per viure que trobar una feina.
Com vam exposar en el darrer estudi dels Indicadors de Progrés i Benestar (IPB) que publiquem trimestralment a la Cambra de Comerç de Barcelona, l’augment de la bretxa salarial entre els joves i la resta de la població ocupada es va ampliar a conseqüència de la crisi de 2008 i s’ha quedat en bona part com a estructural, cosa que no ha succeït en altres països europeus. El salari mitjà del conjunt d’assalariats era un 9,4% superior al dels joves de 25-34 anys abans de la crisi immobiliària (2004) i va arribar al 26% el 2013, reduint-se només parcialment durant la fase de recuperació al 21,3% el 2020. En canvi, a països com Alemanya, França, Itàlia, Països Baixos i Bèlgica, també es va ampliar aquesta diferència salarial els anys posteriors a la crisi del 2008, però el fenomen va ser transitori, ja que l’any 2018 la bretxa salarial dels joves se situava en nivells inferiors als previs de la bombolla immobiliària.
Els joves no s’han beneficiat igual que la resta de la població de les pujades de salaris els darrers anys, però estan patint amb més intensitat les dificultats d’accés a l’habitatge, fet que retarda la seva emancipació i impacte negativament en la natalitat. Una societat avançada i que lluita pel progrés col·lectiu no pot deixar enrere als joves. La necessitat de més habitatge social de lloguer és urgent, però continuem sense donar-li prioritat. A Catalunya, dels 640 milions d’euros del fons Next Generation destinats a habitatge a Catalunya en el període 2021-2023, només 160 milions es destinaran a ampliar el parc públic de lloguer assequible, mentre que 480 milions aniran a la rehabilitació d’habitatges. Avui, a Espanya només un 2,5% del parc d’habitatges és habitatge social (el percentatge a Catalunya és similar). A la UE-18 la mitjana és del 9,3% i als països més avançats com Països Baixos, Àustria, Dinamarca, Suècia i el Regne Unit, aquest percentatge se situa en mitjana al voltant del 20%. No hem estat capaços de donar resposta a aquesta necessitat, però ara tenim l’oportunitat de corregir-ho amb l’ajuda dels Fons europeus de Recuperació i Resiliència. Busquem solucions per no tornar a deixar enrere els joves. El nostre futur depèn d’ells.
