Aquesta setmana passada la vicepresidenta primera i ministra d’Afers Econòmics, Nadia Calviño, ha presentat els pressuposts corresponents a l’any vinent que el seu govern portarà ara a aprovació parlamentària. Com sol passar en aquesta mena de boatos, Calviño ha disparat amb pólvora de plata i ha assegurat que aquests comptes són d’allò més “expansius” i totalment “socials”. Expansius, ausades. Socials, com tots els anteriors i una mica menys perquè, per imperatius de l’imperi rus, es desboca la despesa destinada a Defensa.
Darrere les grans paraules hi ha els grans dubtes. Una sèrie de punts foscs que només el temps aclarirà perquè la grandiloqüència del govern de l’Estat els ha mantinguts a l’ombra. El primer es refereix precisament a l’expressió “expansius”. Els pressuposts creixen, en efecte, el 2’1 per cent. Tant com ho farà, segons l’equip de Pedro Sánchez, l’economia espanyola. Una dada en contradicció flagrant amb la que ha avançat, per exemple i un entre tants, el mateix Banc d’Espanya, que ha revisat el creixement de l’economia màtria en el l’1’4 per cent. El BBVA tira més baix i aviat sabrem què en diu el Fons Monetari, que ja ha avançat notes magres en contractació el darrer trimestre d’enguany i el primer del vinent. Òbviament, si l’economia espanyola es refreda, com fan pensar també les decisions del Banc Central Europeu, la despesa de l’Estat augmentarà més que els ingressos. En diuen dèficit, els que en saben.
El segon punt fosc és publicitari. Propagandístic, en argot convencional. Afirma la ministra Calviño que la despesa en educació i sanitat -és a dir, en fronts clarament “socials”- arribarà l’any que ve a una xifra que dobla les assignacions que hi va dedicar el darrere govern de Mariano Rajoy. La dada faria pensar si no fora perquè parlen de magres partides, en uns serveis que l’Estat ha traspassat a les dites comunitats autònomes, que són les que carreguen amb la part més grossa.
El tercer afecta als imposts. Les reduccions corresponents a l’IRPF i que afecta les rendes inferiors són un gest de cara al corral, poc substanciosos i difícils de concretar en contribuents que ja no declaren. Els augments que afecten les rendes dels capitals perjudiquen les economies mitjanes, considerades “riques” per l’esquerra aparent o universitària. L’augment de l’impost de societats a les grans empreses és simbòlic i només pot tenir en aquest nostre món globalitzat efectes contraproduents. Ja ho corregiran, però, gràcies al BOE, amb noves concessions i pujades de tarifes. De manera que qui acabe pagant la festa siguen els consumidors.
El penúltim punt, per no allargar-ho més, perjudica Catalunya. Això ni és notícia ni paga la pena constatar-ho, perquè no té remei, però almenys que en quede constància. Les inversions de l’Estat en infraestructures en aquesta “región rebelde” sumen el 17’2 per cent del total. Però resulta que, segons la burlada disposició tercera de l’Estatut vigent com a llei orgànica, hauria de correspondre a Catalunya el 18’9 per cent d’inversions que és exactament el seu pes en el PIB estatal. Afirma la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, que sí que compleixen la llei perquè hi manquen sumar 200 milions més addicionals a compte del compliment d’una sentència del Suprem del 2017. Més trampes amb boletes, a la Rambla. Si algú et deu diners no pot al·legar quan te’ls torna que te’ls descompta de pagaments actuals. Per acabar d’arredonir la farsa, només cal recordar que l’execució de les inversions de l’Estat previstes per al 2021 no va superar el 35 per cent.
El darrer punt és inquietant, molt inquietant. La partida destinada a pensions el 2023 ha pujat el 8’5 per cent., la inflació s’ha disparat i l’esforç per cobrir l’augment del cost de la vida és enorme. Aquest és el punt que més desgasta i malbarata governs. La sensibilitat social s’encén ràpidament quan sent campanes que toquen a subsidis o pensions. Aquesta partida juntament amb la que es destina al pagament del deute públic ja suposa quasi la meitat del pressupost. Cada govern espanyol liquida patrimoni, s’endeuta per al futur i s’aplica allò del “convento” i allò de “dentro”.
