En les darreres setmanes el preu del gas als mercats europeus ha assolit nivells propers a l’escalada de mitjans de 2021, agreujada posteriorment per l’agressió russa sobre Ucraïna. Així, el preu de referència del TTF s’ha situat en els 25€/MWh després d’assolir unmàxim superior als 300€/MWh durant l’agost de 2022. L’estiu del 2021 rondava els 17€/MWh-18€/MWh. Malgrat aquests preus en el curt termini, el preu pels futurs pel 2024 encara es situa per sobre dels 40€/MWh, i caldrà veure com evoluciona l’oferta global amb la Xina recuperant la demanda.
Abans de la invasió Europa importava de Rússia el 40% del gas, el 27% del petroli i el 46% del carbó que consumia, cosa que representava el 62% de les importacions totalsde la UE des de Rússia, amb un valor proper als 100.000 milions d’euros anuals. Aquestes xifres es consideraven massa elevades perquè l’oferta energètica estava molt concentrada. És per això que l’estratègia europea s’ha basat en una reducció d’aquesta dependència mitjançant la diversificació de fonts de subministrament i en accelerar els esforços de desplegament renovable.
Tot i que el debat públic sempre va ple de la dependència energètica vinculada als combustibles fòssils, l’Agència Internacional de l’Energia (IEA, per les sigles en anglès) fa temps que posa el focus sobre la concentració dels materials necessaris efectuar la transició energètica, i algunes xifres poden generar certa preocupació. Avui dia, la producció de molts minerals està més concentrada geogràficament que la del petroli o el gas natural, majoritàriament a la Xina. Els tres productors més grans controlen tres quartes parts de l’extracció global de liti, cobalt i les anomenades terres rares. En alguns casos, la Xina en solitari és responsable del 70% de l’extracció d’algun d’aquests minerals. La concentració encara és més pronunciada en les xifres relatives al processament, on les quotes xineses superen el 60% i en alguns casos s’acosten al 90%.
El ràpid desplegament de les energies netes implica, necessàriament, un augment de la demanda d’aquests minerals. Segons estimacions de la IEA, un cotxe elèctric requereix sis vegades més minerals que un cotxe convencional de combustió (majoritàriament liti, níquel, cobalt, manganès i grafit per les bateries), mentre que les plantes de generació eòlica requereixen fins a nou vegades més minerals que les plantes de gas de cicle combinat. Tots els escenaris preveuen que, a mesura que la transició energètica s’acceleri, el sector energètic esdevindrà el consumidor líder de minerals. Això en cap cas vol dir que haguem de posar fre a la descarbonització de les nostres economies, ja que malgrat aquestes circumstàncies els avantatges son grans i evidents. Per exemple, les emissions de la cadena de subministrament al llarg de la vida útil d’un vehicle elèctric s’estima que son la meitat que les dels automòbils amb motors de combustió. També cal tenir en compte que en el cas renovable la dependència és produeix en els materials de construcció de plantes i vehicles, ja que una vegada implementats aquests operen amb electricitat renovable de generació interna, sense necessitat d’importar combustible.
El Director Executiu de l’IEA va advertir que “avui dia les dades mostren un desajust imminent entre les enfortides ambicions climàtiques del món i la disponibilitat de minerals crítics que son essencials per fer realitat aquestes ambicions”. És per això que es recomana, per tal de no caure en els mateixos errors que amb els combustibles fòssils, entre d’altres, una inversió adequada que garanteixi certa diversificació, fomentar la innovació tecnològica que ens permeti assolir una major eficiència en l’ús d’aquests minerals, i per tant una reducció de la seva necessitat per unitat de producció, i intensificar el reciclatge de productes que arriben al final de la seva vida útil.
La Comissió Europea és perfectament conscient d’aquesta situació que pot posar en risc els esforços europeus per assolir els objectius climàtics. És per això que el passat mes de març va presentar una proposta normativa sobre matèries primeres crítiques que busca mitigar els riscos per les cadenes de subministrament relacionades amb aquestes dependències estratègiques per tal de millorar la resiliència econòmica, i adopta part del paquet de mesures proposat per la IEA. Perquè malgrat els enormes beneficis de la transició energètica, també cal ser conscients dels seus riscos.
