L’actual president del Cercle d’Economia, Jaume Guardiola, havia promès aquesta vegada unes Jornades més centrades en l’epítet que hauria de donar sentit a l’entitat. L’any passat i els anteriors -sota la batuta, molt més contundent, també més esbiaixada, de Javier Faus– les jornades van esdevenir una passarel·la de dirigents polítics que van fer ombra eficaç a les altres intervencions i aportacions, les estrictament econòmiques o financeres. Enguany no havia de ser així. Però -ai!- ha acabat sent així. I Jaume Guardiola no és Javier Faus.
El resultat de les eleccions municipals -també autonòmiques en altres territoris de l’Estat- i la convocatòria per sorpresa de les dites generals han frustrat totes les bones intencions de Guardiola. Per desgràcia per al president del Cercle, que, per cert, va fer bé de marcar unes altres prioritats, perquè no se’n surt en la distància curta amb els polítics que la majoria dels membres del Cercle consideren enemics a abatre.
Davant una Ada Colau derrotada per les urnes, Jaume Guardiola es va limitar a llegir com una salmòdia el programa de les Jornades, que els assistents a la conferència podien trobar amb un sol clic als seus mòbils. Molts dels socis allà presents, que volien que el seu president rebatera la política que al seu parer ha perpetrat l’encara alcaldessa a l’ajuntament, es van quedar amb un pam de nas.
La història es va repetir -més o menys- amb les intervencions del ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivá -que va defensar amb dades i contundència la reforma de les pensions del seu govern i que no va tenir pietat amb la vicepresidenta del Cercle, Teresa Garcia-Milá– i la de Nadia Calviño -que va substituir amb professionalitat l’absència de Pedro Sánchez i que va tenir al davant de nou el petri Guardiola.
Més hauria valgut que la conjuntura política haguera acompanyat les intencions inicials -absurdes, sabent que les Jornades coincidien amb les eleccions municipals- de Jaume Guardiola. Si el Cercle ha de dedicar espai i atenció als diferents líders polítics amb l’actual president com a estendard i ariet de la institució, amb només un poc d’encert ells aconseguiran lluir-se i deslluir la capacitat crítica de l’entitat.
Dit tot això, l’altra part de les jornades -les intervencions dels experts que donen sentit a l’epítet del Cercle- va tenir un cert nivell. Aquesta vegada sí. Però el dubte és impertinent: I si als socis del Cercle allò que els motiva de debò en aquests temps convulsos que vivim és la confrontació i l’enfrontament amb els polítics que trien els contribuents?
