La igualtat de gènere no és un concepte precisament antic. De fet, l’auge del feminisme i les polítiques d’igualtat fa pocs anys que han arribat fins a les primeres posicions de les iniciatives dels països. Tot i això, encara queda molta feina per fer. Un informe del Tribunal de Comptes d’Europa treia a la llum unes xifres que fan recordar que encara queda massa camí per recórrer. L’auditoria de l’organisme evidenciava que no hi ha un objectiu global de despesa relacionada amb les prioritats de gènere en el pressupost de la UE per al període 2021-2027. Unes declaracions que semblen inversemblants en el suposat món “modern” que estem intentant construir. Però un dels sectors que sortia més mal parat és l’empresarial, on ja es fan ressò de la necessitat de tenir dones en els consells directius de les companyies o l’aclamada paritat en les plantilles. Una idea que, lluny de d’apropar-se a la realitat, encara es troba sota mínims, i les dones, per més emancipades que estiguem, encara estem subjugades a aquell poder que anys abans ens havia tancat a les cuines.
Un estudi de l’agència per a la competitivitat de l’empresa del departament d’Empresa i Treball, Acció, situa Catalunya com el segon país de tota la Unió Europea amb més dones en equips fundadors o directius de start-ups. Aparentment, una bona notícia que dura el temps just de llegir la frase i adonar-se que aquesta posició només implica que menys del 20% de les empreses emergents catalanes tenen dones en els equips directius. L’estudi assegura que això ens posiciona en el rànquing dels millors territoris, però, veient la dada, francament, no sabria dir si és quelcom que puguem celebrar. La cosa encara és menys esperançadora quan parlem d’emprenedoria o de muntar un negoci. A Catalunya, les dones emprenedores només ocupen el 12% del total i els equips fundacionals mixtos no arriben ni al 10%. Amb les xifres a la mà, jo em pregunto: realment estem aconseguint algun canvi?
No és que em vingui de gust fer una classe magistral de com les dones han de continuar lluitant, però sí que cal remarcar que encara hi ha molta reticència perquè una dona dirigeixi una companyia. No ens ve de nou que la figura de la dona sempre s’ha vist com -en el millor dels casos- aquella persona comprensiva i tolerant. En el pitjor, però, la maleïda debilitat que ens fa abaixar al cap quan tenim somnis que “són massa ambiciosos per una dona”. La síndrome de l’impostor -aquella sensació de no ser prou bo per allò que estàs fent- cobra molt més sentit en el món empresarial femení. Perquè en quin moment hauries de ser prou bona si sempre t’han dit que no estàs feta d’aquesta pasta?
Culpar les dones d’aquesta sensació és el mateix que negar l’existència de les malalties mentals. Allò que s’ha fet durant molts anys no sempre és el camí correcte. Amb això vull dir que estic d’acord amb el fet que a Europa falta pressupost per continuar invertint en la paritat de gènere i en les polítiques que afavoreixen la igualtat, però el canvi va més enllà que quatre lleis mal escrites que queden molt bé en un programa electoral. Parlem de canviar l’educació, tant per homes com per dones. El canvi cap a una societat més igual arribarà quan ja no hàgim d’aplaudir Catalunya per tenir només un 20% d’empreses emergents dirigides per dones o quan no celebrem que un govern aposti per crear un departament d’igualtat. El canvi real arriba quan el cervell ja no ho processa com una sorpresa, sinó com a normalitat.
Assistia fa temps a una xerrada de diverses dones empresàries que comentaven com en aquest món encara hi ha un sostre de vidre molt important. Una de les frases que més em va impactar -però a la vegada engloba tot el que jo vull expressar- va sortir de la fundadora i directora d’Igualando, Mar Gaya: “Si t’has de preguntar si una mesura està feta amb perspectiva de gènere, segurament serà un no”. Per seguir amb el que deia la directiva, no es tracta només d’exigir més polítiques o evidenciar que els països s’omplen la boca de combatre contra el masclisme i encara no hi inverteixen prou. La proposta real és el canvi de paradigma mental. Aconseguir l’educació necessària perquè la igualtat no hagi de ser l’assignatura pendent d’Europa, sinó aquella que no cal que s’ensenyi perquè ja ve apresa de casa.
