Fa un parell de setmanes va entrar en vigor la nova Llei d’Universitats (LOSU). Si bé alguns aspectes de la nova llei suposen una millora respecte la normativa anterior, d’altres no fan més que mantenir i consolidar alguns aspectes d’un model que no concedeix suficient flexibilitat i autonomia a les institucions universitàries. No dotar-les de les eines adequades pot dificultar la seva necessària tasca d’adaptació.
En primer lloc, tal i com s’argumenta en un recent i recomanable assaig publicat pel professor Carles Ramió, Catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, el model d’elecció rectoral mitjançant el sufragi no és el sistema d’elecció habitual en els països del nostre entorn. L’elecció del rector per sufragi directe dels membres que integren les universitats constitueix una anomalia que no trobem en l’organització institucional d’altres serveis públics i que, a més, genera uns incentius que difícilment portaran a la màxima autoritat de la universitat a prendre decisions valentes i transformadores en un moment on la realitat demanda enormes dosis de flexibilitat per adaptar-se als canvis econòmics, tecnològics i socials. Com ja passa en d’altres països, no hauria de ser estrany veure convocatòries internacionals per ocupar posicions d’alt nivell de gestió per part de personal extern a una institució, no només en l’àmbit universitari, sinó també en molts d’altres.
És per això que seria procedent plantejar-se la transició cap a un model de professionalització de la funció gerencial en l’àmbit de la gestió i governança universitària on l’elecció sigui meritocràtica, basada en la presentació d’un projecte, l’experiència i la capacitat de gestió acreditada. Els candidats serien avaluats per un òrgan col·legiat de la universitat, integrat per una pluralitat d’agents, que adoptaria la forma de claustre, senat o consell d’administració. La selecció no necessàriament es duria a terme per un mandat determinat, cosa que permetria adoptar decisions de llarg abast que triguen a consolidar-se en un horitzó temporal més ampli que no pas les ‘legislatures universitàries’, típicament de quatre a sis anys. Tot plegat acompanyat, per descomptat, de forts mecanismes que garanteixin la transparència, el control i el retiment de comptes, seguint el que ja fan Finlàndia, Àustria, els Països Baixos, França o Portugal, aquests dos darrers pròxims geogràficament i cultural. Les reformes implementades en el cas portuguès en matèria de professionalització de la direcció pública i governança universitària son paradigmàtiques del necessari canvi de model adaptat a noves realitats administratives.
D’altra banda, l’evidència empírica ens mostra que la governança és un element fonamental a l’hora de determinar els èxits de la recerca universitària. L’autonomia universitària i la competència entre institucions d’educació superior tenen una correlació positiva amb els resultats, fenomen que s’observa tant pels Estats Units com per Europa. Un major grau d’ambdós elements augmenta la qualitat de la producció científica i acadèmica en forma de, per exemple, majors patents. Per tant, entre dues universitats amb pressupostos similars, l’evidència prediu que aquella dotada d’una millor governança, autonomia i que s’enfronti a majors nivells de competència tindrà, de mitjana, millors resultats. Això posa de manifest la importància de generar mecanismes d’assignació de recursos de manera competitiva i meritocràtica.
Malgrat ser un principi constitucionalment reconegut, l’autonomia universitària és, de facto, limitada, amb una llei estatal que uniformitza i redueix el marge d’actuació de les universitats. A més, el vigent sistema de finançament universitari, sustentat sobre una assignació pressupostària majoritàriament basada en el nombre d’alumnes, difícilment ens pot posicionar en una situació capdavantera a nivell internacional. És per això que, en la majoria d’ocasions, els grans projectes de recerca d’alt impacte es duen a terme amb finançament europeu mitjançant una assignació oberta i competitiva en el marc de, per exemple, l’European Research Council (ERC Grants).
No és estrany que cap universitat espanyola aparegui entre les 100 millors del món i és un miracle, tenint en compte les dotacions pressupostàries, que n’hi hagi alguna entre les 200 o les 300 millors. Per exemple, segons el darrer rànquing de Times Higher Education, la UB, la UAB i la UPF ocupen les posicions 182, 183 i 186 del món, respectivament. Les universitats en una posició propera per les parts immediatament superior i inferior son la Universitat de Cardiff i la de Münster. Si analitzem la ràtio entre els pressupostos de cada universitat i el nombre d’estudiants observem com les tres catalanes es situen en un rang d’entre 9.500 i 12.600 euros per estudiant, mentre que Cardiff i Münster es troben en un interval d’entre 23.400 i 27.400 euros. Per tant, la dotació pressupostària per estudiant en universitats en nivells similars (totes públiques) al rànquing es situa entre el doble i el triple. Però no tot son males notícies. Aquestes xifres també impliquen que tenim universitats molt eficients, ja que amb uns recursos molt inferiors s’aconsegueixen posicions relativament elevades, cosa que ens podria indicar que en cas d’equiparar-nos a les xifres pressupostàries de les universitats europees podríem guanyar força posicions.
El canvi tecnològic i la demanda de nous perfils i habilitats professionals pot posar seriosament en escac el monopoli sobre l’educació superior que històricament han ostentat les universitats davant l’aparició de competència exercida per agents que puguin disputar-los la formació de professionals altament qualificats, així com certificar titulacions no reglades pels mètodes convencionals. Això ja està succeint amb el cas d’algunes empreses tecnològiques, que han entrat de ple en el mercat de l’educació superior.
Tots aquests elements posen de manifest la necessitat imperiosa d’adaptar el marc regulador de la governança universitària per tal de dotar-lo de major flexibilitat i autonomia amb l’objectiu de poder afrontar en millors condicions el nou escenari global de l’educació superior.
