La setmana passada va fer un any de l’inici de la invasió russa d’Ucraïna. Recordo la meva mirada atònita seguint el que podíem veure a les pantalles. Tampoc se m’ha oblidat la reacció rapidíssima de la UE i els EEUU a l’hora d’imposar sancions econòmiques a Rússia. L’entrada de tropes russes va començar el 24 de febrer de 2022. 4 dies més tard es va bloquejar l’accés del Banc Central de Rússia a 400 mil milions de dòlars en reserves de divises. Aquell mateix dia, la UE imposava sancions a diversos oligarques i polítics russos. L’1 de març es calculava que els actius russos paralitzats per les represàlies econòmiques en resposta a la guerra tenien un valor d’un bilió de dòlars.
És difícil copsar la magnitud d’un bilió. Per això està bé comparar la xifra amb el PIB de Rússia de 2021, que s’estima en 1,78 bilions. Per tant, en qüestió de 5 dies es van bloquejar actius per un valor equivalent del 56% de la riquesa anual russa. Déu n’hi do.
La velocitat i l’abast de les sancions contra Rússia són un senyal de la capacitat d’acció de la UE i els EEUU. A la vegada, són una mostra de la falta de diligència deliberada en altres àmbits en què aplicar sancions podria ajudar a millorar l’estructura econòmica internacional. Per exemple, per esborrar del mapa els paradisos fiscals. Plantegem-nos el següent escenari: què passaria si s’actués amb la mateixa contundència contra els països que ajuden a evadir impostos? Què passaria si la UE anunciés sancions econòmiques com les aplicades contra Rússia però dirigides a Suïssa, les Illes Caiman, les Bahames o Singapur, entre molts d’altres països que ajuden a no pagar impostos? Simplement, aquests no aguantarien la pressió. Cap paradís fiscal compta amb els recursos naturals ni el territori de Rússia. És impossible que poguessin sobreviure a un bloqueig econòmic d’una magnitud similar.
Aleshores, si s’aproven mesures punitives contra Rússia, per què no es fa el mateix contra els paradisos fiscals? Quina seria la riquesa que podria aflorar si es lluités activament contra el frau impositiu? Aquestes són algunes de les preguntes que intento respondre en les línies que segueixen.
Un 8% de la riquesa global s’amaga en paradisos fiscals
Gabriel Zucman, professor a la Universitat de Berkeley, ha estimat que aproximadament 7,6 bilions de dòlars estan ocults en paradisos fiscals. Això és equivalent al 8% de la riquesa mundial. Per tant, una quantitat substancial i que tindria, segur, un ús molt més útil i productiu si es dediqués a finançar els sistemes públics de salut i educació o la descarbonització de l’economia. Per qui en vulgui saber més, us recomano el llibre de Zucman “La riqueza oculta de las naciones”.
El mètode que utilitza l’autor per quantificar l’evasió fiscal és genial per la seva senzillesa. El següent exemple explica la intuició de Zucman. Suposem un espanyol que té un compte bancari a Suïssa amb accions d’empreses d’EUA. Quina informació queda registrada d’aquesta activitat financera a cada país? Als Estats Units hi figura un passiu, és a dir, es comptabilitza com una persona estrangera que és propietària de capital al país. A Suïssa l’acció no apareix comptabilitzada ni com a actiu ni com a passiu. Només se sap que una persona d’Espanya té accions d’empreses americanes. A Espanya tampoc es registra res. Però en aquest cas sí que s’hauria de comptabilitzar aquesta riquesa en forma d’actius. El problema és que les autoritats espanyoles no tenen cap forma de saber que un ciutadà espanyol té accions en un compte de Ginebra.
Per tant, a les estadístiques han de figurar més passius que actius. Dit de forma més popular, a les estadístiques hi ha un forat. Zucman, per arribar a la xifra d’un 8% de riquesa global amagada, el que fa és sumar totes aquestes anomalies estadístiques. Un procediment intuïtiu i eficaç.
Són diferents l’evasió i l’elusió fiscal?
Evasió i elusió fiscal són conceptes diferents. Per una banda, evasió fiscal és una activitat il·legal en què deliberadament s’amaguen diners per evitar pagar impostos. Per altra banda, l’elusió fiscal no és il·legal perquè en aquest cas les persones o empreses que no volen contribuir com els correspondria utilitzen “forats” en els sistema legals i impositius per estalviar-se diners.
Aquesta distinció és important perquè apunta cap a una àrea grisa en què evasió i elusió es confonen. També perquè, al meu entendre, ens diu que moltes de les estratègies per evitar pagar impostos són en realitat mecanismes legalitzats d’evasió fiscal. És fàcil trobar-ne casos dins mateix de la UE.
Per exemple, és ben conegut que moltes multinacionals no paguen l’impost de societats que els pertocaria. Això és possible perquè les empreses tenen molta llibertat per traslladar els seus beneficis a països on es tributa poc. Hi ha dues tècniques principals per aconseguir-ho. La primera, els préstecs entre filials dins d’un mateix grup empresarial. Es tracta de què les filials ubicades en països amb un elevat impost de societats s’endeutin amb empreses del mateix grup en estats de baixa tributació. D’aquesta manera es poden traslladar els beneficis als països on més convingui. Per exemple, a Luxemburg, un país fundador de la UE. Ups!
El préstec entre filials no és la fórmula de manipulació de beneficis més utilitzada perquè és relativament fàcil de detectar. En canvi, la segona tècnica és més opaca i, per tant, més important. Es coneix com a preus de transferència i són els preus als quals les filials d’un mateix grup compren els seus propis productes. Hi ha molts actius com patents, logotips, marques, algoritmes, etc. en què el preu és molt difícil d’establir. Conseqüentment, hi ha marge per a la manipulació comptable amb l’objectiu d’evadir impostos. És qüestió que la filial que ven aquest tipus de béns i serveis difícils de valorar estigui en un país de baixa imposició, o en un país que faciliti redireccionar els diners cap a un altre paradís fiscal. Aleshores només cal vendre el producte a un preu molt alt i la filial ja pot començar a facturar beneficis sense pagar els impostos que tocarien. Els Països Baixos, Irlanda i Luxemburg, tots membres de la UE, fan servir aquestes pràctiques i és ben sabut. Glups!
Les pràctiques que acabem de resumir són, en principi, legals. Per tant, es consideren elusió fiscal i no evasió fiscal i no es poden perseguir dins de l’estructura legal actual. Des del meu punt de vista, seria menys enganyós anomenar-les evasió fiscal legalitzada.
Reformar l’impost de societats per reduir l’elusió fiscal
En el seu llibre, Zucman defensa reformar l’impost de societats perquè les multinacionals no tinguin tanta facilitat per ubicar els beneficis allà on els resulti més convenient. La idea és la següent: que les empreses paguin d’acord al volum d’activitat que desenvolupen a cada país. I tenim molta informació per mesurar-ho acuradament. Per exemple, sabem les vendes que es realitzen a cada lloc. Igualment, també sabem el capital i els treballadors que una empresa té a cada estat. Per tant, es podria assignar el benefici de les multinacionals a diferents països segons el pes de cada una d’aquestes variables i així seria molt més difícil fer aflorar beneficis a les Bermudes.
Les propostes concretes sobre les reformes impositives per lluitar contra els evasors són molt importants. De tota manera, això no ens ha de fer oblidar que la qüestió realment clau és que hi hagi una voluntat d’acció política. La contundència punitiva contra Rússia es podria aplicar contra els paradisos fiscals, però no es fa. I aquest és l’assumpte realment complicat. No hi haurà acció decidida si no existeix una consciència clara de l’estafa i segurament no s’actuarà si no hi ha una pressió popular forta. Perquè no m’imagino cap Pujol, M. Rajoy o Borbó impulsant aquests canvis voluntàriament. No cal preguntar-los per què.
6 
3 