Un dels elements més rellevants sobre la taula en la recent negociació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya entre Esquerra Republicana i el PSC ha estat la continuació de l’Oficina de la Renda Bàsica a Catalunya. Des de les files socialistes s’assegurava que l’Oficina havia estat suspesa en el marc de l’acord al qual havien arribat els dos partits, però la consellera de Presidència, Laura Vilagrà, indicava en roda de premsa que l’Oficina i el pla pilot de renda bàsica a Catalunya continuarien endavant.
Aprofitarem l’avinentesa que la renda bàsica torna a ser notícia a casa nostra per parlar, no de renda bàsica, ja que això ja ho vam fer fa unes setmanes en aquesta mateixa columna, sinó d’una altra política pública transformadora amb el mateix objectiu de garantir l’existència material a tothom: el treball garantit.
El treball garantit és una proposta de política pública desenvolupada inicialment per l’economista post-keynesià Hyman Minsky a la dècada dels anys vuitanta del segle passat. Minsky considerava que el capitalisme era un sistema econòmic inherentment inestable, especialment la seva vessant financera, i que eren necessàries mesures estabilitzadores de gran calibre per a garantir una economia que funcionés per tothom i no només per uns pocs.
Una d’aquestes mesures estabilitzadores eren els programes de treball garantit. Tal com apunta Daniel Haim del Levy Institute, Minsky esgrimia diverses raons econòmiques per defensar aquests programes. Primerament, Minsky entenia que la capacitat de garantir feina per tothom era una manera molt efectiva de reduir la incertesa i inestabilitat que el capitalisme genera inherentment a la majoria de la població.
Segon, els programes de treball garantit permetrien als governs marcar, de facto, un salari mínim pels treballadors que augmentaria el seu poder de negociació. Els treballadors disposarien sempre d’una opció viable de feina que els garantís la subsistència, cosa que augmentaria el seu poder de negociar millors condicions a les seves feines primàries.
Tercer, Minsky entenia els programes de treball garantit com un estabilitzador automàtic addicional disponible pels governs. En la macroeconomia moderna, els estabilitzadors automàtics son tot un seguit d’elements (impostos, transferències monetàries, etc.) inclosos en la majoria de pressupostos governamentals que s’activen quan la situació econòmica comença a mostrar signes de crisis per així fer el xoc més suportable per als agents econòmics del país. Així, en situacions d’inestabilitat econòmica, l’existència d’aquests programes de feina garantida servirien com un estabilitzador automàtic del mercat laboral.
Àustria, pionera
Però més enllà d’arguments teòrics, el que també és interessant és saber quin son els efectes empírics d’un programa de feina garantida. Per sort, a finals de desembre de 2022, Maximilian Kasy i Lukas Lehner, catedràtic i doctorand a la Universitat d’Oxford respectivament, publicaven un document de treball que examina els efectes del primer programa de feina garantida implementat a Europa.
Concretament, els autors avaluen els efectes del programa de feina garantida implementat a la ciutat austríaca de Gramatneusiedl, concretament al districte de Marienthal, entre Octubre de 2020 i Abril de 2024. El programa està implementat pel servei públic de feina austríac i compta amb un pressupost de 7,4 milions d’euros. La intervenció inclou diversos components més enllà d’una feina; inclou un servei d’ajuda en cerca de feina, formacions laborals diverses, subsidis salarials per incentivar la contractació per part d’empreses del sector privat i, clarament, la creació directa de llocs de feina per part del programa en una empresa de caràcter social. Per donar validesa als resultats de la seva avaluació, estableixen un sistema d’aleatorització de bloc per parelles entre tots els possibles candidats per així poder comparar resultats entre aquells individus que reben el programa i aquells que no.
Resultats engrescadors
Entre els diversos resultats empírics que els autors analitzen al seu estudi, troben una millora significativa a escala individual en el nivell d’ingressos, el nombre de dies treballats (i una reducció del nombre de dies a l’atur) i la seguretat econòmica. Tots aquests resultats són esperables donats la naturalesa de la intervenció i sota l’assumpció que es va implementar de manera com estava prevista. Cal destacar, però, que els autors també troben una millora en un seguit de variables de caire no-econòmic. Per exemple, troben una millora de la satisfacció laboral, una millora en el benestar individual i un increment en mesures d’inclusió social. També troben evidència d’una millora en la salut física i la salut mental dels individus que seguien el programa, tot i que aquests resultats no són estadísticament significatius.
Per donar validesa als seus resultats davants de diversos riscos analítics que existeixen, presenten un seguit d’anàlisis complementàries com l’anàlisi de control sintètic o comparatives observacionals amb habitants de ciutats properes. No entrarem en detalls tècnics, però tot aquest seguit d’anàlisis complementàries donen validesa als resultats que troben en la seva anàlisi a nivell individual.
Aterrant a casa nostra, i mirant-nos-ho des d’una perspectiva de polítiques públiques, la implementació d’un programa de treball garantit no seria una tasca fàcil. Però cal celebrar l’existència d’avaluacions rigoroses – si el lector està interessat recomanem la lectura del document de treball de Kasy i Lehner – de polítiques públiques poc freqüents però amb un alt potencial per garantir una vida digna a tota la població, que hauria de ser la principal prioritat pública.
10 
