La dada d’inflació interanual dels aliments del mes de febrer del 2023 denota un augment de preus del 16,6%. Juan Roig, amo de Mercadona, no se n’amaga i fa uns dies deia “Hemos subido los precios una burrada”, per tot seguit matisar: “Si no los hubiéramos subido, el desastre en la cadena de producción habría sido impresionante”. Clarament, l’empresari no perd l’oportunitat de traslladar el seu missatge sobre l’alça de preus, que podem resumir de la forma següent: no hi havia més remei que pujar els preus i no ho hem fet per augmentar els beneficis.
Segons dades de la consultora Kantar, els cinc supermercats amb més pes en la distribució d’aliments a Espanya durant els últims tres mesos del 2022 sumaven el 49,8% de la quota de mercat. Mercadona és el que més en té: un 25,3%. Clarament, Roig té poder. Aleshores, a part del que argumenta l’empresari, que puja els preus per no malmetre la cadena de distribució, podem plantejar una segons possibilitat: que puja preus per augmentar beneficis gràcies al poder de què disposa.
Max Weber definia el poder com la possibilitat d’imposar la voluntat pròpia sobre el comportament d’altra gent. Si Mercadona té poder, aleshores té la capacitat d’augmentar els preus per augmentar els seus beneficis, el que seria la voluntat pròpia segons Weber. I això ho fa a expenses de moltes llars que segur voldrien pagar menys diners pels seus aliments o comprar menjar més sa. En altres paraules, ho fa trepitjant la voluntat aliena. I tampoc s’ha de preocupar gaire de molts dels altres supermercats. O són massa petits per fer-li ombra o simplement segueixen les decisions de preus que dicta l’empresa valenciana. Sembla ser, doncs, que el pensador alemany s’inclinaria cap a la segona opció. Mercadona pot augmentar preus per tenir més beneficis i no per cuidar la cadena la distribució.
Jo penso que la hipòtesi correcta és la segona. L’esquerra parlamentària i els sindicats, amb les seves declaracions, pensen el mateix. Però això no és només una cosa de progressistes. Estic segur que molts empresaris que han fixat els preus dels seus productes gràcies al poder de mercat del qual disposen pensen el mateix sobre l’estratègia de Mercadona. Però Roig seguirà insistint en què això no és així. No m’interessa aquí fer recompte d’opinions, sinó pensar sobre com podem tenir una conversa més objectiva sobre aquest tema.
Supervisió de preus
Si l’estat processés moltes de les dades de què disposa per tenir informació detallada de l’evolució de preus i marges empresarials faríem un pas endavant molt substancial. En realitat, les institucions públiques ja disposen de molta d’aquesta informació, però no la converteixen en coneixement útil per millorar la discussió pública sobre el repartiment dels beneficis i costos dins de la societat, ni per poder dissenyar millors polítiques basades en les dades i en l’evidència empírica. A continuació detallo una proposta, que és molt similar a la que planteja CCOO per millorar la negociació col·lectiva.
En principi, utilitzant dues fonts de dades de les quals ja disposa l’administració pública en tindríem prou. Per una banda, l’Agència Tributària té informació sobre les vendes i les compres de cada empresa trimestralment a través de les declaracions de l’IVA. Aquesta informació ja seria suficient per conèixer l’evolució del preu d’un producte. Per exemple, podríem saber si Mercadona apuja preus per cada un dels seus productes. Igualment, podríem saber com reaccionen els altres supermercats a les decisions del líder del seu sector. Apugen preus quan Mercadona els puja? Hi ha guerres de preus entre les diferents cadenes de distribució? Quan les pressions de costos inflacionàries desapareixen, els preus baixen?
Per altra banda, necessitem també vincular els canvis en els preus a l’evolució dels marges empresarials sobre vendes. Per això podem combinar les dades de l’administració de l’IVA amb les de la Seguretat Social. Aquesta coneix els treballadors que té cada empresa i els seus salaris, ja que és la informació que utilitza per gestionar les cotitzacions d’empresaris i treballadors a les seves arques. La suma de les compres que una empresa realitza i la suma dels seus costos laborals ens informa sobre els costos en què incorre l’empresa per dur a terme la seva activitat. Per altra banda, la suma de les vendes ens informa sobre els seus ingressos. La diferència entre els dos és el marge empresarial sobre vendes.
Per tant, l’Estat no ha de fer cap gran inversió en recol·lecció de dades per tenir informació de fiabilitat altíssima sobre l’evolució dels preus i, a la vegada, saber si una pujada de preus s’acompanya d’augments en els marges empresarials. Només cal que posi els seus estadístics i informàtics a treballar les dades de les quals ja disposa actualment. En l’era del big data i la digitalització no és ciència-ficció, sinó posar al dia la capacitat institucional del govern democràtic. I en aquest cas, redundaria en benefici del debat públic sobre el repartiment dels costos dintre de la nostra societat. La discussió esdevindria més transparent. Qui en sortiria perdent seria Juan Roig, perquè seria fàcil assenyalar-lo quan el comportament real de la seva empresa no es correspongui amb el que ell anuncia.
Regulació de preus
La informació sobre l’evolució dels preus i dels marges empresarials no hauria de servir només per millorar la transparència i el debat públic, sinó que s’hauria d’orientar a l’acció. Dit d’una altra manera, poder regular els preus en aquells moments en què es consideri necessari. Per exemple, quan sigui evident que una empresa ha augmentat els preus per incrementar els seus marges de benefici aprofitant un context inflacionari. O també quan se sap que el poder monopolístic d’una empresa li permet tenir uns marges desproporcionats. La transparència sobre els beneficis en cada sector també seria útil perquè noves empreses entressin a competir en aquelles activitats econòmiques en què les inversions tenen un retorn major.
Molts economistes deslegitimen la utilitat de la regulació de preus. Tot i això, el seu ús pot ser útil, sempre que es faci en determinades circumstàncies. L’economista de Harvard John K. Galbraith explica una lliçó molt important de la seva experiència com a regulador de preus durant la Segona Guerra Mundial: la millor manera de regular un preu és posar-li un topall d’acord amb els últims preus més alts observats. D’aquesta manera s’impedeix que un preu segueixi pujant i, a més, saps que les empreses són viables al preu actual. I sempre es pot utilitzar la informació que tens sobre altres preus per garantir aquesta viabilitat. Davant de les crisis múltiples originades tant per l’escalfament global com per la guerra a Ucraïna, faríem bé d’experimentar amb aquest tipus de mesures. Fins i tot, podríem crear una Oficina de Supervisió i Regulació de Preus que s’encarregués d’aquestes tasques, institucionalitzar-les i garantir la seva continuïtat.
2 
