Fa uns dies va acabar la COP27 a Egipte. Una de les novetats del text final és l’acord per establir un fons de compensació per les pèrdues i els danys causats pel canvi climàtic als països més afectats. Tot i així, no es va decidir res sobre d’on han de sortir els diners per finançar aquest fons. Després de llegir les primeres notícies al respecte, vaig descarregar-me el document final de la cimera per buscar-hi algunes paraules que em semblen clau per mesurar, si almenys, progressem una mica en el disseny de polítiques per reduir el consum de combustibles fòssils. Aquestes paraules són: desigualtat, impost, dades, targeta i restriccions. Malauradament, cap d’elles apareix ni una sola vegada. Anem a veure per què són importants.
En primer lloc, que en el text de Sharm El Sheikh no aparegui la paraula desigualtat ens diu que no hi ha acord a l’hora de reconèixer qui emet més gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera i, per tant, qui hauria de reduir més les emissions. I no parlo només de les emissions històriques que han estat majors pels països que es van industrialitzar abans, sinó també de la relació entre les emissions actuals i el nivell de riquesa personal.
Per exemple, la revista Nature publicava fa uns dies un estudi sobre desigualtat en les emissions de CO2. L’autor és Lucas Chancel, co-director del World Inequality Lab amb seu a París. L’article mostra que l’1% més emissor de CO2 de la població mundial va ser responsable d’un 16,9% del carboni llançat a l’atmosfera l’any 2019. El 10% més emissor va emetre el 48%. El següent 40% va alliberar al cel el 40,5% de les emissions. Dit d’una altra manera, el 50% de població més emissora del planeta va ser responsable del 88,5% de la contaminació per CO2. En canvi, el 50% menys emissor va llançar l’equivalent a un 11,5% del total de diòxid de carboni de l’any 2019. De fet, entre 1990 i 2019, l’1% de la població amb majors emissions ha estat el causant del 23% de creixement en emissions, mentre que el 50% menys emissor és responsable d’un 16% del creixement.
Podria ser que la desigualtat global en emissions de carboni es correspongués amb desigualtats de riquesa entre països. Però les dades de Chancel assenyalen que el 64% de la desigualtat global de carboni es dona dins dels països. Aquesta situació ha canviat radicalment des de 1990, quan el 62% de la desigualtat global de carboni era entre països. Aquestes dades no resulten tan sorprenents si es té en compte que les desigualtats de riquesa i renda han augmentat dins de cada país, com bé han documentat els estudis de Thomas Piketty i molts coautors. I, és clar, una riquesa major permet estils de vida més contaminadors: més desplaçaments en cotxe, més vols, etc.
Un altre dels avantatges més importants de les dades que utilitza Chancel és que permeten saber quina part de la petjada de carboni personal és causada per decisions de consum i d’inversió. Les emissions relacionades amb inversions són aquelles que es deriven de les decisions dels propietaris de capital sobre els processos de producció que controlen. En aquest cas, el que aprenem llegint l’article de Chancel és que una mica més del 70% de les emissions de l’1% més emissor provenen de les seves decisions d’inversió.
Arribats a aquest punt, crec que queda clar que hi ha una desigualtat molt gran d’emissions no només entre països sinó també entre persones. I que per reduir les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle és important dissenyar polítiques per reduir les emissions dels que més contaminen. Com es pot fer? Quines eines de política econòmica podem utilitzar? Aquí és on tenen un rol important les altres paraules que no apareixen en el text final de la COP27: impost, dades, targeta i restriccions.
Un impost progressiu sobre les emissions de carboni pot accelerar la descarbonització de l’economia. I fixeu-vos que escric progressiu. És a dir, la seva càrrega l’ha d’assumir en major mesura la població que més contamina, ja que és la responsable d’una part desproporcionada de les emissions. Se m’acuden diverses opcions, que evidentment es poden combinar. La primera és que l’impost sobre el carboni augmenti segons el nivell d’emissions individual. Una segona és que els impostos pels trams més alts de contaminació siguin prou alts com perquè signifiquin la prohibició d’algunes activitats. Per exemple, l’ús de jets privats. En tercer lloc, que les inversions també estiguin subjectes a un impost de carboni per premiar aquelles inversions que redueixin la contaminació. La recaptació s’hauria de dedicar a invertir en transport públic, reduir l’electricitat que prové d’energies fóssils, etc.
Un obstacle significant a la implementació d’un impost sobre el carboni com el que estic descrivint és que calen dades sobre quines són les emissions de cadascú de nosaltres. Vet aquí una altra paraula que es troba a faltar a l’acord. Una peça fonamental del desenvolupament dels estats i de la política econòmica és comptar amb la informació necessària per poder actuar. L’IRPF, l’IVA, l’impost de societats o l’impost sobre el patrimoni no serien possibles sense bones dades i estadístiques de cada un dels fets imposables que es graven amb aquestes figures. En el cas d’un impost sobre el carboni progressiu necessitem informació de qualitat sobre les decisions de consum i inversió i els seus efectes en termes de gasos d’efecte hivernacle. En una societat cada cop més digitalitzada és perfectament factible tenir aquesta informació.
Les dades sobre les emissions de carboni personals i empresarials es podrien recollir en una targeta de carboni. En altres paraules, cada un de nosaltres i cada persona jurídica tindria accés a una targeta que l’informaria sobre les conseqüències en termes d’emissions de les seves decisions de consum i d’inversió. D’aquesta manera es podria gravar de forma progressiva el carboni segons la quantitat de generació de cada un. I també molt important, es podria limitar l’emissió de CO2 d’aquelles persones i empreses que hagin sobrepassat la seva petjada de carboni anual.
Un impost progressiu sobre el carboni seria un pas endavant important per reduir les emissions de CO2 i per reduir les desigualtats d’emissions. Tot i així, segurament s’hauria de complementar amb la restricció o prohibició de certes activitats. Podem agafar alguns exemples de casa nostra: no organitzar uns Jocs Olímpics d’hivern; no construir més infraestructures fóssils com el Midcat i no ampliar les actuals com l’aeroport del Prat; prohibir l’arribada de més creuers a Barcelona i reduir-los progressivament; prohibir els jets privats, etc. En resum, cal avançar tant en la consecució d’un impost progressiu sobre el carboni, com en prohibicions de determinades activitats fòssils. A canvi cal invertir en infraestructures baixes en carboni i en polítiques que assegurin que les capes més vulnerables de la població no pateixen desproporcionadament les conseqüències negatives del canvi climàtic.
2 