“Sabíem que això podia passar”, es queixava un decebut Jaume Guardiola a la seva introducció al tancament de la 38 Reunió del Cercle d’Economia. Una cita anual que es reivindica com un estrany parèntesi en què el pensament econòmic de les elits catalanes es pot retrobar amb si mateix ha esdevingut, pels designis del turisme de la capital, una velada tertúlia política entre candidats sortints i entrants. L’esperada ombra de les eleccions municipals s’ha fet encara més llarga amb l’escampada de Pedro Sánchez –rara absència la del president del govern espanyol a la clausura de les jornades– i les promeses d’anàlisi geopolítica i de model productiu s’han amagat darrere les reivindicacions programàtiques, les propostes de pactes postelectorals i les acusacions creuades entre dos rivals que només es reconeixen mútuament el caràcter plebiscitari de les generals.
Guardiola i el seu equip no estaven, com ningú, preparats per a aquesta conjuntura. La seva introducció a les jornades, que altres anys havia servit per fixar les posicions del Cercle en les qüestions econòmiques centrals del curs, no ha donat compte, però, de cap conflicte. Davant d’una Colau sempre fora de lloc –i poc estimada pels socis de l’entitat– Guardiola no ha fet llenya de l’arbre caigut i s’ha limitat a repassar el programa. “La graella ja la tenim”, comentaven alguns socis, trobant a faltar un cos a cos més explícit amb l’alcaldessa sortint –un més comú en l’etapa de Javier Faus al capdavant–. El president i exdirectiu de Banc Sabadell ha dedicat una bona quantitat de minuts de les seves intervencions, de fet, a llegir textos amb què ja comptaven els assistents. S’ha capbussat a la pròpia d’opinió del passat maig, amb referències diverses a les reclamacions històriques del Cercle –la millora del sistema de finançament autonòmic o el dèficit d’infraestuctures, compartides sense excepció rellevant per totes les associacions del món empresarial del país– que ha anat traslladant als seus interlocutors com un test estandarditzat; així com a les actes del jurat que ha entregat el III Premi a la construcció europea a l’alcalde de Varsòvia Rafal Trzaskowski. Fin de la cita.
Amb els deures ben fets de casa –especialment en el cas dels dos enviats de Moncloa, José Luís Escrivá i Nadia Calviño– els càrrecs electes han tingut marge i temps per fer servir el faristol del W per fonamentar les seves posicions prèvies, i sovint conegudes. Menys pressionada per l’audiència i pel futur, Colau ha ofert a l’elit econòmica un comiat i una celebració de les mesures que l’alcaldessa ha executat durant vuit anys de mandat. Unes mesures de poc gaudi per als assistents – cal no oblidar que, durant la ponència de Xavier Trias a la seu del Cercle en el cicle de candidats municipals, un membre del cercle va qüestionar al guanyador de les eleccions “com és possible que hàgim deixat que Ada Colau sigui alcaldessa durant vuit anys”–. Sense tanta pressió del cicle de notícies, el president de la Generalitat Pere Aragonès i la consellera d’Economia Natàlia Mas han cantat les lloes d’una economia catalana que, contra els “discursos apocalíptics” que s’entreveuen al mateix Cercle, navega a bona velocitat. Aragonès, fins i tot, s’ha permès celebrar –preguntat, però no repreguntat– el “focus en el desenvolupament d’energies renovables” d’un país que roman com el territori cuer en nova generació neta a l’Estat.
Les generals tensen la Barceloneta
La declinació d’últim moment de Pedro Sánchez de la tradicional clausura del Cercle a càrrec del president del Govern espanyol feia preveure que, tot i les reticències de l’entitat, la campanya començava al Vela. Enmig del conflicte, Calviño –sempre benvinguda entre l’establishment barceloní, ha agafat el testimoni del cap de l’executiu– ha cridat a la moderació econòmica sense, curiosament, cap intenció de calmar la confrontació amb el PP. “No podem ser més de centre”, va exposar l’exdirectora general de Pressupostos de la CE, com a resposta a una no gaire estrident acusació des de l’empresariat d’escorament a l’esquerra amb el seu programa econòmic.
Els dos membres del Consell de Ministres que han visitat la festa major dels grans empresaris catalans –ambdós, amb intenció, amb dilatades carreres com a alts funcionaris de l’Estat– han deixat els manifestos al despatx i han entrat al W amb les dades a la mà. Si Calviño ha fet servir l’aquiescència europea a la senda de dèficit –que, assegura, traurà Espanya del grup d’estats amb desequilibris financers en només un any– per calmar el “vertigen” dels empresaris davant el perill d’un PSOE massa atent a la seva esquerra, Escrivá ha rebatut les reserves de la vicepresidenta de l’entitat Teresa Garcia-Milá respecte de la reforma de les pensions amb una inusual vehemència per a una intervenció sobre fiscalitat; arribant a assegurar que algunes de les crítiques a la seva mesura estrella “no tenen ni cap ni peus”. Els representants de Moncloa han presumit de dades macro davant un Alberto Núñez Feijóo al que no semblen reconèixer cap viabilitat econòmica. Qüestionada per les diferències principals entre el programa popular i el socialista, Calviño, sardònica, ha deixat anar que “no puc valorar el que no conec; no sé què farà el senyor Feijóo més enllà d’abaixar impostos”.
La geopolítica de Borrell: tancs i mantega
Fins i tot en les inevitables converses sobre la guerra d’Ucraïna s’han colat les accelerades eleccions generals. El sempre vehement Josep Borrell, alt representant de la UE per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, ha enlletgit els candidats que defugin la conversa sobre l’augment de la despesa en defensa, pel mal encaix amb el votant que té la inversió militar. “Ningú en campanya dirà que hem de comprar més canons”, ha exposat l’exministre. “Tothom prefereix la mantega als canons, però sense canons sovint no tindrem mantega”. Queda per veure si, en pròximes edicions –i amb executius probablement més afins– el Cercle es fa seu el consell de Borrell i dedica part del pressupost a munició pesada. Poden viure, però, sense mantega; tot i que alguns socis no es cansen de recomanar les ostres.
