El Cercle d’Economia, la històrica casa gran de les elits barcelonines i catalanes, viu un moment de tensió. Si hi ha quelcom que agrada a l’establishment és, valgui la redundància, l’estabilitat. Amb un Ajuntament barceloní enlaire després d’un 28M de recuperació de les dretes i una convocatòria electoral a l’Estat espanyol que es preveu guerra de trinxeres, sembla estrany afirmar, com s’ha fet durant la introducció de la XX Reunió del Cercle d’Economia, que és possible un fòrum “no de confrontació sinó de cerca compartida de solucions”. Sense anar més lluny, l’encara jove Premi a la Construcció Europea es dona en context de guerra: Mario Draghi i Úrsula Von der Leyen tenen com a successor Rafał Kazimierz Trzaskowski, alcalde de Varsòvia, protagonista en l’acollida de refugiats després de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia. Un Cercle substancialment menys ideològic que el dels darrers anys, amb Jaume Guardiola al capdavant substituint el contundent Javier Faus, es troba al centre del moment de les ideologies.
Trontollen els caps de cartell
Les jornades oscil·len entre la imparable actualitat política, amb una Ada Colau a l’espera de les negociacions a Sant Jaume i un Pedro Sánchez amb les corts dissoltes; i la visió macroeconòmica d’autoritats empresarials i institucionals de la talla del CEO de Seat i Cupra Wayne Griffiths, el president de CaixaBank José Ignacio Goirigolzarri o el governador del Banc Central de Portugal Mario Centeno. Orgullós del cartell, Guardiola ha renunciat a fonamentar l’estratègia del cercle per dedicar la presentació de la Reunió a enumerar les taules i ponències, i les preguntes que els convidats estan convidats a tractar. Si aquest espai ambiciona dibuixar amb tinta els horitzons econòmics del país, l’Estat i la Unió Europea, el futur és, sense alternativa, de consensos.
