La batalla per la reforma de les pensions sacseja l’Estat francès. Tot un símbol del seu sistema de protecció social trontolla, i ahir va tenir lloc el primer capítol de les mobilitzacions contra la nova reforma de les pensions que vol fer Emmanuel Macron. A la Catalunya Nord, com a la resta de l’Estat francès, hi va haver manifestacions massives, mentre el president de la República es feia fotos amb Pedro Sánchez en la cimera hispano-francesa, que també feia front a una altra protesta, la independentista. Milers de persones van respondre a la crida a manifestar-se a Perpinyà llançada per una intersindical que reagrupa tots els sindicats, fet inèdit des de la reforma del 2010.
Cinquena reforma de les pensions en 20 anys
El 31 de desembre passat, Emmanuel Macron va aprofitar la tradicional al·locució de fi d’any per anunciar una nova reforma de les pensions, uns dels símbols del sistema social francès. Un símbol que ha esdevingut la patata calenta de molts governs. La de Macron és la cinquena reforma del sistema de pensions en 20 anys.
El 1983, el president socialista François Mitterrand havia rebaixat de 65 a 60 anys l’edat mínima per jubilar-se. Des d’aleshores s’han multiplicat les reformes seguint una mateixa lògica: adaptar el temps de treball a l’allargament de l’esperança de vida i ajornar, per tant, l’edat de jubilació. Una idea que els governs francesos successius –de dretes com d’esquerres– han seguit, amb l’objectiu de poder mantenir el sistema francès de pensions. L’anomenat “sistema per repartició” es basa en la lògica de la “solidaritat entre les generacions”, és a dir que les quotes dels treballadors permeten finançar les pensions dels actuals jubilats, això amb l’esperança que quan ells mateixos se jubilaran, el sistema podrà continuar a pagar la seves pensions.
La reforma de la jubilació és una urgència segons l’actual govern però, com les anteriors, no rep un suport popular. Segons una enquesta de l’institut d’estadístiques IFOP, el 68% dels francesos estan en contra d’aquesta reforma, i quasi la mateixa proporció de ciutadans pensa que, malgrat tot, el govern acabarà aplicant-la. Però aquest 19 de gener, a la Catalunya Nord, com arreu de l’Estat, molta gent ha decidit abandonar el fatalisme per manifestar-se. Aquesta mobilització recorda l’últim moviment en contra de la reforma de les pensions del 2010 sota la presidència de Nicolas Sarkozy, tant pel nombre de manifestants com per la unió de tots els sindicats que cridaven a manifestar.
Una reforma (anti)social
“En lloc d’allargar l’edat de la jubilació el govern més aviat hauria d’augmentar els salaris i millorar les condicions de treball. Obligar-nos a treballar segurament fins als 65 anys, i amb mala salut per a molts de nosaltres, és una aberració!” argumenta Sarah, professora i sindicalista a Sud Educació. Si la vinculació del temps de treball amb l’esperança de vida podria semblar una idea coherent, això no afectaria tots els treballadors de la mateixa manera. L’edat de jubilació augmenta més ràpidament que l’esperança de vida, i pitjor encara per a l’esperança de vida amb bona salut, que no ha evolucionat en les dues últimes dècades. Morir-se abans de jubilar-se, és un risc per a una part dels treballadors. Un estudi demostra que a l’Estat francès el 25% dels treballadors més pobres ja s’han mort abans de complir els 62 anys, i si s’espera als 65 anys per jubilar-se la xifra augmenta a 30%; i serien quasi el 40% si fos als 67 anys.
Però hi ha una opció que s’ha negat a examinar el govern, la d’un augment de les quotes socials, és a dir els impostos de les empreses. “És divertit aquest discurs de fer reformes per salvar les pensions, el senti des del 1995. Sempre se’ns demana a nosaltres, treballadores, de fer els esforços i treballar més” s’indigna Sylvie, del sindicat CGT Salut i que es jubilarà aquest estiu. “Macron no para de fer regals als seus amics rics, però a nosaltres res. Quan veus que de bon principi va anunciar la jubilació als 65 anys per rebaixar-la a 64 anys pocs dies després amb el discurs ‘us he entès’, això sí que és prendre’ns per tontos!”, afegeix.
El projecte actual podria tenir unes repercussions diferents segons el medi social dels treballadors. El 2018, l’Institut Nacional d’Estadístiques i Estudis Econòmics mostrava en un estudi que la diferència d’esperança de vida entre els homes més rics i més pobres era de 13 anys. Si a hores d’ara les pensions de les dones estan un 40% per sota de les dels homes, les dones podrien ser més violentament impactades per aquesta reforma, ja que els pot costar més aconseguir una pensió completa als 64 anys, perquè més contractes a temps parcial que els homes i més probabilitats de deixar de treballar temporalment per cuidar-se dels fills, per exemple.
El fet d’allargar el temps de treball també pot ser contraproduent, ja que pot generar una augment de la despesa pública. Existeix el risc d’un augment de les compensacions per raons de salut si es manté la gent treballant més temps, o un augment de les despeses de l’Estat amb l’atur dels treballadors majors amb perfils pocs desitjables en el mercat del treball. Una lògica especialment interessant per a un territori com la Catalunya Nord, on els jubilats representen 24.7% de la seva població i que en paral·lel té el nivell més important de l’Estat respecte al número d’habitants a l’atur i rebent ajudes socials. També és el segon territori (després París) amb el percentatge més elevat de jubilats rebent l’ajut minimum vieillesse, una ajuda per les persones amb pensions per sota de 960 euros mensuals.
Dia de mobilització rècord a Perpinyà
“Que Macron ens senti des de Barcelona”. Aquesta frase és la que sortia ahir de l’altaveu del sindicat SNES. I de soroll sí que en feien, la multitud de gent que havien respost a la crida unitària. Eren entre 12.000, segons la Prefectura de policia, i 20.000 segons els sindicats, una de les mobilitzacions més important de les dues últimes dècades a Catalunya Nord. “No em recordi de l’última vegada que he vist tanta gent pels carrers aquí” explicava Valérie, que havia tancat expressament el seu comerç per participar en la manifestació. “Últimament tenim la sensació que la gent s’ha desmobilitzat totalment i que ho accepta tot com una fatalitat, després de la pandèmia especialment. Senti la gent queixar-se dia a dia, però tenia molta por que això no es repercutís al carrer”, afegeix. Trobar-se tanta gent en la manifestació va ser una sorpresa per a molts, que eren pessimistes pel que feia a la capacitat de mobilització. “Fa goig, no m’ho esperava pas”, s’emociona Sylvie,.
“És un alliberament que aquest primer dia de mobilització sigui tot un èxit, en primer lloc aquí però també arreu de l’Estat. Esperi que la gent seguirà implicada, només és un inici i el moviment s’ha d’intensificar per que el govern ens senti”, rematava la Sarah. La intersindical convoca a una nova jornada de vaga el dimarts 31 de gener.
