Un dels grans problemes de l’Europa del demà és, sense dubte, la demografia. Vivim en un continent cada cop més envellit i en aquest context es desperta, o comencem a entreveure, el problema que poden provocar les pensions en un futur no tan llunyà a la majoria dels països del Vell Continent. Sense anar més lluny a Espanya les pensions ja suposen el 40% del pressupost anual. No cal ser massa hàbil per veure què passarà quan la generació més poblada, el Babyboom, es jubili del tot. De fet, actualment els agents socials i el Ministeri de la Seguretat social, dirigit per José Luis Escrivá, estan en plenes negociacions per donar amb la tecla i fer sostenible el sistema actual, ja que en pocs anys podria deixar de ser-ho.
Actualment, sobre la taula hi ha diverses carpetes obertes com l’opció d’ampliar dels 25 als 30 anys els anys de cotització considerats per calcular la pensió, elevar el límit de les bases màximes de cotitzacions o ampliar més anys el mecanisme d’equitat intergeneracional (MEI). A tot això, però, s’hi suma un problema, aquest debat hauria d’haver conclòs, amb acord, el passat 31 de desembre, tal com el govern espanyol es va comprometre amb Europa.
Què passa a Europa
A Europa la cosa no va massa millor que a Espanya, encara que hi ha països que tenen més ben resolta l’afectació del Babyboom en el sis tema de pensions. Ara bé, la majoria dels estats europeus van optar per complementar el que es coneix com el sistema solidari o subsidiari, com el que tenim a l’estat, i que es basa bàsicament en el fet que els treballadors paguen les pensions dels jubilats actuals i esperen les generacions següents paguin les seves. Aquest sistema era sostenible fa 40 anys, ara ja no. La solució dels països del nord d’Europa va ser la complementació de les pensions mínimes amb plans d’empresa que els mateixos treballadors van omplint durant la seva vida laboral. això permet que guardar-se un gruix de diners per a ells a part de la seva contribució a la seguretat social i així complementar la seva pensió ordinària.
Ara bé, hi ha països, pocs, que han optat per terceres vies, un clar exemple és Noruega, que ha desenvolupat un sistema que es compon de fins a tres elements per tal de rebre una pensió. En primer lloc, una pensió pública, com les que es reben a Espanya, però que es complementa amb l’estalvi a través de plans de pensions individuals, que són voluntaris, i a través de plans de pensions empresarials, que són obligatoris.
Un altre dels països on també s’està reformant el sistema de pensions és a França, i segons informa l’ACN aquest dissabte, amb aquesta nova reforma es pretén augmentar l’edat de jubilació de 62 a 64 anys. Un fet que promet fer créixer la resistència social al continent, perquè a ningú se li escapa que és molt millor estar jubilat que no pas treballar.
Quina ha de ser l’edat de jubilació?
De fet, aquesta modificació del sistema francès, augmentant l’edat per jubilar-se, mostra una de les principals diferències entre els sistemes de pensions a Europa que és, precisament, l’edat de jubilació, però també el pes que hi tenen les finances públiques. En els països del nord de la UE, com Dinamarca, Finlàndia o els Països Baixos, els plans de pensions empresarials juguen un paper molt important, mentre és residual a països com Itàlia, França o Alemanya. Es tracta d’un fons promogut en el marc de l’empresa orientat a estalviar per a la jubilació. Les aportacions les pot fer íntegrament el treballador o que l’empresa també hi contribueixi.
Malgrat la reticència social que generen, el professor de la Copenhagen Business School Svend E. Hougaard Jensen defensa a l’ACN que la reforma del sistema de pensions és “absolutament necessària” per garantir la “sostenibilitat” de les finances públiques. Alhora, comenta que per tal de no reduir el poder adquisitiu dels jubilats s’ha d’apostar per augmentar l’edat de sortida del mercat laboral tant com ho fa l’esperança de vida. “És un missatge clau que hem de transmetre. Ja sigui a Itàlia, Espanya, Alemanya o on sigui”, subratlla.
Això sí, Hougaard Jensen considera que cal establir diferents edats de jubilació segons la categoria del treballador. “És una qüestió molt controvertida”, admet, però defensa que els treballadors amb feines més físiques es puguin jubilar abans. “Tenir una edat de jubilació uniforme pot fer que sigui molt aviat per uns i molt tard per d’altres”, remarca. Aquesta mesura, a més, considera que pot fer més “acceptable públicament” l’increment de l’edat de jubilació.
D’altra banda, el professor de la Copenhagen Business School considera que cal que els països que basen el seu sistema de pensions en la part pública incentivin el segon pilar, el dels fons en què els treballadors estalvien al llarg de la seva vida laboral. Això permetrà, argumenta, treure pressió sobre les finances públiques.
7 
1 