La cursa per arribar a la neutralitat climàtica ha deixat una incògnita a la Unió Europea (UE). I és que tothom s’ha posat les piles amb intentar buscar les energies alternatives que facin desaparèixer els carburants. Tot i això, a l’hora d’acompanyar aquestes mesures amb una indústria potent, la UE encara es troba molt lluny d’aconseguir el nombre d’empreses productores necessàries per complir amb els objectius verds. Per contra, la Xina continua sent el màxim exportador d’aquesta energia, amb suficients companyies dedicades al canvi. Aquesta situació preocupa a una Europa que, després de la guerra d’Ucraïna, ha vist més que mai que la dependència externa no és la millor opció i menys per administrar les eines d’un canvi d’aquest calibre.
“Fa 15 anys els fabricants europeus van decidir marxar a la Xina perquè els costos de producció eren menors”, explica Manel Romero, cofundador de SudRenovables i representant del sindicat UnefCat. Ell mateix assegura que la predisposició empresarial europea hi era molt abans que les energies renovables es convertissin en una prioritat, però que finalment les empreses no podien sobreviure amb les despeses a la Unió Europea i van decidir marxar al mercat que més fàcil els ho posava. “Ara, Europa vol tornar a ser un centre industrial per a les renovables”, explica Romero. D’aquesta manera, la maduresa del sector i l’emergència climàtica han fet tornar a plantejar la possibilitat d’una indústria europea d’energies verdes.
La Xina, però, és un gegant difícil de combatre, ja que des de fa dècades és considerada la fàbrica del món. Segons afirmen els experts, no es tracta només de portar la producció a Europa, sinó d’incentivar els vincles amb els països que tenen les matèries primeres. “Els materials per fer les peces dels productes no es troben a la Xina, però el país té molt bon contacte amb els països que sí que les tenen”, explica Raul Rodríguez, representant del sindicat d’instal·ladors Fegicat. D’aquesta manera, Europa torna a trobar-se en una situació complicada on la voluntat de crear el teixit industrial necessari per a la sobirania de les renovables va molt més enllà de l’atracció d’empreses. “Una Europa sobirana és una idea impossible, sobretot pel model geopolític establert”, reconeix Rodríguez. Una opinió que també reitera el representant d’UnefCat qui afegeix que “la Xina fa moltes dècades que crea els vincles necessaris per tenir una indústria potent”.
Però el continent asiàtic no és l’únic problema que veuen els experts en aquesta cursa. La voluntat política també s’ha convertit en un hàndicap per a aquest sector. I és que tal com reconeix Romero i explica Joan Vila, CEO de LC Paper, “la construcció del teixit industrial per aguantar les renovables arriba tard”. Si bé és cert, d’ençà que la guerra d’Ucraïna va fer trontollar el sistema d’importació de gas de Rússia, la Unió Europea s’ha posat a treballar en la manera de deixar de dependre de l’exterior per qüestions tan importants com l’energia. Tot i això, Romero lamenta que “l’emergència climàtica avança, però els plans industrials no són tan fàcils de fer”. En altres paraules, el representant sindical assegura que és complicat començar una reindustrialització i que aquesta vagi en paral·lel als avanços en renovables.
Europa, un espai de gestió complicat
La voluntat política del canvi també es veu diluïda per les diferents persones que han d’acordar aquestes iniciatives. I és que Rodríguez lamenta que altres països amb menys llibertats, han acabat aprovant els plans més de pressa, perquè no hi ha hagut oposició. Aquest és l’exemple xinès, ja que no només els ha estat més fàcil liderar la cursa, sinó que la decisió no ha passat per diferents mans. “Una política europea conjunta per a la reindustrialització del sector de les renovables pot ser molt complicada de decidir”, diu el representant sindical. I és que, els diferents interessos dels països de la UE han fet que la qüestió s’anés abandonant fins avui dia, que ja és una emergència.
Tot i això, Romero assegura que no està tot perdut i que ja hi ha alguns països d’Europa que estan començant a moure mesures i alternatives per intentar atraure més indústria al territori. Entre ells es troben Alemanya, França i Polònia, tot i que el representant sindical reconeix que són moviments petits i que “hi ha voluntat de canalitzar ajudes”, però “encara no hi són de manera oficial”. Aquests peus de plom són els que critica Rodríguez, qui assegura que d’aquesta manera la Xina està guanyant molt més terreny.
Catalunya, un diamant embrutat pel Govern
El cas català no és diferent de la resta d’Europa, ja que els experts asseguren que tampoc hi ha la voluntat política necessària per liderar el canvi industrial. “Catalunya té tots els problemes d’Europa, però elevats a la màxima potència”, descriu Vila, que critica la inacció del Govern. De fet, el mateix departament d’Empresa i Treball assegura que coneixen les preocupacions dels experts, però no tenen cap mesura en marxa per atraure més teixit empresarial o bé ajudes per incentivar la creació d’empreses al territori. “No hi ha una aposta clara per les renovables a l’administració pública catalana”, lamenta Romero.
A més, a Catalunya ja no només es parla de producció de materials per a fer renovables sinó també la mateixa distribució de les energies i la seva possible instal·lació. La por més gran dels experts catalans és la manca d’instal·ladors, així com les escasses empreses dedicades al sector. Ja no només hi ha un problema amb l’obligació d’importar materials perquè no hi ha teixit productiu, sinó que tampoc hi ha treballadors disposats a instal·lar aquest teixit. “Al final l’energia verda es crearà fora de Catalunya i l’haurem d’importar i llavors adeu a la sobirania energètica”, diu Vila.
Amb tot, doncs, Catalunya i la Unió Europea es troben en una situació límit, ja que l’emergència climàtica demana canvis molt ràpids d’alt impacte, però el teixit empresarial no acompanya aquestes decisions. Mentre Europa intenta desvincular-se de Rússia amb el gas, la Xina guanya terreny en renovables. Aquesta situació provoca que la Unió Europea, un cop la transició acabi i arribi la neutralitat climàtica, continuarà depenent d’un país extern per produir l’energia.
