Sis anys després del seu naixement com a think tank liberal específicament català, l’Institut Ostrom canvia de direcció. En una transició del conjunt de la junta que l’organització defineix com a “continuïsta”, Ostrom pretén adaptar-se als nous temps. Les urgències econòmiques durant els anys més actius del procés no són, segurament, les mateixes que ocupen el fòrum públic després d’una pandèmia i una guerra a Europa i en mig d’una gran crisi inflacionista. Els principis rectors de la institució, però, semblen intactes. Inspirat en la figura de l’angel·lina Elinor Ostrom, al temps una figura central del liberalisme contemporani i una de les plomes més conflictives a aquesta banda del Camí de servitud, el pol de pensament es reivindica com a “compromès amb els drets civils, les societats obertes, les institucions inclusives i l’economia de lliure mercat”. El nou president de l’Institut, el director general de la gironina LC Paper Pau Vila, seu amb TOT Economia al cantó més fosc d’un bar del barri de Gràcia per discutir sobre les derrotes del liberalisme clàssic català, els documents que calen per comprar un cotxe elèctric o l’oposició als molins de vent.
Quin buit busca ocupar l’Institut Ostrom al pensament econòmic català?
Ostrom és un think tank, que a Catalunya no n’hi ha gaires. I com que no n’hi ha gaires, primer hem d’explicar què és un think tank i després explicar què és el liberalisme. Fa sis anys, quan neix Ostrom, estem en ple procés –i, en general, el liberalisme és pro-autodeterminació-. Partíem del malentès del fet que es barrejava el desig d’un estat propi amb com aquest havia de ser. Hi havia nuclis ideològics que creien, legítimament, que havíem de constituir-nos en un estat propi tendint al marxisme. En aquell moment, doncs, ens fa la sensació que perquè tot plegat funcionés, el debat havia de ser més plural; que ser un país no va lligat necessàriament a una determinada forma de país.
En els darrers sis anys, la prioritat de l’agenda política ha deixat de ser si ens constituïm com a país o no, però tot el que ha passat en l’eix nacional ha deixat una correlació de forces en què algunes postures que pensem que han d’estar representades han quedat desertes. Posicions que serien majoritàries a Alemanya, Dinamarca, Suècia… a Catalunya no estan representades. Partits liberals com a tal a Catalunya no n’hi ha cap, tot i que és cert que hi ha diversos espais que poden estar oberts a les propostes que posem sobre la taula.
La tria del nom del grup, en aquest sentit, no és casual.
Elinor Ostrom va ser la primera dona a rebre el Premi Nobel d’Economia. Ens agrada com a referent perquè la seva trajectòria acadèmica va molt lligada a la gestió del bé comú. Moltes vegades es critica el liberalisme com a excessivament individualista; quan una referent del pensament liberal com ella estudia el contrari: quina és la manera òptima de governar els comuns. És, de fet, una de les moltes confusions que hi ha contra el liberalisme a Catalunya i a l’Estat. Hi ha raons històriques, segurament, que expliquin aquest malentès. A través del nostre nom, així, intentem trencar una d’aquestes confusions i mites.
Aquest Governing the Commons, tan central al pensament d’Elinor Ostrom és, en la línia que comentàveu, una idea força molt propera a Catalunya a la tradició heterodoxa. Com s’integra dins del pensament estratègic de l’Institut?
Els think tanks són, com el seu propi nom indica, pols de pensament. N’hi ha que tenen tendències més teòriques; però Ostrom neix per ser un instrument útil. A Catalunya hi ha un conflicte polític que ha monopolitzat el debat públic, i això ha fet que s’aparquessin qüestions que a altres països ja s’han discutit. Ens trobem que a Catalunya estem en calçotets quan es parla de l’aeroport, de transició energètica, de taxis… D’una manera relativament anàloga a com al Regne Unit, quan s’ha tancat el tema del Brexit, s’adonen que hi ha una sèrie de melons que ningú ha tocat.
Per tota aquesta dinàmica, Ostrom sempre ha tendit més cap a debats terrenals. És legítim que altres organitzacions es dediquin a fer teoria, però a nosaltres ens sembla que mentre hi hagi aquests melons tan tangibles –i no n’hi ha debat públic, ni dades, ni espais que els tractessin sense interessos partidistes– no tenia sentit anar cap a l’abstracció.
Fins i tot abans del procés, el fòrum públic de l’economia catalana mai ha estat el més ric. Què hi tenen a veure altres institucions econòmiques del país –patronals, Cercle…–? Hem estat un erm de pensament econòmic?
Les coses tenen un pòsit cultural que va més enllà d’una legislatura. A l’Estat Espanyol, moltes de les grans empreses que dominen el teixit són antigues corporacions públiques franquistes. Això ja és una anomalia que no es troba en uns altres països. A Catalunya s’han viscut una sèrie de dinàmiques que han condicionat els termes del pensament econòmic: el que s’entén per llibertat econòmica, o el que s’entén per lliure comerç, es porta cap a unes posicions corresponents amb la nostra història. Sí que hi ha hagut un buit en el sentit que no hi ha hagut una defensa homologable als països del nostre voltant dels valors del liberalisme clàssic.
Té interlocutors Ostrom a la política i la vida civil catalana?
Lamentablement no. Fruit d’aquest malentès sobre què és el liberalisme, molts no volen sortir en una foto parlant amb un liberal. Que no se’m malinterpreti, no patim un cordó sanitari: hi ha espais polítics, com el feixisme, que sí que el tenen i que té sentit que el tinguin. Però hi ha una part de l’estructura de lideratge catalana que està una mica acomplexada, poruga que algú el qüestioni per què simpatitza amb els liberals. En altres països, simpatitzar amb els liberals no és un problema ni per les dretes, ni per les esquerres, ni pels sindicats ni patronals. En canvi, a Catalunya sí que ho és.
Més enllà de les dificultats comunicatives, hi ha programes econòmics al país amb mesures concretes homologables a les postures d’Ostrom?
S’han fet debats amb un component de riquesa addicional perquè Ostrom hi ha aportat elements, a Catalunya i a l’Estat. Ostrom ha aconseguit que el ministeri de Treball publiqui una sèrie d’informes sobre els efectes de la reforma laboral. Això no ha resultat en cap canvi legislatiu, però sí ha provocat que el debat sobre el treball es faci amb major riquesa. Per nosaltres això és una victòria, fins i tot quan en alguns casos es publiquen documents que no acaben de simpatitzar amb els valors del liberalisme. A Catalunya, però, això no ha passat. Tenim un partit governant en minoria, una conjuntura política que ve d’una dècada marcada per l’eix nacional… Això fa que els problemes catalans no es tractin des del rigor.
Catalunya no és Nàrnia. El que discutim aquí es discuteix a tot arreu. No és l’únic país amb problemes greus d’accés a l’habitatge, per exemple. Un exercici de rigor, segurament, seria analitzar què han fet altres països que han tingut el mateix problema. Seria una victòria que la política pública es tractés així, però no es fa, perquè vivim en una dinàmica de legislatures. No es treballa per solucionar dificultats a llarg termini, sinó per intentar guanyar les pròximes eleccions. Les polítiques públiques comparades no són compatibles amb el fet que l’horitzó siguin les municipals.
En un dels temes que més tracta Ostrom, que és l’agilització administrativa de l’activitat empresarial, Catalunya sí que és una mica Nàrnia. Quina relació hi ha entre aquestes dinàmiques que denuncieu i les més de 1.000 pàgines de DOGC que publica cada any la Generalitat?
Nosaltres no som anarquistes. No aspirem a fer que no existeixi l’estat, sinó a tenir un estat eficient. Que una estructura que paguem entre tots estiguin com més racionalitzades, millor. Que no es visquin processos com els que hi ha a Catalunya, que ens tirem dos anys d’una finestreta a l’altra per obrir un supermercat. No només per l’activitat econòmica: per tota l’administració en general. Busquem racionalitzar l’administració, que les coses passin com més ràpidament, millor.
Això no vol dir tendir al caos. Sovint se’ns diu que sense aquesta regulació, molts s’aprofitaran de les possibles esquerdes legals. Nosaltres, però, apostem per una escala de grisos. Declaracions responsables que, per totes aquestes qüestions, es compleix la llei; i inspeccions posteriors que imposin als infractors sancions tan exemplars que desincentivin qualsevol activitat fora de la norma. Mecanismes, n’hi ha.
Pot ser la vigilància a les empreses igual d’efectiva quan és ex post que si es fa ex ante?
Vivim en un model administratiu amb diferents capes, com matrioixkes. La feina que ha fet la Generalitat en agilitzar l’activitat econòmica –finestreta única, terminis reglats…– lamentablement no passa a la resta d’estrats administratius. Per exemple, els ajuntaments no són una qüestió menor: quan ens assabentem que un gran projecte empresarial no ha acabat de quallar a Catalunya, hi ha molts números que hi hagi per mig un problema de llicències d’obres. Per molt que la Generalitat arribi un dia a ser un exemple global d’eficiència administrativa, no evitaríem aquests casos si topem amb la capa municipal.
Segurament, un pas previ a agilitzar l’activitat administrativa dels municipis seria tenir dades per mesurar-lo. Sabem quants casaments hi ha cada any a Santa Perpètua de la Mogoda, però no quantes llicències d’obra es demanen. Si tenim les dades podrem identificar la magnitud del problema: potser hi ha un grapat de forats negres, però també municipis que ja estan fent les coses bé. Quin és el nombre de projectes empresarials frenats per culpa de llicències municipals? No ho sabem.
Pateixen les empreses catalanes les mateixes malalties que presenta l’administració?
A Catalunya hi ha hagut fracassos en el món empresarial: hem perdut Nissan, fa uns dies Amazon s’emporta el magatzem de Martorelles cap a Saragossa, BonÀrea instal·la el seu nou centre logístic a l’Aragó. És raonable pensar que hi ha una part d’aquests problemes que estiguin relacionats amb les malalties de l’administració catalana. I això fa pensar que pot haver-hi un contagi. La lentitud administrativa pot provocar que les empreses catalanes no siguin prou ràpides a l’hora de reaccionar als reptes de la competència global.
Fixem-nos en el mercat de la mobilitat. Han entrat com un elefant les marques xineses; el cotxe més venut a Europa és el Model 3, que fa dos anys ni sortia als rànquings; Tesla té una gigafactoria a Berlín; hi ha marques tradicionals que pateixen moltíssim la manca de microxips… I aquest fenomen es troba a pràcticament tots els sectors. Si tu estàs encotillat per desplegar-te, o pivotar, o adaptar-te, perquè el context administratiu et limita, tindràs problemes per ser competitiu.
Un altre dels punts centrals de la recerca i difusió d’Ostrom és la fiscalitat, i la seva relació amb l’activitat empresarial. Afavoreix el model fiscal català la competitivitat de les empreses?
A Catalunya, no és discutible, la fiscalitat és molt alta. És clar que condiciona l’activitat empresarial. Vivim en un món global, i ens agradi o no, hi ha competència fiscal des del moment en què una empresa catalana pot triar si créixer a Catalunya, a l’Aragó o a Irlanda. Jo no sé si competir amb fiscalitat és ètic o no, però això és un fet. I no només la fiscalitat corporativa, també la individual. Partint d’això, Catalunya no està en la millor posició.
Aquí, a més, es barregen qüestions de model amb el tema del dèficit fiscal. No es pot dir que Catalunya perd competitivitat per culpa del dèficit fiscal i a la vegada reivindicar una fiscalitat molt elevada, són qüestions contradictòries. Si realment volem ser competitius, però no podem perquè el dèficit fiscal ens empeny a tenir una de les pitjors fiscalitats d’Europa, potser hauríem de dir-ho més. I jo no sé si es diu prou.
Vistes les primeres propostes que es coneixen per als comptes públics catalans de l’any vinent, com valoreu el camí que el Govern està prenent en termes de fiscalitat?
Fa un parell d’anys, es va intentar introduir un impost a la distribució elèctrica al detall. En alguna entrevista pública, preguntada pel propòsit d’aquest tribut, una autoritat del país va respondre que s’havia optat per aquesta figura perquè també existia a Extremadura i el TC no l’havia recorregut. Aquesta resposta deixa entreveure que la fiscalitat a Catalunya no es fa des de l’òptica de resoldre una anomalia, sinó per pura recaptació. De vegades la raó per triar un impost és quins ja existeixen a altres regions i el Constitucional no ha tirat.
Si l’únic propòsit d’un impost és la recaptació, pots trencar moltes coses. La política fiscal ha de respondre a unes necessitats: de distribució, de corregir anomalies… Però a Catalunya no partim d’un debat públic en què es fa servir la fiscalitat per arreglar un problema, sinó al revés. Tenim la necessitat desesperada d’augmentar els ingressos, i llavors fem whatever it takes per tenir-los.
És viable un estat del benestar com el que aspira a tenir Catalunya amb un disseny fiscal com el que proposeu?
Jo soc enginyer TIC de formació, i als enginyers ens agrada molt parlar d’eficiència. Tornant a les traves administratives: hi ha ciutadans que, per demanar una ajuda per comprar un cotxe elèctric, han hagut de presentar més de 25 documents. Podríem assolir la mateixa satisfacció de la necessitat dels ciutadans dedicant-hi menys recursos i en comptes de demanar tants comprovants només exigim una declaració responsable? Segurament sí. Això demostra que es pot ser molt més eficient.
Un altre àmbit on des d’Ostrom es demana major eficiència administrativa és la transició energètica. Què pensen les empreses, especialment les industrials, d’aquesta aposta per les renovables?
Això lliga amb la manca de rigor del debat públic: no estem on hauríem d’estar perquè la societat catalana es deixa portar per cicles electoralistes. I això afecta profundament les renovables. Hi ha partits que han de fer malabars per equilibrar els interessos nacionals i els municipals. Això ens porta a solucions màgiques, no realistes, com l’aposta per l’autoconsum –les plaques a les teulades–. Aquesta posició intenta salvar els mobles, però no respon a qüestions tècniques.
No es pot cobrir tot el consum energètic català només amb autoconsum; principalment perquè la gran majoria d’energia que consumim no és a casa nostra. Hi ha una important petjada energètica en tot el que comprem: els productes, els serveis, el transport… I això no se soluciona amb la placa al sostre, perquè transcendeix l’esfera domèstica. Però els partits temen perdre les eleccions a un municipi si els hi posen un parc fotovoltaic.
Com està afectant aquest ritme de transició energètica a les indústries del país?
Parlàvem abans que les empreses competeixen en un món global. Bé, el que no pot ser és que una empresa de Bangladesh s’hagi descarbonitzat abans que el seu competidor català. Perquè, segurament, el català tingui una pressió fiscal més elevada, costos laborals més alts… Perquè a Catalunya hi hagi una finestra d’oportunitat, el teixit econòmic ha de ser molt innovador i tècnicament avançat. Per fer les coses barates i amb qualsevol petjada ja hi ha altres mercats.
Això genera frustració a l’empresariat. Està bé que les condicions i costos laborals no siguin les de Bangladesh; és un tresor tenir un PIB per càpita elevat i un estat del benestar. Però hem d’entendre que si volem mantenir aquest nivell de vida, hem de competir amb altres qüestions, com pot ser una aposta econòmica més sostenible. Si això tampoc no ho podem fer, com representa que hem de competir? Si fem el mateix que altres països, però més car i menys sostenible, exactament quina és la proposta de valor de Catalunya?
6 
10 