L’alcaldessa de Barcelona Ada Colau es troba en la difícil situació d’ocupar tota una trinxera d’un plebiscit. Les enquestes suggereixen que el desgast d’una campanya en què l’eix esquerra-dreta sembla estar sota l’ombra de la disjuntiva model Colau sí / model Colau no –com unes eleccions resoltes per SMS– no erosiona gaire la base electoral d’una candidatura institucional sui generis. La reivindicació de la gestió i la defensa de mesures sota setge, com ara el 30% d’habitatge social en totes les noves promocions constructives, conviu amb la posada de fonaments per a horitzons econòmicament estranys per a la ciutat. “Estem en una societat capitalista, ho acceptem, juguem amb les regles del joc, però no deixem de fer força perquè els principis rectors siguin uns altres”, explica a TOT Economia Tània Corrons, número 13 a la llista que vol renovar el lloguer de la plaça Sant Jaume. Si bé de les intervencions públiques de la incumbent se’n desprén la fórmula que ha portat èxit a reeleccions arreu del món -quatre anys més per “acabar la feina”-, el programa econòmic de Barcelona en Comú sembla apuntar molt més enllà. “No ens resignem a ser una ciutat de turisme i especulació”, estableix Corrons.
La candidata, però, sosté que les reformes necessàries per construir la Barcelona que imaginen els comuns no estan enfrontades amb una gestió econòmica eficient. “Ens volen penjar el capell de que som antieconòmics, i això no és veritat”. Els Comuns fan bandera de la governança de les successives crisis macro que han poc menys que enfonsat les grans economies europees en la darrera mitja dècada –un govern que deixa una Barcelona amb esquerdes evidents, però també amb un PIB substancialment superior al que es va trobar Colau a la seva entrada al consistori i un ecosistema innovador de referència a l’Europa occidental–. El rebuig al monocultiu turístic, en el full de ruta de la candidatura de l’alcaldessa, va acompanyat per una progressiva substitució per indústries d’alt valor afegir –valor de negoci però també social–. La candidata posa la prioritat en l’impuls d’iniciatives industrials i tecnològiques verdes i digitals, amb les palanques que l’Ajuntament té a mà: els centres de recerca i districtes d’innovació que ja operen a tota màquina a la ciutat. De la mà del 22@, el Disseny Hub, el futur Mercat del Peix o el Centre de Recerca Biomèdica Cosmocaixa, els Comuns es proposen “crear un pol empresarial de recerca i desenvolupament” dedicat a qüestions com la salut, la reducció del consum energètic o la transició ecològica.
En una explícita aposta per bastir ponts entre l’ecosistema de coneixement barceloní i els potencials emprenedors de la ciutat, el programa situa al centre del model productiu local les “polítiques de ciència, innovació i universitats”. Corrons, a més, entén una millora de la capacitat creativa i innovadora de la ciutat com una estratègia d’impuls territorial. Que empresaris, emprenedors i treballadors locals centrant la seva activitat al seu mateix districte redistribueix, asseguren, el potencial econòmic local. A més, assegura l’economista, una bona integració de l’activitat econòmica al seu entorn és una sort de cercle virtuós. “Quan les empreses s’interconnecten amb els barris, amb la gent que hi viu, aquest és un dels atractius de Barcelona”, argumenta la candidata. Atractius, per exemple, per algunes de les grans inversions privades que han aterrat a la ciutat en els darrers anys, d’Intel a Cisco als digital hubs de Nestlé o Pepsico. Els potencials gegants que estan apostant per Barcelona “són molt benvinguts” per part dels Comuns, si bé prefereixen aplicar la tracció del sector públic a uns altres nivells de la cadena de valor. “No és només atreure grans inversions que portin la seva activitat, sinó impulsar, des d’aquí, start-ups que puguin treballar amb ells: donar sinergies a la ciutat i aprofitar-les”, aposta la candidata. “No es tracta que no vingui cap inversió de fora; es tracta d’equilibrar l’entorn”.
L’estratègia econòmica dels comuns compta, de fet, amb un paquet específic de mesures de suport al petit teixit empresarial, principalment a autònoms i micropimes, amb un rang de palanques des de l’assistència a la digitalització a la prioritat de les petites i mitjanes empreses locals en la contractació pública; passant, per exemple, de l’elaboració conjunta de plans de capitalització per fer les finances empresarials més sostenibles. A més atorguen una importància sovint alienada al sector públic en la participació en les finances de la ciutat, amb un fons d’inversió municipal informat per les demandes del teixit econòmic, l’aposta per la banca ètica o programes de finançament empresarials que afavoreixin que el treball formi part de la propietat dels negocis amb qè col·laborin –una proposta, subratlla Corrons, “bastant trencadora” quant a la potencial unificació de capital i treball en una sola activitat privada–.
15 minuts per a la nova economia
La ciutat dels 15 minuts, per als Comuns, és una noció profundament econòmica. A una mobilitat que faci accessibles tots els espais d’un districte i uns serveis públics presents relativament arreu de la ciutat, s’ha d’unir un model productiu, unes estructures de creació de riquesa, que permetin la proximitat també en feines i comerços d’alt valor afegit. Des de la candidatura emfatitzen l’impuls a aquestes noves indústries a districtes de la ciutat amb potencial però llunyans a les grans infraestructures. El primer exemple, la recuperació del teixit industrial del Besòs, on el consistori ja ha adquirit tres naus per situar projectes d’indústria 4.0. “L’economia ha de tenir un paper redistributiu, això recorre tot el nostre programa”, raona Corrons. En aquest sentit, destaquen iniciatives com l’impuls de centres de formació professional especialitzats en noves tecnologies en aquelles zones de la ciutat, com als volts del 22@, on s’està establint el teixit innovador. “Perquè la gent jove del districte de Sant Martí, en aquest cas, tinguin un lloc on formar-se vinculat a les empreses de la zona, per generar sinergies entre el món econòmic i el món veïnal”, declara l’economista.
Turisme, al pot petit
Si bé el document estratègic dels Comuns és molt explícit en la seva càrrega contra la “massificació turística”, Corrons afegeix un matís: la formació vol no només reduir la càrrega turística de la ciutat, sinó que aquells que hi vagin tinguin -se’ls donin- unes altres prioritats. Segons lamenta la candidata, un dels principals actius de governança del turisme a la ciutat, el Consorci del Turisme, “s’ha acabat convertint en una venda de productes privats i un patrocini de Barcelona a l’antiga”. Així, des de la candidatura plantegen una revisió de l’òrgan “per garantir-ne la vocació pública”, introduint-hi criteris de sostenibilitat o prioritzant els valors culturals, esportius i de proximitat que, asseguren, ofereix tota la ciutat i no només els “districtes més massificats”. Més enllà d’una pota més propositiva, se sostenen mesures fiscals de mitigació de les externalitats negatives dels visitants, amb un increment fins al màxim legal del recàrrec municipal a la taxa turística o la creació d’una taxa per als guies turístics.
La balena blanca de l’habitatge
Les candidatures que s’oposen al model Colau han arribat a titllar la gestió de l’habitatge del consistori com “el gran fracàs” dels darrers quatre anys. Des dels Comuns, però, redoblen les apostes. Corrons, de fet, atribueix part de l’intens encariment residencial dels darrers cursos a l’absència d’una norma de rang superior que permeti la regulació del preu del lloguer. “No s’ha fet política d’habitatge en aquest país; gens”, denuncia la candidata. En aquest sentit, celebren l’entrada en vigor de la nova llei d’habitatge, que asseguren que “aplicaran, i ho faran ràpidament”. Dins de la pura activitat municipal, en una hipotètica tercera estada a Sant Jaume, per exemple, proposen reforçar l’exigència del 30% d’habitatge assequible a totes les noves construccions, una norma explícitament rebutjada per bona part de l’arc municipal –en tant que, si bé la van votar en el seu dia, consideren “mal aplicada”–; així com altres mesures d’ampliació del parc d’habitatge sense la intensitat constructiva de les que posen sobre la taula el candidat del Partit Popular Daniel Sirera o el republicà Ernest Maragall; com ara la reconversió de baixos en habitatges en zones de baixa intensitat comercials.
2 
