Alemanya és, en tots els sentits de l’expressió, massa gran per caure. El mateix ministre d’economia de la República Federal, el liberal Christian Lindner, ho ha declarat aquesta mateixa setmana: davant les crítiques per les ajudes ofertes a les empreses afectades per la crisi energètica, el titular d’Economia ha avisat els seus homòlegs continentals que “si Alemanya cau, s’emportaria tota Europa amb ella”. Les dubtoses decisions estratègiques pel que fa a infraestructures i energia que la venerada Angela Merkel va prendre –seguint l’exemple del seu predecessor Gerhart Schroeder– han apropat aquella famosa locomotora de la Unió massa a prop d’un precipici a on pot arrossegar economies més sanejades. Tan greu és l’hora, de fet, que Alemanya ja no és frugal.
El president de la comissió d’economia internacional i Unió Europea del Col·legi d’Economistes de Catalunya, Xavier Ferrer, recorda com els mateixos alemanys, de la mà dels Països Baixos, van ser durant els anys que van seguir a la crisi financera del 2008 els grans enemics de l’emissió de deute conjunt per reflotar les economies més castigades, a llavors les del sud. “Llavors s’opta per l’austeritat, i per les conseqüències que aquesta comporta”, subratlla Ferrer, que observa en l’actitut de Scholz un canvi substancial respecte d’altres moments alemanys de la Unió. La mateixa Merkel, de fet, ja va acceptar a cert contracor l’emissió de deute unitari per finançar els fons Next Generation EU. En aquell moment, la “potència econòmica d’Alemanya” encara era el principal avalador dels 27. Ara, l’elevada dependència de Rússia que per disseny dels darrers executius pateix la república la posa en una situació molt més feble: el deute és, per primer cop, un matalàs per al nord i el centre davant un sud enfortit.
El professor del departament d’Economia i Empresa la Universitat Pompeu Fabra Albert Banal es reconeix “sorprès” davant les declaracions de Scholz. Després de dècades de bloqueig de la mutualització del deute i d’haver denegat a les empreses dels països del sud ajuda financera per la seva manca de competitivitat durant la crisi del 2008, la República Federal ara reclama el que abans havia denegat. Això, apunta, pot suposar un canvi de rumb en la relació econòmica de la UE amb els Estats membres. “La pròxima vegada podrien ser els països del sud els que demanin, i per què a la crisi energètica sí i a una altra no?”, argumenta l’economista. En aquest sentit, resol, la solució és establir terminis clars: que les possibles ajudes i subvencions arribin exclusivament en el marc de la crisi energètica –talment com es va rescatar les aerolínies durant la covid–. El canceller ja va apuntar a una solució d’aquesta mena amb l’aclariment que, en tot cas, l’ajut europeu arribaria en forma de préstecs, i no de concessions a fons perdut. Ferrer ho atribueix a la “línia pragmàtica del protestantisme econòmic” dels països centreeuropeus. “Res és gratis”, etziba.
Atac al mercat únic
La mutualització del deute europeu és, però, només una de les baules del pla alemany. La velada amenaça de Lindner als seus homòlegs comunitaris responia a les crítiques per un immens paquet d’ajudes de 250.000 milions d’euros que la República va anunciar cap a les empreses industrials del país afectades per la crisi energètica. Estats membres de tot color i posició històrica, des d’Espanya fins als Països Baixos, van criticar aquesta bossa d’ajuts per suposar una distorsió del mercat únic europeu. Banal, en aquest sentit, alerta que la injecció de diners públics pot desequilibrar una balança de competitivitat que semblava estar a favor dels països del sud. L’aposta per la diversificació energètica, apunta el professor, pot suposar a llarg termini un abaratiment de costos que podria fer d’Espanya un mercat més atractiu que els del centre del continent.
Uns subsidis sistemàtics, raona el professor, amenacen amb tallar aquesta possible via de creixement. “Una cosa és actuar sobre una emergència –apunta Banal– però si això ho fas sistemàticament, s’altera el mercat únic”. En aquest sentit, apunta a solucions com la francesa –el rescat de l’elèctrica pública– dirigida més a les famílies que al teixit empresarial. “Hi ha una justificació en el fet que l’Estat assumeixi part del cost de la crisi energètica sobre les rendes més baixes”, argumenta l’acadèmic. La competitivitat de les empreses, però, és una altra cosa. Salvar la indústria pesant alemanya, energèticament intensiva, és una solució que no es va voler adoptar durant la crisi financera amb firmes en situacions similars al sud d’Europa –en aquell cas, atacades per l’elevat cost laboral i la manca de productivitat–. Tot plegat, alerta, “posa en qüestió la igualtat de condicions de mercat a la UE”.
El deute, ‘casus belli’?
Tot i les reticències mostrades per països a sud i nord de la Unió –i de la mateixa Comissió, mitjançant el comissari europeu de mercat interior Thierry Breton– Ferrer no veu propera una confrontació entre els països membres ni per les mesures adoptades per Alemanya ni per un futur projecte de mutualització del deute. Sí que preveu, però, un debat sobre el ventall d’aplicacions concretes. “Espanya i Portugal faran valdre la seva infraesrtructura; buscaran avantatges, però no faran un casus bel·li”. A diferència del que va fer Alemanya entre el 2008 i el 2012, l’economista preveu que els països del sud, en una millor posició respecte de la crisi energètica que els del nord, negociaran la mesura de manera que, en el llarg termini, en surtin beneficiats.
Quant al deute conjunt, Banal considera que, fins i tot, pot acabar escurçant els avantatges alemanys sobre altres països de la Unió. Els costos dels bons de deute de la RFA es van disparar després de l’anunci de Scholz, i la rendibilitat del passiu d’estats com Itàlia va començar a apropar-s’hi. Un encariment del deute exterior alemany, doncs, pot tancar el gap entre els ritmes del finançament a mercats externs d’Alemanya i de la resta de la Unió. Banal coincideix amb Ferrer, però, en el possible debat sobre l’aplicació del rescat a empreses. “No és tant per la mutualització com pels avantatges competitius”, apunta el professor. La solució, reitera, emmarcar clarament el pla: “Ajudes temporals i momentànies”.
