El Barcelona Supercomputing Center imposa per contrast. L’edifici, una estructura de vidre i metall que conté una de les màquines més potents del sud d’Europa –el supercomputador MareNostrum IV– emergeix per darrere del Palau Reial com un auguri. En pocs mesos, Barcelona serà una de les tres localitzacions europees en comptar amb un nou superordinador, la cinquena entrega del Mediterrani. Un dels nexes, doncs, de l’autonomia computacional a què aspira la Comissió Europea en un moment d’elevada dependència. En una recent ponència pública, el director associat del centre, Josep Maria Martorell, lamentava que la UE és l’única gran regió del món que construeix les seves estructures estratègiques a sobre de maquinari estranger. El físic i doctor en ciències de la computació rep TOT Economia al seu despatx, al mateix centre, per parlar d’autonomia tecnològica i del rol que Barcelona i Catalunya poden adoptar en una Europa independent dels microxips de les grans potències.
Quin és el rol de la recerca que es fa al BSC en l’ecosistema tecnològic?
Un s’ha d’imaginar la supercomputació com una eina per a la investigació científica. La ciència porta segles avançant de la mateixa manera: amb un diàleg entre teoria i experimentació, amb el mètode científic. En els últims anys, però, hem vist que hi ha àmbits de la ciència en què l’experimentació no és possible. Per exemple, si estudies l’evolució de les galàxies. I aquí és on apareix la supercomputació: permet simular una realitat que seria impossible o massa lenta d’observar. Avui dia, la gran majoria d’investigacions importants en camps com la biologia, la medecina, en química, física, clima… depenen de les simulacions numèriques, de la IA, de l’anàlisi de dades. Tot plegat disciplines per a les quals necessites supercomputació.
Aquí, doncs, fem recerca en dos camps. Per una banda, en ciències de la computació: com seran les màquines en el futur, com es programen, com es dissenyen, com seran els xips… I per una altra, en aplicacions: com ajuden a diferents disciplines a avançar més ràpidament.
Què significarà l’aterratge del nou supercomputador MareNostrum V per aquesta tasca? Es fa un pas cap a la computació quàntica?
Europa ha decidit que l’única manera que tenim per competir amb altres països del món en l’àmbit científic és proveint els investigadors de capacitat computacional de primer nivell. La Comissió vol grans màquines de supercomputació a Europa per ajudar els científics del continent. MareNostrum V, doncs, és un salt molt gran en potència computacional, però seguim en el mateix paradigma tecnològic.
En paral·lel, apareix la computació quàntica, una tecnologia tremendament emergent. Estem segurs que provocarà canvis molt potents en algunes àrees de computació, però ara encara està en fase experimental. Al BSC, en paral·lel al salt entre el MareNostrum IV i V, comencem a instal·lar els primers sistemes de computació quàntica. Principalment per aprendre, començar a veure quins problemes científics es resoldran millor amb aquest sistema que amb el clàssic.
La computació quàntica no substituirà la supercomputació clàssica. Anem cap a sistemes híbrids: alguns reptes científics es continuaran resolent millor amb un supercomputador clàssic. Alguns altres, només els podrà resoldre un de quàntic. El futur que nosaltres plantegem és connectar físicament màquines clàssiques amb quàntiques. Encara estem lluny d’això. Però la gràcia és que podem ser els primers a estudiar-ho.
La capacitat computacional del BSC es concreta també en models de negoci concrets. Quina és l’estratègia de cara a les spin-offs?
Aquí hi ha grups de recerca que investiguen l’impacte de la supercomputació en una disciplina concreta: resolen grans preguntes científiques a escala internacional. De sobte, un equip se n’adona que una de les solucions també pot ser aplicable en àmbits molt més propers al mercat. Per exemple, una de les nostres empreses derivades aplica la tecnologia de simulació numèrica del subsol marí per trobar jaciments de petroli a la interpretació d’ecografies de pit on poder trobar tumors.
Quan apareixen aquestes idees, l’avantatge és que no cal més recerca. Podem anar directament al mercat. Llavors es promou que es creï una empresa que pugui desenvolupar un model de negoci rendible per portar aquesta tecnologia al mercat. Aleshores l’empresa ja té vida pròpia: treballadors, clients, proveïdors, finançament.
El sistema de spin-offs és l’única relació del BSC amb l’ecosistema tecnològic barceloní?
Per una banda, és cert que una de les externalitats positives d’un entorn tecnològic potent com el de Barcelona és que facilita la creació de derivades. Crear un negoci així exigeix un ecosistema madur: que hi hagi gent que sàpiga de protecció de la propietat intel·lectual; advocats que entenguin com crear una companyia basada en software; fons de capital risc disposats a invertir; managers del món del negoci amb experiència en el sector. Tot això, fa 10 anys no existia en aquesta ciutat. Ara sí. En part, ara podem fer això gràcies a l’ecosistema.
Més enllà de les spin-off, també col·laborem amb el mercat mitjançant contractes de recerca. De vegades una empresa té un problema que no es pot resoldre amb les solucions que hi ha al mercat. El BSC, en aquests casos, pot oferir projectes de recerca conjunts per resoldre aquests problemes de forma que la companyia obtingui un avantatge competitiu. Tenir a prop companyies com Seat o com Intel amb qui col·laborar aporta molt, perquè ens permet aplicar en coses reals tota la nostra recerca.
Hi ha una sort d’efecte bola de neu: noves empreses, que atreuen més ecosistema, amb nous problemes a resoldre…
Aquí en diem momentum. Fa 20 anys poses un MareNostrum a Barcelona, una inversió de molts diners que tampoc era evident que tingués retorns immediats. S’hi comença a apropar gent interessant: talent, projectes i finançament. I tot aquest ecosistema que es comença a crear justifica l’arribada dels següents supercomputadors.
I com que ara els fons europeus faciliten grans inversions internacionals, Intel mira cap aquí. Una companyia global està en procés de recerca per una nova solució, i on s’està investigant ja? A Barcelona, perquè ja hi ha tota aquesta espiral positiva. La nova iniciativa d’Intel portarà dotzenes de persones, que afavoriran la creació de més noves empreses, amb nous projectes. I llavors Cisco posa els ulls aquí, perquè hi passen coses interessants, i obre un laboratori a Barcelona. Aquesta acumulació de talent és el germen del que tradicionalment hem anomenat un clúster. El talent vol anar on ja hi ha talent; i les empreses volen ser on s’està desenvolupant tecnologia. Estem recollint el fruit de 20 anys d’inversió pública en aquesta disciplina. Estem en un moment molt dolç com a ciutat i com a ecosistema.
Les inversions de Cisco i Intel a Barcelona van en la línia d’un altre projecte europeu d’autonomia tecnològica, en aquest cas el dels xips. Quin paper hi compleix el BSC?
Aquí dissenyem xips per supercomputadors. I la supercomputació com a tal no és un mercat massiu, per tant no justifica per si mateixa una gran inversió per arribar a ser autònoms en aquest sector específic. Però té dues derivades que la fan imprescindible. En primer lloc, tots els avenços que ara es facin en supercomputació s’acabaran aplicant en el futur a altres sectors menys sofisticats però molt més massius. Dit d’una altra manera: si desenvolupo un xip per superordinadors amb alta capacitat de càlcul i baix consum, no estic molt lluny de poder aplicar-ho, per exemple, a la IA muntada sobre un cotxe.
Per altra banda, tot allò que aconseguim en el disseny de xips per supercomputació genera un teixit de gent extremadament formada a la ciutat. Estarem millor preparats per quan aquestes tecnologies s’apliquin a grans sectors industrials. Cisco és un exemple: fa embedded, IoT, coses connectades. Venen aquí perquè hi ha un ecosistema de disseny de xips per supercomputadors que també els hi pot ser útil.
Sobre aquesta infraestructura, pot esdevenir Barcelona un actor influent en l’estratègia tecnològica europea?
Segur. De fet, jo ho diria més en present que no pas en futur. Simplificant el problema, a la cadena de valor dels microxips hi ha un primer estadi d’I+D, un segon estadi de disseny i un tercer de fabricació. Barcelona ja és un dels llocs d’Europa on es lidera la recerca. Si avui la Comissió Europea planteja una iniciativa de recerca en noves arquitectures per microprocessadors, un dels quatre telèfons que aixeca és a la ciutat.
Pel que fa a les noves iniciatives que venen, tant en el cas d’Intel com el de Cisco la paraula clau és disseny. En els pròxims anys, Barcelona acabarà sent un clúster de referència en les dues primeres parts de la cadena de valor, recerca i disseny. Ara, no et sé dir si podrem fer el salt cap a la fabricació, que és un afer industrial, amb grans inversions i més complex del que ens pensem.
Com a país i com a ciutat, a 5-10 anys vista, hem d’aspirar a mantenir el lideratge en recerca i desenvolupament; esdevenir un dels líders continentals en disseny; i, per què no, tenir algun paper en la fabricació. No sé si amb una gran factoria, o amb línies pilot per prototipar disseny…
Es pot ser líder sense la fabricació?
Absolutament. L’altre dia, en una taula rodona en què vaig participar, algú em recordava que sis de les 10 companyies més grans del món en el sector dels microxips són fabless, no tenen fàbrica. I no passa res. Fabricar és important. Però tu pots liderar el món en un sector sense tenir una planta. Per exemple, Nvidia és l’absolut líder mundial en acceleradors per targetes gràfiques, per automoció, per IA… i no fabrica.
Hem de tenir clar que la cadena de valor és complexa. Barcelona ja lidera una part –l’I+D–, s’està posicionant molt bé en una altra –el disseny– i les administracions estan treballant per tenir algun rol en fabricació.
El fet que Intel, una de les grans fabricants, ja tingui els peus a Barcelona en la part de disseny de xips pot facilitar que inverteixi en la de fabricació?
No sé si Intel en concret. Qui promou una fàbrica, busca un ecosistema. Un lloc on s’estigui fent microelectrònica, bona capacitat d’enginyeria… I qualsevol peça que posem en aquest sentit ens acosta a un projecte d’aquestes característiques.
És la nostra feina preocupar-nos pel que passa a Barcelona, però cal reivindicar també una mirada molt europea. Els microxips són un àmbit de negoci d’una importància cabdal. La nostra aspiració ha de ser que Europa sigui autònoma, i contribuir-hi des de la ciutat. Si d’aquí 10 anys, Barcelona és un líder en recerca, un líder en disseny, i fa alguna contribució en fabricació, haurem triomfat.
És Europa en conjunt qui ha d’aspirar a tenir totes les peces del puzle. Si nosaltres hi aportem unes quantes, deu-n’hi-do. A tot el continent, podrem comptar amb els dits d’una mà els ecosistemes tan complets com el de Barcelona.
