Les dades de la mateixa Generalitat ho confirmen: Catalunya està molt més que endarrerida en la transició energètica cap a les renovables. En la presentació de l’informe de perspectiva energètica de l’Institut Català de l’Energia del 2019, l’exdiputat i director sectorial a l’ajuntament del Prat de Llobregat Joan Herrera va ser taxatiu: “Catalunya no és al vagó de cua de les renovables; no ens hem ni pujat al tren”. Més recentment ho confirmava en el seu darrer llibre l’exconseller d’Empresa i Coneixement Ramon Tremosa, que lamentava que una Catalunya independent seria “el darrer país d’Europa en renovables”. No només els projectes emblemàtics -els grans parcs eòlics, l’electrificació de fàbriques o infraestructures- però, marquen el lent ritme de la reconversió. El consum privat també pateixen les marxes d’una maquinària llastrada per les administracions. “A Catalunya amb prou feines superem els 300 MWh instal·lats en fotovoltaica, quan enguany hauríem de ser en més de 1.000; així no arribarem”, critica el president de la comissió d’energia de Pimec i CEO d’LC Paper 1881, Joan Vila.
El decret d’acceleració del desplegament de renovables aprovat pel Govern l’octubre de 2021 permet la instal·lació de plaques fotovoltaiques en finques privades sempre que no superin un metre d’alçada per sobre de la teulada -un límit que, expliquen els instal·ladors, no superen els seus projectes, en tant que fan servir dissenys coplanars invisibles des de fora dels edificis-. Tot i això, les diverses mesures urbanístiques, sovint no adaptades encara a la norma, expulsen moltes petites centrals privades que haurien de poder-se construir. Sense anar més lluny, la instal·ladora SUD Renovables va haver de tornar recentment un pagament ja efectuat al seu client per la negativa del districte de l’Eixample, a Barcelona, a unes plaques que sí que complien les exigències de la norma catalana. Segons explica el seu director, l’enginyer industrial Manel Romero, les plaques coplanars sí que entren en conflicte amb una norma local que estableix cinc metres de façana exterior i interior dels edificis. “Ens ha sorprès molt, perquè aquesta norma impossibilita fer instal·lacions”, explica Romero.
En l’experiència de Romero -que exerceix també com a delegat territorial a Catalunya de l’UNEF, la principal associació empresarial del sector de la fotovoltaica-, aquest darrer carreró sense sortida amb una instal·lació renovable no és un cas aïllat. Si bé tant el directiu com la resta de fonts consultades coincideixen que l’Agència de l’Energia de Barcelona és un interlocutor actiu que col·labora amb la transició energètica, l’execució final depèn d’uns tècnics i una normativa municipal que, critiquen, ja ha expulsat moltes empreses d’aquest àmbit de la ciutat. Amb aquest tipus d’intervencions urbanes, “arreu hi ha un excessiu zel administratiu, però a Barcelona especialment”, raona l’empresari, tot apuntant que al territori hi ha empreses que treballen amb assiduïtat a altres localitats, però que a la capital “no hi entren ni boges”.
Després de diverses consultes, Romero lamenta el “conflicte competencial” que es produeix en la fricció entre normes: si bé el decret de la Generalitat té més rang que les directrius municipals, són els ajuntaments els que tenen la competència sobre urbanisme. En aquests casos, com fa temps que denuncia Vila, sovint hi ha massa espai per a la interpretació dels tècnics municipals. “No pot ser que es mantingui aquesta subjectivitat”, reclama l’empresari, en tant que genera una sensació d’inseguretat jurídica entre les firmes instal·ladores. Coincideix Raúl Rodríguez, president de Fegicat, l’associació de gremis d’instal·ladors de Catalunya. Segons estima, “els tècnics municipals tenen sempre la darrera paraula; fins que l’Ajuntament no dona el vist-i-plau, les instal·ladores no tenen la llicència”.
Paradigma de responsabilitat
La facilitació de l’activitat econòmica a Catalunya, també en la transició renovable, és una qüestió de confiança. Talment com en el cas de les noves empreses, el decret de la Generalitat “recomana” que aquesta mena d’instal·lacions s’encetin amb una declaració responsable: empresa i client declaren que l’obra i el generador estan dins la normativa i, en tot cas, l’administració competent fiscalitza ex-post el compliment. D’aquesta manera, es redueixen substancialment els tempos. “A altres països es confia més en la responsabilitat dels tècnics -raona Romero- mentre aquí tot és paperassa i desconfiança; ho mirem amb una mentalitat desfassada”. En el cas de Barcelona, l’Ajuntament pot arribar a demanar més d’una desena de documents, en un procés que, segons Fegicat, “pot arribar a encarir les instal·lacions entre el 10 i el 15%”.
“Només cal aixecar els ulls per veure el mal que fa això a les empreses”, lamenta Vila. En aquest sentit, com apunten tant Rodriguez com Romero, sovint l’instal·lador es veu obligat a renunciar als mercats més complicats. “A l’hora de seleccionar mercats, un instal·lador no anirà allà on li posen més traves; perquè el descontent del client repercuteix sobre l’empresa”, expliquen des de Fegicat. Els llargs períodes d’espera -en alguns casos de més de mig any, coincideixen les fonts consultades- s’afegeixen, a més, a una eminent manca de mà d’obra qualificada, tant en l’apartat tècnic com l’administratiu. La federació de gremis, en un recent estudi, constata que el sector de les renovables necessita 18.000 treballadors més només per cobrir les necessitats actuals; i haurà de créixer a un ritme de 6.000 professionals l’any si es volen assolir els objectius de descarbonització el 2030.
Bones perspectives
Si bé la situació actual no és la millor per al desenvolupament i instal·lació de tecnologies renovables a Catalunya, tant empreses com associacions veuen llum al final del túnel. Les necessitats més imminents, les reguladores: l’harmonització dels requeriments que faci que totes les poblacions apliquin els mateixos criteris; la generalització de la comunicació prèvia com a eina de relació amb l’administració i la seguretat jurídica d’una normativa objectivable i única. Vila es mostra optimista: tot i que Barcelona és actualment un dels mercats més complicats, l’Ajuntament treballa ja amb Pimec per accelerar la situació. Rodríguez reconeix, per la seva banda, que l’Agència de l’Energia de Barcelona “fa bona feina, intenta que la ciutat aposti per les renovables”.
Els exemples, a més, són diversos. Hi ha poblacions a Catalunya que ja apliquen, talment com recomana el decret de la Generalitat, la comunicació prèvia com a palanca d’acreditació de les renovables. Consistoris com Manlleu, Vacarisses o Vilassar de Mar tenen disponibles en línia els formularis; i l’Institut Català de l’Energia els proposa una ordenança tipus que serveixi per homogeneïtzar la relació. De la mateixa manera, moltes corporacions locals ja ofereixen bonificacions a impostos com l’IBI per la promoció de l’autoconsum renovable. A un nivell superior de l’administració, Rodríguez celebra el compromís del departament d’Acció Climàtica per harmonitzar els tràmits d’acord amb la Federació Catalana de Municipis i l’Associació Catalana de Municipis. L’objectiu de tot plegat, reclama el sector: “fer-ho amb una mica de sentit”.
6 
